Javi Mata (Vila-real, 1972) és periodista de Ràdio Vila-real i una veu de referència de la comunicació esportiva en valencià. Locuta els partits del Vila-real CF i és el director de l’espai Vila-real Esports. De perfil autodidacta, va iniciar-se en emissores alternatives per fer el pas a Ràdio Vila-real. Des de fa 27 anys és la veu dels esports, i en les darreres setmanes s’ha popularitzat narrant els èxits del Vila-real CF quan va tocar la glòria alçant l’Europa League de futbol. A Comunicació 21, Mata defensa la ràdio feta en valencià mentre descarta altres propostes professionals per seguir poder fent la ràdio a mida com és a Vila-real.

En un dels teus braços portes tatuada la franja de les freqüències d’una ràdio. Què representa la ràdio per a tu?
Jo no em considero periodista, sinó algú que explica històries per la ràdio, que és la meva vida. I ve de lluny i l’escenifica el meu avi, qui era un gran consumidor de ràdio. Tenia un d’aquells aparells antics que sonava tot el dia. Ell era un llaurador que en sabia de tot, i era gràcies a escoltar la ràdio. Allò és el que vaig viure de petit i el que va transmetre l’avi ha acabat sent la meva professió. Però soc d’aquells que fa la ràdio d’abans.

Què vols dir?
Que parlo, que m’explico i que improviso davant del micròfon, que fa que sigui una ràdio molt més directa. Em poso les mans al cap quan escolto algú que vol fer ràdio i està llegint i volent crear un personatge diferent. Em trobo amb oients que em diuen que soc el mateix dins i fora de la ràdio. Així és com hauria de ser sempre.

A Ràdio Vila-real lideres la informació esportiva.
Sí, m’he especialitzat en els esports, i més concretament en el futbol, per casualitat. Si m’haguessin proposat un altre àmbit també l’haguera acceptat. El futbol i la ràdio són molt passionals, així que em sento un afortunat de la feina que tinc. I crec que tothom hauria de tractar la ràdio com si fos un hort, on has de fer de tot i tractar-ho amb molta estima. Jo ja porto l’etiqueta de periodista esportiu, però més enllà d’això puc explicar qualsevol cosa que passi.

És una proclama per defensar-te del tòpic que diu que aquell qui no val com a periodista sempre tindrà l’opció de fer esports?
Un dels meus amics em diu que pitjor que el periodista d’esports sempre hi ha el de la premsa del cor… [riu] Per tant, encara no som en l’últim esgraó. Més enllà de l’interès per allò que expliques, el més important és posar-hi tota l’energia per fer-ho amè, divertit i amb rigor.

Ràdio Vila-real va apostar des del primer dia per emetre en valencià.
Sí, i va ser un gran encert. Perquè una ràdio ha de ser propera, i el valencià és la llengua que es parla als carrers de Vila-real. A partir d’aquí, el futbol i el seguiment que hi ha hagut del Vila-real CF ha permès que la ràdio sigui un altaveu, no només a la Plana, sinó més enllà del País Valencià. Sense anar més lluny, hi ha oients d’arreu que ens escolten i que em diuen que han après el valencià gràcies a les transmissions esportives de Ràdio Vila-real.

“Tant els periodistes com els futbolistes som persones. I per una estona de notorietat, molts periodistes perden les formes”

Ràdio Vila-real és l’emissora de referència dels aficionats al club groguenc?
Sí, indiscutiblement. No d’ara, sinó de fa molts anys. I això fa que tinguem una audiència molt fidelitzada. Perquè hi hem sigut sempre. A Tercera Divisió, a Segona, a Primera i ara, també, a Europa.

Els mitjans d’àmbit estatal no fan ombra?
No, és com fer una paella. Possiblement Juan María Arzac et cuinarà una paella molt atractiva, però aquell que cull els ingredients de l’hort, a tocar de la costa valenciana, ho farà amb més gràcia i solera. El senyor de l’hort, que cada dia rega els productes de la terra, és qui exemplifica Ràdio Vila-real. Hi haurà oients que preferiran la informació que publiquin els mitjans de Madrid, però només informen quan n’ha de passar una de molt grossa, perquè consideren que té més ganxo qualsevol informació relacionada amb els equips grans.

En els darrers anys hi ha hagut una tendència implantada pels clubs de fixar una gran distància entre el periodista i el jugador professional de futbol. A Vila-real, aquesta distància encara és curta?
Estem en una fase molt embrionària del que han acabat sent els grans clubs com el Barça o el Madrid. Sobretot des de l’arribada d’Unai Emery, qui s’ha encarregat de posar més distància respecte als periodistes. Però Vila-real encara manté l’essència, la proximitat entre el periodista i el jugador. En el meu cas, viatjo amb els jugadors i dormo en el mateix hotel que la plantilla. I hi ha roda de premsa diària, cosa que no passa en la majoria de clubs de LaLiga.

Per què creus que els clubs opten per bunqueritzar els vestidors?
Per a mi és necessària la relació entre els periodistes i els jugadors. El periodisme hauria de fer autocrítica. D’un temps ençà es publiquen massa informacions que són mitges veritats, amb un punt d’interès i que no són del tot verídiques. Tant els periodistes com els futbolistes som persones. I per una estona de notorietat, molts periodistes perden les formes. Al cap i a la fi ens perjudica a tots, perquè cada cop estem més limitats a fer la nostra feina. Però crec que tots acabarem com al futbol anglès, on el contacte entre els periodistes i els jugadors serà molt escàs.

El periodisme esportiu s’ha accelerat més amb les xarxes socials?
Sí, hi ha fins i tot una obsessió desmesurada en ser els primers a publicar una informació. Hi ha periodistes que ho publiquen abans als seus propis perfils que a través dels mitjans per als quals treballen. Cal comptar fins a cinc, i sobretot fer bé la feina. La meva prioritat és explicar allò que és nou a la ràdio, que és on cal dedicar més esforços. Si tu fas bé la feina, l’audiència seguirà escoltant-te.

Què aporten al periodisme noves eines com YouTube o Twitch?
Jo crec que és la ràdio evolucionada. Per a mi el primer youtuber va ser José María García, un periodista excepcional que va destacar per la seva manera d’explicar les coses. O el cas d’Ibai Llanos, que és el gran exponent a Twitch, que ho fa a través d’una plataforma que incorpora la imatge. Tot i les novetats que aporta el nou món digital, la ràdio convencional encara té molt camí a recórrer.

Què ha suposat la consecució del títol de l’Europa League del Vila-real CF per a la ràdio del poble?
Una autèntica bogeria! No oblidem que el 70% dels continguts de la ràdio es dediquen a parlar del Vila-real CF. Ràdio Vila-real és grogueta, simbolitza l’estat anímic del Vila-real CF. És a dir, quan els aficionats festegen un títol, el seguiment de la ràdio es dispara. En canvi, si l’equip perd, l’audiència decau. Per això el Vila-real CF és qui marca el pas de la ràdio.

Així i tot no sou la veu oficial del club?
No, no som la ràdio oficial del Vila-real CF. Però hem treballat conjuntament en alguns projectes, i tant al club com a mi ja ens va bé mantenir-nos en aquesta posició.

No t’agradaria treballar exclusivament per al club?
No, perquè a la ràdio faig el que vull i al meu poble, tinc la capacitat per decidir com vull fer la meva feina. Faig allò que m’agrada, d’allò que hi entenc i de l’equip del meu poble. Vaig a treballar caminant i locuto partits de la Champions League, sense oblidar que també n’he fet molts a Segona i a Tercera Divisió. No seré mai ric, però tal com treballo no es pot pagar amb diners.

“Del que estic més orgullós és que des de Ràdio Vila-real oferim la possibilitat d’escoltar un partit de futbol o un programa d’esports amb la seva pròpia llengua”

Al llarg del teu camí, has tingut algun referent radiofònic?
Sí, Joaquim Maria Puyal. Abans de conèixer-lo personalment, l’escoltava perquè el seu to i el seu estil era diferent de la resta. T’ho explicava com si estigués prenent un cafè amb els oients. Puyal sempre em va donar l’empenta per seguir explicant-ho amb el meu estil propi, gaudint i fent gaudir els oients. I crec que és la millor lliçó que em podia donar. Per molt professional que siguis, per fer gaudir els oients has de gaudir tu com a locutor.

T’has convertit en un referent de la ràdio esportiva feta en valencià. Estàs creant escola, obrint pas a futures generacions de periodistes?
[Somriu] Dir personalment que soc un referent em provoca una mica de vergonya. Hi ha joves que s’han fixat en el meu estil de fer ràdio i també pel fet de fer-ho en valencià. Jo sempre els dic que només cal explicar allò que passa. Amb naturalitat, rigor i un xic de passió. Ara bé, del que estic més orgullós és que des de Ràdio Vila-real oferim la possibilitat d’escoltar un partit de futbol o un programa d’esports amb la seva pròpia llengua.

Per tant, Ràdio Vila-real és un referent, també?
Al País Valencià, més enllà d’À Punt i alguna emissora puntual més, la llengua predominant és el castellà. He de dir que ningú m’atura pel carrer a preguntar-me per què m’expresso en valencià, sinó que tothom hi està molt familiaritzat. Tenim constància que hi ha oients d’altres punts d’Espanya i d’arreu del món que connecten amb nosaltres i que ens diuen que a través del futbol aprenent vagament el valencià. Si així hem contribuït a enfortir la nostra llengua, em sento complagut.