Els profetes dels mons distòpics i de l’apocalipsi se solen precipitar amb les seves prediccions. El 1984 no hi havia cap Gran Germà (almenys no institucionalitzat com a la novel·la). El 2001 no es va enlairar cap Odissea cap a l’espai. I el 2019 no existien els replicants de Blade Runner. Potser per això, quan fa dos anys anunciàvem des de ProDocs la lenta mort del documental català, no pensàvem que la seva fi fos tan ràpida. Però així ha estat. La inversió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) en producció independent documental el 2021 ha estat de 145.000 euros. Hem tocat fons.

Des d’aquesta realitat desoladora, vam mantenir una reunió entre la junta de ProDocs i representants de la CCMA per tal de tractar la situació insostenible del documental, indagar com hem arribat fins aquí i constatar que veiem la realitat des de paràmetres molt diferents.

Els humans tendim a assignar consciència humana als animals. Però en el món cec i sord del rònec, els senyals importants són la temperatura i l’olor d’àcid butíric. Per al ratpenat, que s’orienta amb l’eco, són les ones que travessen l’aire. Fins i tot quan un gat es frega amb els nostres peus i estem convençuts que és un senyal d’estima, segurament està deixant damunt nostre les seves hormones, reivindicant la seva propietat davant els altres gats. Som així, els humans. Si tendim a l’antropocentrisme davant els altres animals, la cosa no millora gaire quan es tracta de nosaltres mateixos. La nostra consciència funciona construint un model del món (cadascú amb els paràmetres amb els quals percep la realitat) que projectem cap al futur, des d’on busquem els nostres objectius: L’unwelt, que en diuen els psicòlegs.

Cada organisme habita el seu propi unwelt i aquesta sol ser tota la realitat objectiva del seu món exterior. Així com un gos viu immers en una voràgine d’olors que li serveixen per caçar, trobar menjar o parella, el món de la CCMA és el de les audiències i la graella (el que podem arribar a comprendre en tractar-se d’una estructura d’estat que ha de vetllar pel lideratge televisiu). Ja podem parlar nosaltres de la importància social i cultural del documental, del seu potencial autoral, dels imports mínims que haurien d’invertir les televisions perquè les productores puguem fer obres referents que projectin la nostra cultura pel món. Aquest és el nostre unwelt, no pas el seu.

No és fàcil comprendre i integrar els paràmetres de l’altre, però des del no-res on ara tots ens trobem no queda altre remei que intentar-ho per poder construir alguna cosa nova amb sentit.

Mentre guanyem temps i generem l’espai per poder fer compatibles tots dos unwelts, a la reunió es va concretar un compromís per passar dels 145.000 euros invertits el 2021 als 500.000 euros el 2022. Creiem que és del tot insuficient (és el triple que l’any passat, però la tercera part de com estàvem el 2011), tot i que és un primer pas per poder començar a construir aquest nou ecosistema on pugui sorgir una diversitat rica i fructífera que no només mantingui, sinó que ampliï l’audiència i el prestigi de la CCMA.

Ara bé: perquè hi puguin sorgir obres referents, a més a més de les necessitats de programació estructurals inherents a qualsevol televisió, ens hem de creure tots plegats per què són importants aquestes obres i crear les condicions econòmiques, editorials i contractuals perquè siguin possibles. Per sort, gràcies a l’èxit sonat d’Alcarràs, no cal donar gaires explicacions al respecte. Senzillament, quan afloren, ens omplen de joia individual i col·lectivament, ens reafirmen com a cultura i ens projecten cap al món.

Ventura Durall, director de Nanouk Films i president de ProDocs.

Article publicat a Infoproa, el butlletí de PROA.