La televisió pública valenciana té una plantilla de 1.800 treballadors (superior al conjunt d’Antena 3 i Telecinco) i, amb un deute financer de 1.139 milions d’euros, manté una escassa audiència (al voltant del 5%) i uns informatius sectaris que van obviar la crisi dels vestits del ja expresident Camps. La sangria continua i sembla que la nova administració del PP no té cap intenció de reduir el gegantisme de la televisió més instrumentalitzada de l’Estat espanyol.

Els altres dotze canals autonòmics tampoc han mostrat un fre a la desmesura i ja sobresurten amb relativa facilitat veus que consideren que alguns d’ells haurien de ser venuts o, literalment, tancats. Televisió de Catalunya, que aporta uns paràmetres d’excel·lència en la gestió audiovisual clarament superiors als de la resta de canals autonòmics, esdevé un dels pocs casos on s’ha imposat –amb relatiu èxit– un pressupost auster en resposta a la caiguda dels ingressos publicitaris. Del model de finançament de tots els canals no s’ha avançat un pèl i sembla que el camí iniciat per Televisión Española al suprimir la publicitat i imposar un cànon al sector no tindrà massa continuïtat.

El cas és que alguna cosa urgent s’ha de fer. La desmesura financera, el gegantisme de les plantilles i, en la majoria dels casos, el poc retorn social o cultural dels canals –ja no diguem financer– obliga al fragmentat panorama televisiu autonòmic a prendre enèrgiques mesures que permetin la viabilitat futura d’un sector que pateix una clara metàstasis en el seu model productiu audiovisual i, a més, amb audiències decreixents. Dubto molt que es prenguin mesures abans del 20-N però aquesta data marcarà la diferència: amb el cicle electoral finalitzat serà inevitable la temuda reconversió que tots els ens públics, per petits que siguin, hauran de fer.

Si el panorama a les autonòmiques no és gens encoratjador, els canals estatals viuen un procés accelerat de concentració que finalitzarà amb dos o tres operadors claus que es repartiran tot el pastís de la televisió generalista. La irrupció de canals específics (més que especialistes) ha canviat els hàbits de consum dels espectadors, fragmentant l’audiència fins a límits mai detectats. De fet, aquesta ja s’analitza més per la suma dels canals d’un mateix conglomerat que no pas per l’audiència particular de cada canal. Els paquets publicitaris ja no fan distincions i busquen arribar al màxim d’audiència possible a través d’una graella repetitiva, devaluada, i fins i tot vulgar.

El programa més vist de la televisió (també a Catalunya) aquest estiu ha estat Supervivientes, amb tota la seva cort de succedanis, subprogrames i tertúlies improvisades. Un fenomen que ha permès al conglomerat Mediaset España obtenir el lideratge absolut a través tots els seus canals: Telecinco, Cuatro –algú reconeix aquest canal?–, FDF, La Siete, Boing i Divinity. La suma: un 28,7% de l’audiència el passat juliol. I pujant.

La tropa de canals de Planeta, amb Antena 3, Neox, Nitro i Nova aconsegueix una posició secundària obtenint només un 16,5% de l’audiència connectada. La plataforma de Mediapro liderada per La Sexta sembla no arrancar i, amb un tímid 7,3%, no aconsegueix imposar una mínima audiència per a la Sexta 2 (ara telenovel·les, demà docusèries) tot i que el seu canal de cine, La Sexta 3, té millor fortuna. Les possibilitats de que La Sexta continuï com un operador en solitari són pràcticament nul·les i la fusió amb Antena 3 està més que cantada. Ajudarà que la matriu hagi aixecat fa unes setmanes el concurs de creditors.

La resta de múltiplexs privats són un fracàs sense pal·liatius: el d’Unidad Editorial (El Mundo) està a punt de desaparèixer després del tancament de Veo7, i amb 13TV i Marca que no arriben ni a l’1% dels espectadors. El de Vocento, Net TV, amb una audiència també molt baixa, es manté gràcies al sorprenent acord que va permetre gestionar a Espanya Disney Channel o MTV, canals que cohabiten en la mateixa plataforma que les inefables Intereconomía o La 10.

Paradoxes d’una televisió generalista a la deriva, globalment caracteritzada pel mal gust que han imposat arreu els italians de Berlusconi i pel descrèdit de bona part dels serveis informatius autonòmics instrumentalitzats per uns polítics que majoritàriament no han entès el valor d’una televisió pública: el de donar un servei de qualitat als ciutadans que la financen.

David Centol. Editor del Grup Comunicació 21