Un exercici de memòria individual per situar-nos 25 anys enrere. Servidor treballava des de feia dos anys com a cap de gabinet a la Subdelegació del Govern –abans Govern Civil– de Tarragona. En incorporar-me al lloc de treball van donar-me un mòbil —no tothom en tenia encara—, però la manca de cobertura a moltes zones de la província feia obligat portar un “busca” (qui se’n recorda?) permanentment fixat a la corretja del cinturó per rebre les alertes d’emergència i fets urgents que succeïen. L’equip de comunicació de la Subdelegació es manegava amb el fax per enviar les informacions als mitjans i l’eina de treball principal era el telèfon fix.
En els mitjans de comunicació regnava una alegre estabilitat. Mantenien el monopoli de la mediació informativa, guanyaven molts diners i l’espiral de creixement era permanent. Tothom sabia quin era el seu lloc al món i la cadira a on havia de seure. Cinc lustres després, d’aquella manera de fer gairebé no en queda res. El sector de la comunicació, entès de manera global, ha girat com un mitjó en tots els seus subsectors. Una professional que hagués caigut en coma l’any 1989 i en sortís avui, fos quina fos la seva ocupació de llavors, esdevindria tan exòtica com un extraterrestre.
Un quart de segle és temps suficient per fer balanç de les mutacions. Centrats en el subsector de la indústria periodística, cal assenyalar que la precarietat ha esdevingut un element sistèmic de pràcticament tots els projectes existents. Des de la crisi del 2008, aquesta precarietat ha passat a integrar-se com un element permanent dels projectes empresarials periodístics, també en aquells que mantenen el compte d’explotació en positiu. Menys recursos vol dir menys projectes, més dependència dels recursos públics, salaris més baixos, menys diligència en la producció de notícies i moltes altres coses. En tot cas, cap de bona.
Paradoxalment, la precarietat no ha fet realitat les profecies sobre la concentració per la doble via de la suma o desaparició de projectes. Lluny d’això, l’atomització s’ha accentuat. De tal forma que si bé hem assistit a molts enterraments, hem anat encara a més batejos. Noves criatures periodístiques nascudes a l’empara de la baixada de costos de les barreres d’entrada al sector gràcies a la digitalització, l’automatització de bona part de la producció i la possibilitat de contractació de mà d’obra barata i fàcilment substituïble en l’escalafó més baix de l’ofici de redactor gràcies a la bombolla de formació i vocacions que també ens ha acompanyat les dues darreres dècades.
Però deixant de banda les mutacions materialistes, l’aprenentatge més gran dels darrers 25 anys ha estat possible mitjançant la decepció. El periodisme tenia un empatx de legitimitat moral que partia de la base d’un suposat valor fonamental i quasi sacre que la ciutadania li atorgava.
“David Centol és, en el seu ofici d’editor, una mica com Fouché, el polític francès que va tenir responsabilitats durant la revolució francesa, l’imperi napoleònic i la restauració borbònica del país veí. Poc soroll i molta feina per adaptar-se als canvis, per grans que siguin, protagonitzant-los. Comunicació 21 n’és la prova”
Donàvem per fet que la gent volia i agraïa informar-se, aprofundir en els temes i que, amb la millora de les capacitats tecnològiques per produir més informació, es generaria un cercle virtuós que milloraria encara més la relació entre el periodisme i els seus consumidors.
No ha estat així. Els fets ens han demostrat que la gent –agafada a l’engròs– dona un valor més aviat escàs a la nostra feina (per això costa tant que accedeixin a pagar pel producte) i que per a la majoria dels ciutadans el periodisme no és més que una altra fórmula d’entreteniment. Una fórmula que ha de lluitar per captar l’atenció del consumidor en competència directa amb altres productes que són més competitius a l’hora de satisfer aquesta demanda. Dit d’una altra manera: quan els metros i els busos anaven plens de persones llegint diaris era senzillament perquè no hi havia cap altra forma d’entreteniment massiu portàtil. Quan van tenir alternativa es van passar al TikTok, si em permeten la broma. Ha estat una gran lliçó d’humilitat i un obligat tocar de peus a terra.
Totes aquestes qüestions, i tantes d’altres que resulten inabastables en un article, han fet que la navegació dels darrers cinc lustres hagi estat, en conjunt, per una mar molt embravida. I per això cal treure’s el barret davant persones com el David Centol, editor d’aquesta publicació i de totes les del Grup Comunicació 21.
Que Catalunya gaudeixi d’una publicació de qualitat especialitzada en comunicació ininterrompudament des de fa 25 anys té alguna cosa de miraculós. Però ja sabem que en el món editorial els miracles només són possibles a base, com deia Josep Pla de l’ofici d’escriure, de deixar-s’hi la carcanada. David Centol i el seu equip porten 25 anys fent-ho amb Comunicació 21. És de justícia que els en donem les gràcies. I que els reconeguem la vàlua de la seva tasca.
Centol és, en el seu ofici d’editor, una mica com Fouché, el polític francès que va tenir responsabilitats durant la revolució francesa, l’imperi napoleònic i la restauració borbònica del país veí. Poc soroll i molta feina per adaptar-se als canvis, per grans que siguin, protagonitzant-los. Comunicació 21 n’és la prova.
Josep Martí Blanch, periodista.
Article publicat al número d’hivern 2024 de la revista Comunicació 21.
