Hi ha una part important del país que es mira al sector primari de reüll. Només es recorden dels pagesos, ramaders i agricultors quan tallen carreteres i envaeixen Barcelona i interrompen les seves vides. Aquesta és la simplicitat que impera. I després n’hi ha uns altres que obvien el sector i, a més, consideren el món rural com el pati del darrere de casa. Aquell espai que es converteix en tub d’escapament dels caps de setmana i les vacances sense tenir prou consciència que ‘allò’ tan bonic, el paisatge i la seva bellesa, no es manté sol. Segurament, d’aquests pocs es pregunten l’origen dels aliments que consumeixen.
Aquesta és una realitat molt dura, però és la realitat, i l’evidenciem una i una altra vegada. Aquesta imatge no forma part d’un imaginari col·lectiu que hagi crescut sense sentit, ni tampoc es conrea sol, sinó que s’abona cada dia. Mentre el sector primari està mut i no fa soroll, les notícies que apareixen als mitjans de comunicació sobre la realitat dels nostres pagesos brillen per la seva absència. N’ha de passar alguna de grossa perquè apareguin als grans mitjans de comunicació, a menys que algun professional amb mentalitat de ‘periodista rural’ ho proposi al seu superior i, aquest, tingui un espai buit al programa. I en un país com el nostre on, si bé es cert que la majoria de la població viu en territori metropolità, més del 67%, la majoria del territori català és rural, un 75% dels municipis. Hi viu el 9% de la població i d’aquí ve aquesta miopia volguda i persistent.
“Mentre el sector primari està mut, les notícies que apareixen als mitjans brillen per la seva absència”
El periodisme no hauria de servir per fer d’altaveu de la classe política que ens ha sabut dominar fins a l’extenuació. En bona part per culpa nostra. L’agenda ja no la controlem els periodistes ni els mitjans de comunicació. Ens ve donada i traguem. Pels motius que sigui, però traguem. On és aquella responsabilitat social que ens posem a la boca tantes vegades i que defensem, tot sigui dit, quan ens convé? El paper ho aguanta tot i els discursos queden simplement en bones intencions.
El sector primari pateix sequera des de fa dècades, i no només d’aigua. Se’ls ha complicat tant l’existència que no els ha quedat més remei que plantar-se. La crispació no ve d’ara. La burocràcia portada al límit, una Política Agrària Comuna basada en subvencions garantistes (per resoldre exactament què?) i una competència deslleial amb productes que arriben de tots els racons del món sense haver d’aplicar les mateixes exigències que el món local, ha empès a dir prou. Això mai passarà en altres sectors estratègics com el turisme, per posar només un exemple. I què fem els periodistes? Seguidisme.
“Han posat més en valor ells amb una tractorada al mig de Barcelona que nosaltres amb 40 campanyes publicitàries”
Faig un apunt. Em sembla especialment greu que la directora general d’Agricultura del Departament d’Acció Climàtica digui en un programa de televisió, en veu alta i sense cap pudor, que “han posat més en valor ells [els pagesos] amb una tractorada al mig de Barcelona que nosaltres amb 40 campanyes publicitàries”, perquè està reconeixent que hi ha una despesa pública en comunicació, com a mínim, ineficaç. I això vol dir llençar els diners de tots.
Torno al mirall del periodisme. Omplim minuts i pàgines d’informació relacionada amb el canvi climàtic i la sobirania alimentària com si haguéssim embogit, però ens quedem en la superficialitat de la cosa. I, a sobre, alguns parlen del sector primari com el seu enemic, amb reportatges i notícies treballades des d’una visió estrictament urbana que acaba provocant la reacció contrària que es busca, fer emprenyar tothom.
El sector primari no pot estar aïllat de tot i desenterrar-lo només quan convé. I aquesta és una feina que podem fer tots, però sobretot els periodistes, posant en valor la feina d’aquests homes i aquestes dones que no només ens donen de menjar, per si fos poc, sinó que, a més, ens mantenen el paisatge. O ho fem entre tots i ens ho agafem seriosament o l’alternativa és molt gris.
Companys, el periodisme és un sector avesat al canvi i a la reacció ràpida. Fem-ho, si us plau. Com a mínim fem la reflexió. No siguem esclaus de la immediatesa i recuperem aquella virtut innata i vocacional d’avançar-nos a l’agenda política i social i tornem a afinar l’olfacte informatiu.
Albert Brosa, periodista i director de nous formats i expansió de Corisa Media Grup.
