El gag sobre la famosa mamada impossible dels Bricoheroes ha atiat la sempre irresoluble qüestió dels límits en l’àmbit de la llibertat d’expressió i creació artística, particularment en el registre satíric.

La Comarca sencera ha sortit a posicionar-se. Simplificant i deixant de banda els matisos, les opinions s’han dividit entre aquells que consideren la decisió de la direcció de TV3 de no permetre l’emissió del gag original un acte de censura injustificable, i els que l’avalen atenent principalment al fet que en una televisió pública no hi pot haver lloc per a bromes i acudits marcadament masclistes.

La primera consideració que cal anotar al respecte és que TV3 té tot el dret a decidir què emet i què no. I això no és pas censura, almenys en el sentit que entenem la paraula habitualment. És simplement tenir criteri i aplicar-lo atenent a la jerarquia que existeix a qualsevol organització. Res a dir sobre la legitimitat de la decisió. No estem davant de cap extralimitació. Al proveïdor cal respectar-lo, clar que sí, però sense oblidar que la seva obligació és la de proporcionar un servei ajustat al gust i necessitats de qui el contracta. I aquest cop no s’hi ajustava. Punt i final.

Sobre el fons de la qüestió, més enllà de la legitimitat, vàries consideracions. La primera, TV3 és una empresa pública sufragada obligatòriament per tots els catalans a través dels seus impostos. Aquesta és una qüestió que no pot obviar-se a l’hora de prendre posició sobre el particular.

Els límits de l’humor i de la sàtira en aquesta televisió responen –o haurien de respondre– a aquesta cotilla que imposa la titularitat pública del mitjà.

No és defensable un humor extremadament barroer en un mitjà d’aquestes característiques. Ni el criteri d’audiència ni cap altre permeten alinear-se amb la pretensió d’emetre un gag on explícitament s’afirma que, en cas de tenir diners, el que faries és fer-te-la mamar per Leticia Ortiz.

TV3 té franges horàries, programes adreçats a targets determinats i tot el que vulgueu, però en el fons és una televisió que ha de complir amb l’obligació que tot el seu contingut pugui ser consumit per tothom, sense que ningú no quedi expulsat violentament de davant la pantalla.

Aquest és un terreny llefiscós, impossible de perfilar amb claredat, perquè no tothom té la pell igual de fina i, a més a més, la sensibilitat va per barris també en funció del tema i qui el protagonitza. És indubtable que molts dels que ara defensen l’humorista s’exclamarien en sentit contrari si la petició del servei de succió l’hagués fet un altre professional de l’humor adreçant-se pel nom i cognom a una altra senyora que representés, posem per cas, una institució més nostrada.

Així que les situacions de discòrdia i disparitat de criteris sempre resultaran inevitables, perquè la majoria només som capaços de jutjar severament allò que ens ofèn a nosaltres. Amb tot, sobre el cas que ens ocupa, no hi ha marge per al dubte: la broma sobre la fel·lació pagada de Leticia Ortiz no pot tenir cabuda en una televisió pública.

L’altra consideració té a veure amb l’argument que s’ha utilitzat per defensar la direcció de TV3. Fonamentalment, qui s’ha posicionat a favor de la no emissió del gag original ho ha fet sobre la base que aquest era profundament masclista, cosa que indubtablement és certa.

Però no ho és menys que com a argument resulta massa limitat. No hi sé veure cap diferència amb un hipotètic gag protagonitzat per una humorista en què el desig que s’expressés, en el cas de tenir molts diners, fos que Pedro Sánchez li mengés la figa fins que ella se n’afartés.

El problema del gag original no és el masclisme, és només que supera amb escreix el límit del bon gust acceptable en la forma –insistim en aquest extrem– en una televisió pública. Perquè tots aquests acudits poca-soltes han de poder fer-se, per suposat, però han de trobar el canal que els resulti apropiat. I aquest no és, en cap cas, la televisió pública de Catalunya.

Hi ha mil canals de difusió per a tota classe de gags, bromes, acudits i tota la producció que qualsevol persona vulgui produir i difondre. Hi ha mitjans que no es deuen a ningú més que als seus propietaris i que per la seva naturalesa privada poden tenir criteris més laxes a l’hora de definir els límits del mal gust o la voluntat de provocar de determinats productes. I per suposat que al final del camí els únics límits a la llibertat d’expressió han de ser els que fixi, amb les menors limitacions possibles –i interpretant-les generosament i no restrictiva com es ve fent d’uns anys ençà–, el codi penal.

Però aquestes no són les regles del joc de la televisió pública, que ha actuat diligentment i amb encert impedint l’emissió del gag de la discòrdia. Ha estat bé el director de TV3, Vicent Sanchis, salvant la reina. Els límits existeixen i, de vegades, cal recordar que en alguns llocs per força són, i cal que siguin, més estrets que en d’altres.

Josep Martí Blanch, periodista.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram