Foto: Ulisses Ortiz
Amàlia Garrigós i Hernández (Alcoi, 1965) és una de les veus autoritzades de la comunicació al País Valencià. Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, va iniciar-se a TVE a Sant Cugat i va aterrar a València el 1989 per estrenar Ràdio 9. De la munió de programes que va crear en aquesta etapa destaquen el magazín de cap de setmana El jardí de les delícies, que incloïa El musicari (l’aparador del sector musical valencià), o l’informatiu cultural Alta fidelitat. Amb el tancament de Radiotelevisió Valenciana va dirigir El mural, un projecte de ràdio i pòdcast impulsat per Escola Valenciana. La periodista va formar part de l’equip que va inaugurar la ràdio d’À Punt dirigint i presentant el programa Territori sonor i posteriorment Les cinc llunes. Actualment realitza el pòdcast del Centre del Carme Cultura Contemporània. A Comunicació 21, Garrigós reclama una estratègia definida per a la indústria audiovisual en valencià.
A Ràdio 9 va començar tot?
[Somriu] Aquella etapa va ser molt il·lusionant i engrescadora. Era molt jove. Havia acabat els estudis i treballava a TVE a Sant Cugat, fins que vaig rebre una trucada del meu company de carrera, Salvador Enguix, convidant-me a presentar-me a unes proves radiofòniques. Al cap de tres dies ja hi estava treballant! Ràdio 9 va ser rellevant perquè, per primer cop, hi havia una ràdio generalista en antena que parlava en la nostra llengua. Va aconseguir audiències destacables en la franja nocturna, els caps de setmana o en la programació esportiva.
Va ser l’embrió del que avui és À Punt Ràdio?
Durant 24 anys Ràdio 9 va tenir un recorregut analògic important que va permetre donar veu a les comarques valencianes com mai s’havia fet fins aleshores. Actualment hi ha hagut un canvi radical en la manera d’entendre els mitjans de comunicació. El paradigma digital és el que té el domini del consum i la producció. Són dos models diferents.
Quins són aquests models?
En Ràdio 9, tant els informatius com els continguts eren de gestió pública i hi havia departaments comuns com l’econòmic, producció o el lingüístic que optimitzaven els recursos. En canvi, en la ràdio d’À Punt, el gruix de la programació està externalitzada, llevat dels informatius, els esports i el magazín matinal fet per la plantilla i alguns col·laboradors. En À Punt hi ha una redacció única per a tele i ràdio que elabora els informatius, mentre que a RTVV hi havia un equip de redacció per a cada mitjà.
I pel que fa als recursos?
La ràdio actual, À Punt, té menys pressupost que aquella emissora primerenca, i tots aquests factors plegats fan que els dos models i les seues dinàmiques siguin distintes. També hi havia un segon canal musical, Sí Ràdio. En aquest sentit, formaria part del servei públic disposar, a més, d’un segon canal radiofònic que s’emmiralle en la pauta d’excel·lència d’iCat, per exemple. Cal més inversió per a la ràdio, s’hi ha de creure, perquè sempre acaba rebent engrunes.
Fins a quin punt l’externalització de continguts condiciona el model?
L’actual graella de programes en la ràdio valenciana està en mans de tres productores audiovisuals i es basa en grans contenidors, magazins de moltes hores. Després hi ha molta reemissió –massa, diria jo– especialment durant el cap de setmana i les nits. Una ràdio pública també ha d’apostar per continguts temàtics més especialitzats i enfortir la franja de matinada. La ràdio és un mitjà que té més d’un segle d’existència i, malgrat l’evolució de la vida, allò substancial que la caracteritza continua sent el directe i la companyia. Les emissores autonòmiques com la gallega, la basca o la catalana aposten per les matinades perquè és un prime time de la ràdio generalista.
“En els museus cada cop hi ha més exposicions sonores i el pòdcast, enfocat com una eina artística o experimental, forma part d’eixe univers”
À Punt Ràdio encara inclou a la graella Territori sonor. Es manté l’essència dels inicis?
Sí, l’essència i el concepte. Territori sonor és producte d’un encàrrec de la direcció d’À Punt que va arribar a mi a través d’una productora. Durant els 24 anys de la primera ràdio pública valenciana vaig mantenir un compromís ferm amb el sector musical valencià. Va ser un llarg camí pel desert on no tenien gens fàcil visibilitzar els seus treballs discogràfics. Després de la bona acollida que havia tingut El musicari a la desapareguda Ràdio 9, vaig seguir la mateixa recepta per a cuinar un projecte molt similar sota quatre eixos fonamentals: diversitat comarcal, estilística i lingüística (amb un tracte de discriminació positiva cap al valencià), i perspectiva de gènere.
I com va ser l’adaptació de la vella recepta a À Punt?
Els inicis en À Punt no van ser camins de roses, precisament. Així i tot, aconseguírem passar d’una hora d’emissió a dues (de 18 a 20 h), una franja horària que ens va garantir fidelitzar una bona comunitat d’oients en poc de temps, tant en xarxes socials com en els resultats dels diversos EGM. També poguérem ampliar la plantilla de l’equip, les col·laboracions i les sortides a festivals i esdeveniments musicals. Tot eixe recorregut el férem en la primera etapa, només en any i mig. Té el seu mèrit.
L’estiu passat va tornar a la ràdio amb Les cinc llunes, un tastet durant les vacances.
Les cinc llunes és un dels formats que s’hauria de mantenir en la graella de la nostra ràdio pública. Era un programa diari que promovia les arts escèniques. El projectàrem de manera atemporal pensant en què tingués vida més enllà de l’emissió puntual en FM. Creàrem un web on romanen tots els pòdcasts dividits per llunes (cinema, música, dansa, teatre i circ, amb un bonus track per a l’experimentació sonora) que inclouen continguts transmèdia amb informació addicional. Aquest plantejament va en la línia del catàleg de pòdcasts que podem trobar a les plataformes digitals i pels quals aposten moltes emissores convencionals.
Li agradaria tenir més continuïtat a À Punt Ràdio ?
La ràdio és la meva vocació, el meu ofici. És el lloc on he nascut i crescut professionalment i humana. He fet televisió, també, però la ràdio l’he feta meva. No hi ha res com l’adrenalina del directe. Sense dubte eixe és el meu terreny, el meu bancal. Sempre dic que la ràdio és el meu animal de companyia, tant dins d’ella com a generadora de continguts, com fora com a oient. Soc molt afortunada perquè he estat en el naixement de Ràdio 9 en 1989 i en el d’À Punt en 2017. Vull anar allà on em volen i continuar fent el que més m’agrada: continguts sonors.
Què vol dir?
Ara els faig en pòdcast, que és el fill de la ràdio analògica; demà, potser, ho faré en la ràdio temàtica o generalista… Qui sap! Hui en dia l’àudio està a la mà de qualsevol persona que tinga sensibilitat per oferir un producte de sonoritats ben realitzades. El món del pòdcast, el so a demanda, es troba en plena expansió i això només ha fet que començar.
“Cal més inversió per a la ràdio, s’hi ha de creure, perquè sempre acaba rebent engrunes”
És molt activa en el món de l’àudio.
Sí. En aquests darrers anys he fet projectes molt variats en l’audiovisual. Des del pòdcast de Beat València a Sona Cultura, una finestra sonora per a descobrir la cultura de proximitat al portal València Extra; un audiollibre d’una novel·la juvenil dramatitzada; audiollibres de textos per a l’ESO i batxiller; locucions per a documentals, i molt més.
Des del maig passat lidera #CCCCPodcast del Centre del Carme Cultura Contemporània, el primer pòdcast museístic del País Valencià.
Estic molt contenta! El Centre del Carme és un espai d’agitació cultural referent a l’Estat espanyol. Així, amb aquest pòdcast narratiu diversifica la seva manera de comunicar-se i de traslladar els seus missatges, arriba a nous públics i ajuda a generar comunitat. És una forma d’estar en el museu, de relacionar-se amb el coneixement i compartir-lo a través del so. El Centre del Carme, a més de les seves activitats expositives, és un mosaic que integra la vida quotidiana amb arts visuals i escèniques, literatura, pensament, música, mediació cultural o integració social. Es tracta d’una matèria primera riquíssima per a cultivar gèneres periodístics com reportatges, entrevistes o monogràfics, i per a elaborar continguts creatius que utilitzen el llenguatge del so com una experiència sensorial íntima amb els oients. El projecte el realitze de la mà de l’artista sonor Edu Comelles. Un luxàs comptar amb ell per a la sèrie de 20 capítols que estem creant.
Més enllà del CCCC, el pòdcast és una fórmula que els museus hi estan apostant fort.
Sí, el MACBA de Barcelona és qui va estrenar-se primer en el pòdcast i l’han seguit molts d’altres d’arreu de l’Estat espanyol. Els museus son espais plens de possibilitats. Cada cop hi ha més exposicions sonores en l’art contemporani i el pòdcast, enfocat com una eina artística o experimental, forma part d’eixe univers.
“Soc molt afortunada perquè he estat en el naixement de Ràdio 9 i en el d’À Punt”
El valencià viu un moment dolç en l’àmbit audiovisual?
Hi ha moltes iniciatives que fan creure que el valencià està fent passes endavant, però s’hi troben disperses i sense el suport institucional que demana urgentment una llengua minoritzada com la nostra. Caldria enfortir l’ecosistema audiovisual valencià i dotar de més recursos els mitjans públics que contribueixen a crear indústria.
El Govern del Botànic no dona prou suport?
Sense anar més lluny, el Diari La Veu és viu gràcies als ajuts de persones agermanades, no rep cap suport econòmic del Govern. Pel que fa a la creació de continguts sonors en la nostra llengua, hi ha un allau de pòdcasts i iniciatives d’audiollibres que no compten amb cap tipus de suport. Al País Basc o a Catalunya surten, assíduament, convocatòries públiques per a realitzar pòdcasts de tot tipus i gèneres, i fins i tot Catalunya Ràdio encapçala els primers Premis Sonor dedicats als pòdcasts en català. És un mercat que s’ha d’explorar i potenciar, i fer veure a l’empresa privada que apostar per la nostra llengua també pot tenir rèdits.
Què li queda per fer?
M’agrada interactuar amb la gent jove. Com a boomer, paro l’orella i miro la polivalència amb què conviuen en el planeta de l’audiovisual, el digital o tecnològic. Estic oberta a qualsevol projecte o repte. Desitjaria que creàrem l’estructura necessària per aglutinar tota la creació sonora que hi ha convivint de manera dispersa a les xarxes socials, fundar l’associació de la podcastera valenciana per a dinamitzar el sector de l’àudio, intercanviar experiències, emmirallar-nos i créixer.
