Màbel Martí Esparza (Barcelona, 1973) ha tornat a la televisió després de deu anys. Amb el programa Som de casa, d’À Punt, es retroba amb el gènere on es troba més còmoda, el magazín. La bona entesa amb Ximo Rovira i Gemma Payà, el seu pas per les aules com a professora d’ESO i l’experiència davant de les pantalles són al·licients que sumen per a Martí, que es mostra molt feliç del seu nou camí des del País Valencià. A Comunicació 21, explica com se sent i reivindica el paper de les dones “no tan joves” a la televisió, un rol que de vegades queda en segon pla.
Has tornat a la pantalla després de deu anys sense presentar un programa. Com ha estat aquest retorn a la tele?
Després de 25 anys vivint a Catalunya i de passar els últims cinc anys com a professora de secundària en un institut de Badia del Vallès, necessitava un canvi: tornar a casa, a la Vall d’Albaida, i fer-ho a la brava. Una amiga em va dir que feien càstings a À Punt per a un magazín i m’hi vaig presentar.
Un càsting després de tants anys…
Vaig anar-hi amb molta il·lusió, el vaig fer amb Ximo Rovira i va ser una cosa molt fàcil per a mi, perquè era el que havia fet sempre a la televisió. Va anar molt bé, jo estava encantada d’haver tingut l’oportunitat tenint 50 anys d’edat.
Després del teu pas per la televisió i les aules, ara hi tornes. Has vist molts canvis?
Molts! Ara han entrat en joc les xarxes socials, les quals obren un ventall molt gran per trobar personatges i continguts, o fins i tot en les tasques de producció, ara pots contactar-hi directament a través dels missatges directes. Però penso que en la televisió està tot inventat, i aquest creixement que han viscut les xarxes socials ens facilita molt la vida.
Tens a prop adolescents, t’espanta aquest ús excessiu de les xarxes socials que en fan?
Sí, molt. A mi no m’agrada prohibir, ni com a mare ni com a professora, i és una eina que s’ha d’utilitzar des de l’escola i des de la família, cal estar-hi alerta. A casa tenim molta feina, però tenim moltes eines i cal donar-los exemple. Però ells són tecnològics, han nascut amb això, jo opto més per controlar que no pas per prohibir.
Com va ser, que vas dedicar-te a donar classes?
A través d’una amiga, que m’ho va proposar. Va convèncer-me dient-me que ho faria molt bé! [riu] I vaig acabar ensenyant català, castellà i anglès a alumnes d’ESO durant cinc anys a Badia del Vallès; també vaig pujar una promoció sencera i em van fer coordinadora. Tot va ser molt maco, però vaig decidir tornar a València.
“Necessitem mitjans de comunicació sans, amb energia i saludables, i que tinguin suport i independència”
Formes part de l’equip de Som de casa, un programa d’À Punt que presenten Ximo Rovira i Gemma Payà. Quin és el teu paper?
Entro a plató en diferents moments del programa i també faig redacció, que m’agrada molt. M’encanta fer producció, buscar-te la vida i tenir informació dels convidats. Personalment, no coneixia cap dels dos presentadors, i crec que tant la Gemma com jo tenim molta sort de treballar amb un mestre. Ho dic perquè jo vaig tenir el privilegi de treballar amb Jordi González, Elisenda Roca o Albert Om.
Ser partícip d’un magazín televisiu, on et sents còmoda, i fer-ho a casa, té un valor afegit?
Tornar a casa m’ha fet moltíssima il·lusió, tot i que Catalunya també és casa meva! Hi he passat la meitat de la meva vida [somriu]. Tornar a València, incorporar-me a À Punt i que m’hi tractin tan bé ha estat una arribada triomfal, estic molt contenta. El programa és molt sacrificat i molt difícil per a conciliar, però tinc el suport dels avis, que ara exerceixen molt el seu paper.
Com veus l’aposta d’À Punt amb aquest magazín?
À Punt ha fet una aposta important pel que fa a entreteniment, i dic important perquè han conjuminat l’experiència d’una persona com Ximo Rovira amb les noves cares com jo. És un entreteniment on es recorre el territori i s’intenta buscar la informació de casa nostra en la nostra llengua, donant valor al que tenim a prop, amb l’objectiu de fidelitzar l’audiència.
Com s’aconsegueix, fidelitzar-la?
Fent tastets de moltes coses, portar gent al plató i sortir a fora, sabent què passa al territori. Oferim continguts molt diversos per intentat apropar la gent amb els col·laboradors, i tot i que només portem un mes i escaig, la valoració és molt positiva.
“TV3 es consumeix a València: fa un bon producte, és un referent, m’hi connecto per seguir-la”
En un moment en què el consum de televisió és més a la carta, és difícil fer-ho?
Sí, obtenir bones audiències i fidelitzar-les és complicat, però he après a no mirar molt l’audiència. És evident que ens la mirem, però no ens podem guiar només pels números, hem d’intentar veure quin producte fem i com ha evolucionat, hem d’oferir una màxima qualitat amb informació, així evitarem que l’audiència canviï de canal. Hem de tenir en compte que els productes a la televisió són d’un llarg recorregut, es tracta de picar pedra i veure què funciona millor.
En la mateixa franja horària, les tres cadenes de televisió dels Països Catalans tenen una oferta molt variada: Planta baixa (TV3), Agafa’m si pots (IB3) i Som de casa (À Punt).
Per a mi és molt important que ho fem en la nostra llengua, perquè és donar-hi un valor a la nostra cultura. D’aquesta manera, la gent s’acostuma a veure la televisió en la seva llengua, nosaltres tenim la responsabilitat que ho facin, i com a periodista i persona que s’exposa, intento sempre parlar el millor possible. Té molt valor que À Punt aposti per un programa d’entreteniment en valencià en un moment en què no és fàcil.
Creus que TV3 segueix sent la germana gran respecte d’À Punt i IB3?
Sí, per a mi ho és i no ha de ser una polèmica. De fet, quan vivia a València la consumia, i molts companys que tinc ara, de diferents edats, em parlen de Toni Cruanyes com un referent. TV3 es consumeix a València, i des de la direcció del programa no tenim cap complex a l’hora de dir que s’hi fa un bon producte, és un referent, m’hi connecto per seguir-la. Confio que els que manen a les televisions autonòmiques entenguin que és cultura, que és necessari tenir una televisió pública com cal. Necessitem mitjans de comunicació sans, amb energia i saludables, i que tinguin suport i independència.
Gemma Payà, Ximo Rovira i Màbel Martí, al plató de ‘Som de casa’ (foto: À Punt).
Com valores la teva etapa a TV3?
Per a mi, i sobretot el plató d’El club, van ser la meva escola, vaig agafar-hi ofici i vaig perdre la por d’estar davant d’una càmera. El programa diari era un transatlàntic que havíem de moure cada dia i en vaig aprendre molt, d’improvisar i fer guions. Vaig aprendre molt amb l’Albert Om i la resta de companys durant cinc anys molt bonics, i també en altres col·laboracions que he fet amb els programes Divendres o Tot es mou, i altres programes especials, com les Campanades.
Per què va acabar, l’etapa d’El club?
Era un programa que va durar cinc anys, vam fer més de 1.000 programes, hi havia molt treball i l’Albert Om ens va dir una temprada abans d’acabar que creia que seria l’última. Penso que va fer-ho molt bé, ell estava cansat del programa diari i creia que s’estava acabant una etapa, així que ens va avisar perquè ens busquéssim la vida. Ell va ser un mestre en acabar així el programa, va ser com un patró de vaixell que va saber fer equip.
Tornaries a repetir?
I tant, demà mateix, amb la mateixa gent i al mateix lloc. Va ser una experiència irrepetible i acabar-lo va ser una decisió de l’Albert, si fos per la cadena estarien encantats que hagués continuat. Va ser trist, vaig viure-ho com un dol, i mira que n’he passat, de personals, però dir adeu a El club amb les mateixes persones va ser un dol difícil.
À Punt està fent una bona feina?
Sí, està treballant molt bé, i tots sabem que poden haver canvis polítics i girs, per això defenso que, entri qui entri, analitzi què funciona des de l’objectivitat. M’agradaria que no fos una eina política, malgrat que sabem que hi és a tot arreu, però des d’À Punt van ben encaminats, perquè aposten pel producte, la llengua i la cultura sense tancar els ulls.
“Faig una crida perquè es valorin les professionals pel seu currículum i la seva trajectòria, l’expertesa és un valor afegit”
Per què costa tant veure dones menys joves a la televisió?
No ho sé, la veritat. Jo m’estic fent gran, però també ho fan els homes, està instal·lada la imatge del patricarcat, les dones ens hem de disculpar per fer-nos grans i per conciliar, però som dones potents, poderoses i treballadores que ho hem demostrat. A mi em va fer molt feliç aconseguir aquesta feina. À Punt ha demostrat contractant-me que la prioritat és l’entusiasme i l’ofici que tinc, i no pas que sigui una dona de 50 anys.
Es treballa millor entre dones?
Som més generoses, no ens fem competència. Faig una crida perquè es valorin les professionals pel seu currículum i la seva trajectòria, l’expertesa és un valor afegit i pot aportar moltes coses. Fins i tot, en un equip intergeneracional s’aprèn l’un de l’altre.
Ara que tornes a exercir de periodista, l’ofici de mestra l’has descartat per sempre?
M’agradaria seguir formant-me com a professora, perquè malauradament, en aquesta professió de periodista avui estàs aquí i l’endemà no ho saps. Quan era a l’institut, recomanava als alumnes que es formessin, que tinguessin un pla B, així que seguiré formant-me, perquè em va agradar molt formar part de les aules.
I a Catalunya, tornaries?
No ho descarto mai [riu]. Hi tinc molts amics, no és un adeu, sinó un fins aviat, però ara estic recuperant la vida de poble amb els amics de sempre. M’agrada que els meus fills puguin tenir l’adolescència de poble tan maca. Estic disposada a tot, a Catalunya, però la meva vida professional i personal passa ara pel País Valencià.
