Carles Alberola (Alzira, Ribera Alta, 1964) és un actor, director i dramaturg valencià. Va fundar ara fa 30 anys la companyia teatral Albena Teatre. Ha estat com a guionista, entre altres, en projectes com Després de tu, la nova sèrie de ficció de TV3, À Punt i IB3, però també en pel·lícules i sèries com M’esperaràs?, Autoindefinits o Unió Musical Da Capo. Ha estat guardonat en el Premi al Foment de la Lectura de la Fundació Bromera.
Com reberes el Premi al Foment de la Lectura de la Fundació Bromera? Quin significat té per vosaltres?
Rebre el premi de la Fundació Bromera al foment de la lectura ha estat una sorpresa molt agradable. Són molts anys escrivint textos teatrals, sèries de televisió, editant textos i comprovant com en les escoles molts alumnes s’han format llegint textos d’obres que hem fet. Pense que és el reconeixement no únicament a nosaltres, sinó a tota la gent que ha fet possible els textos, els espectacles, la llavor fantàstica dels docents i tant de bo açò puga ajudar a fer que molta gent continue llegint i llegint teatre que no és cosa fàcil.
Sabem que és difícil, però amb quins projectes et quedaries dels quasi 30 anys d’Albena?
Al llarg dels 30 anys d’Albena hem fet un fum d’espectacles, un fum d’espectacles i un bon grapat de sèries i programes de televisió. És difícil escollir-ne algun; uns han tingut més èxit que d’altres, lògicament, però tots han sigut fonamentals perquè uns et porten a altres. Normalment, li tens molta estima al darrer, però sobretot jo li tinc molta estima al que està per vindre, en el qual estic treballant. Treballem en diversos projectes perquè molts d’ells es queden al calaix i això és el que, més que mirar cap enrere, m’agrada mirar cap endavant.
I com ha sigut el procés de creació, i què destacaries, de Després de tu?
Després de tu és una sèrie que hem tingut l’oportunitat de coproduir amb Minoria Absoluta i és un projecte de coproducció de tres televisions autonòmiques: À punt, TV3 i IB3. Ha estat un projecte molt intens des de l’inici. Hem estat dos anys i mig creant-lo i gravant-lo. Ha sigut eixir de la zona de confort, de la nostra manera habitual de fer feina i de la nostra companyia amb la gent d’ací per tal d’incorporar el talent tantes vegades demostrat de la gent de Minoria absoluta. Hi ha hagut una molt bona entesa, també ha sigut fàcil el treball amb les televisions. Esperem que allò que un dia Xon González i jo vam parir i vam pensar que tenia interès, hàgem sigut capaços de transmetre a la gent i aconseguir eixos minuts d’emoció i de riure que en aquesta comèdia dramàtica és el que hem buscat.
Ha sigut molt intens, moltes veus a opinar, però jo pensava que anava a ser més complicat i des del primer moment han cregut en el projecte i ens han deixat fer feina. És molt diferent quan fas per exemple un espectacle teatral, produeixes en un nucli molt reduït i només has de rendir comptes amb tu mateix. Ací hi ha molta gent que ha d’opinar, però ha sigut un treball correcte, cordial i efectiu. Moltes vegades la burocràcia fa que tot es dilate, però en aquest cas ha sigut ràpid. Encara així han sigut dos anys i mig de la nostra vida.
Com veus la situació de la ficció en català actualment?
La ficció ací a la Comunitat Valenciana està en mantilles, com aquell que diu. Després d’uns anys en l’antiga cadena Canal 9, en la qual es va desenvolupar una tasca jo pense que molt interessant que va quedar aturada en el tancament de la televisió. Quan es tornà a obrir en À punt, va haver-hi una iniciativa inicial forta, però que ens ha portat a un parell d’anys de sequera i és ara quan s’estan posant en peu projectes. Projectes en coproducció no som nosaltres els únics que ho estan fent, i que tant de bo es puga consolidar perquè el sector professional ampli, potent, ple de talent, puga tindre la possibilitat de treballar d’una manera continuada. Admires amb molta enveja el volum de treballs que es fan a Catalunya i també una sèrie de projectes que s’han consolidat ara a les Illes Balears, i un vol, senzillament, que li donen l’oportunitat i la continuïtat per poder demostrar que podem fer ficció en la nostra llengua.
Què creus que caldria canviar o millorar per a aprofundir i arrelar les polítiques culturals actuals?
Les polítiques culturals moltes vegades estan en boca dels nostres representants polítics en èpoques d’eleccions i després es passa a un oblit. Tot i això, jo he de reconèixer que evidentment en els darrers anys s’han portat a terme molts projectes molt interessants, però en altres casos crec que hi ha hagut una mancança –i ara parle de la Comunitat Valenciana– de confiança en els sectors creatius i artístics de la nostra comunitat. Si alguna cosa haguera de demanar, seria una major confiança. La confiança es demostra realment en fets concrets com en més pressupost, en més difusió, en més continuïtat i en la confiança en els seus ciutadans. La confiança que nosaltres dipositem amb ells ens agradaria veure-la refrendada, i que tot i reconèixer que s’han fet coses pense que queda un camí amplíssim per desenvolupar.
Quin consell donaries als i les joves creadores que volen fer-se un espai?
Per a tota la gent que s’incorpora a la nostra professió en els diferents vessants creatius, amb molta més formació de la que vam tindre nosaltres i generacions anteriors, dir que crec que un element fonamental és la creença i la confiança. Mai han estat les coses fàcils, es parla que ara són molt complicades, però he de dir que quan nosaltres arrancàvem no existia res, era un desert. Un ha de creure molt en el que vol contar, ha de creure molt en si mateix i no ha de tindre por ni al fracàs, ni a què les coses costen molt. Sempre costen molt de temps, no hi ha un punt de cocció idèntic en cada territori ni en cada projecte. Jo sempre he pensat, i quan he fet classes els he preguntat als meus alumnes, que si podien viure sense dedicar-se a aquesta professió, perquè si poden viure igual no és realment la seua professió. Ha de ser una cosa existencial, una cosa que t’implique moltíssim. Després evidentment s’ha de tindre un coneixement del mercat, de la situació, per tal que els teus projectes estiguen ben dimensionats. No hi ha res pitjor que voler fer coses que no estan al teu abast. Crec en les coses petites i sobretot crec en les coses ben fetes. Sé de l’enorme talent que hi ha i de la formació tan completa a les noves generacions. També ho pense en els meus fills quan moltes vegades ho veuen tot negre i no, sempre ha estat negre, el que cal és caminar per a arribar a algun lloc, ja veurem on. Cal ser molt persistents.
Quin consell donaries per a una persona que vol obrir una empresa dins del món de la gestió cultural o la producció teatral?
Per a posar en marxa un projecte de gestió cultural, com deia abans, necessites que la conjuntura ajude, que hi haga una confiança i un mapa per a poder treballar, no únicament en l’àmbit de subvencions públiques, sinó també estaria molt bé que hi haguera una aportació per part d’empreses privades, però no és gens fàcil. Ho dic des de l’experiència d’haver-ho intentat i de no haver aconseguit, almenys nosaltres, que el sector privat decidisca apostar d’una manera clara, contundent i en continuïtat. A vegades es fan coses i són com les falles, es cremen i ja està, ja s’ha acabat, i no, ací s’ha de picar molta paret per obtenir fer una escletxa per la qual passar, no únicament tu sinó tots els que puguen vindre darrere. Torne a insistir que, al marge de la conjuntura que s’ha d’estudiar i s’ha de saber molt bé quin territori estem trepitjant, passa molt per la necessitat emocional i existencial, de dedicar-se i voler aportar alguna cosa. Crec molt en les visions de cadascú de nosaltres, en les visions que com a espectador, per exemple, a mi m’han anat enriquint i, per tant, no puc més que esplanar-vos a què continueu i a què trobeu eixa escletxa per on poder tirar endavant durant molts anys.
