El món del periodisme viu sotmès en aquests moments a un període ple d’incògnites a les quals es pretén donar resposta des d’una certesa –l’influx de les noves tecnologies– que ha estat assumida com a inevitable i amb la qual està obligat a conviure. El debat, constant arreu, és tan ampli com apassionant, i abasta des del futur del paper al pagament per continguts, des de la nova manera de consumir la informació a la manera de rendibilitzar-la, des del correcte exercici de la professió al predomini de les notícies falses –les temibles fake news–, en la recerca d’un equilibri que pot trobar la seva resposta en l’àmbit de la premsa de proximitat, local i regional.

Aquestes festes he repassat alguns treballs de periodistes de renom, com és el cas de Miguel Ángel Aguilar (diari Madrid, Cambio 16). El seu camí inicial va ser astrònom, però va acabar interposant-se el periodisme per convertir-lo en testimoni directe i militant de la caiguda del franquisme i, fins avui, en una de les figures més rellevants de la premsa espanyola de la darrera meitat del segle passat. Aguilar és l’autor de la frase “el periodisme era i és una arma de combat”, i de llibres com El vértigo de la prensa (1982) i Sobre las leyes de la física y la información (2009), ambdós molt recomanables per a les noves generacions de periodistes.

Precisament, es dirigeix al jovent en una colla d’ocasions. “La gent jove està avui dia desorientada. Que no us enganyin, que la llibertat, la Transició, no ens va tocar en una tómbola; es va haver de donar la cara [en al·lusió als periodistes que lluitaven contra la dictadura] i ningú no va passar comptes”.

Per Aguilar, el problema de fons es troba en el fet d’estar vivint en un moment d’“inundació informativa, i quan hi ha una inundació, el primer que cal és aigua potable”. En aquest sentit, en una entrevista d’Irene Casado a InfoLibre, el veterà periodista reivindica que “la premsa s’ha de convertir ara en la planta potabilitzadora, i separar els fets dels interessos espuris. Cal posar les coses en context, perquè hi ha interessos creuats que es valen dels avantatges de les noves tecnologies per confondre’ns amb les fake news, i el periodisme ha de servir la veritat”.

Aguilar es desvinculava així d’aquesta nova tendència dels que volen “un periodisme de causes”, perquè “l’única causa del periodisme és la llibertat, i seria una traïció imperdonable no posar-hi tot l’afany”. I, encara que reconeix que a Espanya es va practicar en el seu moment un “periodisme militant, perquè calia lluitar per la llibertat de premsa”, entén que ara ja no cal.

En el seu segon llibre, Miguel Ángel Aguilar també fa esment al periodisme de proximitat. I diu que “ens cal entrar de ple en la gran qüestió del futur dels mitjans des de diversos punts de vista: la fi del paper, el pagament per continguts i el protagonisme de la premsa local i regional”. I en unes jornades per debatre sobre periodisme amb motiu del 30è aniversari de l’editora andalusa Publicaciones del Sur i els 208 anys de l’aprovació de la llibertat d’impremta (el novembre de 2018), Aguilar reconeix que “en el periodisme local i regional és possible sobreviure”, encara que sota l’advertiment que no ho farà en paper imprès, ja que “està condemnat a mort”. El que a parer seu no ha de canviar és la manera d’exercir la professió: “El periodisme és investigar, jerarquitzar les informacions”, davant de l’allau informativa que es viu avui dia, en molts casos sense control.

En aquelles mateixes jornades, organitzades per l’esmentat grup de comunicació andalús, que ha basat la seva filosofia d’empresa durant tres dècades en el desenvolupament de la premsa local i regional, la periodista Ana Romero (que va precedir Aguilar en l’ús de la paraula) va ser categòrica: “El futur és la premsa local i regional, i reivindico el que és local perquè és on es troba l’essència del periodisme. Pel futur veig la pervivència de dos o tres diaris estatals, de qualitat, i un brillant futur a la premsa local i regional”, però en el que “els lectors hauran de pagar”.

Els mitjans de comunicació poden quedar substituïts per això que s’ha anomenat periodisme ciutadà? La resposta d’Aguilar a la periodista Irene Casado va ser taxativa: no. “Aquest nou periodisme contribueix a la instantaneïtat de les comunicacions i desemboca en la inundació informativa. Això ens situa en la mateixa tessitura que totes les inundacions físiques: la gent amb l’aigua al coll i on el primer que falta és l’aigua potable. Estem inundats d’informació i ens falta la intel·ligibilitat de tota aquesta allau informativa, angoixant, que ens tenalla per tot arreu i ens deixa enfonsats”.

El fonament de tot plegat, ho escrigui o digui el o la periodista més rellevant, és el periodisme. La premsa de proximitat catalana es manté forta en el mercat perquè creu que el que importa és la recerca de la veritat, l’essència del periodisme, no en si hi haurà paper o no. I a casa nostra el periodisme és ben viu.

El 2014 Aguilar deia que “si donem per mort el periodisme, acabarà morint”. Avui, ja en el 2022, entenc que des d’aquest punt de partida veurem una etapa daurada des del fet digital, així com una oportunitat única de l’àmbit local i comarcal, perquè és on la nostra premsa pot ser diferent. Ara bé, estiguem segurs que el proper periodisme de proximitat que s’està gestant no s’assemblarà en la forma al que hem conegut fins ara. La professionalitat serà el motor del canvi. Les noves eines, el camí.

Estanis Alcover i Martí, periodista i consultor de comunicació.