Foto: La Veu dels Llibres

Moisès Vizcaino (Castelló de la Ribera, 1968) és advocat i ha estat un activista de l’ús del valencià per combatre la forta presència del castellà als jutjats del País Valencià. Des de jove va implicar-se en la defensa de la llengua i va ser un precursor en l’edició de publicacions en valencià. Vizcaino és editor d’Edicions Diari La Veu del País Valencià, i després de picar molta pedra s’ha convertit en l’artífex de la recuperació del Diari La Veu del País Valencià. Durant aquests anys d’impàs, ha editat la publicació de reflexió i activisme Nosaltres La Veu. A Comunicació 21, Vizcaino es mostra il·lusionant amb aquesta nova etapa en la qual el Diari La Veu vol ser un ingredient més del que anomena “valencianisme mediàtic”.

El Diari La Veu del País Valencià ja és a l’aparador digital des d’aquest 25 d’abril. Com ho ha viscut?
[Somriu] És un moment molt emocionant. Penseu que portàvem dos anys, tres mesos i 24 dies esperant-ho. Des que la capçalera va tancar a finals de 2019 l’objectiu era aquest: recuperar-la. És un somni fet realitat fruit d’un treball col·lectiu, des dels agermanaments –més d’un miler– fins al suport d’institucions públiques i privades. El projecte és ara en mans de la societat civil.

La sortida ha estat en una data molt assenyalada.
Sí, el 25 d’abril té una connotació molt significativa per al País Valencià. Però ha estat, també, fruit de la casualitat. Un cop vam planificar el tancament dels comptes i la posada en marxa, ens anàvem cap a l’abril. Després d’un camí llarg i de picar pedra, el més senzill va ser triar la data.

Hi ha algun missatge que hagi rebut en les darreres hores que l’hagi emocionat?
He rebut molts missatges de companys periodistes d’altres mitjans. Estic molt agraït a aquells qui s’han fet ressò de la recuperació del Diari La Veu, perquè és rellevant. Qui més m’ha emocionat personalment ha estat Joan Pujals, un històric col·laborador de La Veu, qui sempre ens transmet la seva il·lusió i el seu entusiasme per lluitar per la llengua. Aquest testimoni ens ha de servir d’exemple per a la gent jove.

Més d’un miler d’agermanaments en un sol any. Ha estat un exercici de gratitud per part dels lectors?
Ha estat increïble, sobretot perquè en els temps que corren, amb aquest individualisme tan exacerbat, és una fita molt bonica. Entre tots hem aconseguit reiniciar un mitjà de comunicació que té la finalitat d’atényer la igualtat lingüística en el sistema comunicatiu valencià i consolidar una capçalera 100% en valencià.

“El gran pacte que vam fer d’impulsar un diari que tinguera transcendència i capacitat econòmica no l’han complert des del Botànic”

Com s’ha cuinat el projecte fins a arribar a editar de nou la capçalera en format digital?
El gruix del projecte s’ha anat cuinant durant aquest procés que es va iniciar a Nosaltres La Veu. Des de finals de 2020 hem incorporat una quinzena de columnistes, la figura d’un director, dos redactors i una colla de periodistes freelance. A més, la posada en marxa de la revista temàtica La Veu dels Llibres ha estat l’espurna que m’ha acabat de motivar del tot, i que també ens ha ajudat a arribar a la condició sine qua non: el repte econòmic fixat.

Quins són els continguts de referència que tindrà la capçalera?
Són quatre grans capsules de continguts: l’actualitat, l’opinió, la cultura i el medi ambient. Hi ha altres temàtiques transversals que abracen la capçalera: les polítiques d’igualtat i l’antifeixisme, que marquen la nostra línia editorial. Tot plegat, sempre en clau valenciana.

Foto: Ulisses Ortiz

Durant aquest procés, hi ha hagut algun moment que hagués tirat la tovallola?
Sí, i te la conte a tu. A finals de 2021 hi va haver un moment que va trontollar el projecte, però va ser una qüestió interna: qui s’encarregava de l’àmbit tecnològic del projecte, d’avui per demà, va decidir marxar. Tenia solució, però va ser una decepció personal fruit d’una manca d’empatia. Però, un any abans, el projecte se n’hagués anat en orris definitivament si no fos per la resposta dels agermanats.

El projecte ha tirat endavant tot i l’entrebanc que ha suposat la pandèmia.
Sí, a finals de 2020, quan vam dissenyar a la desesperada l’estratègia per consolidar el projecte de Nosaltres La Veu i recuperar el Diari La Veu, havíem programat un seguit d’actes públics arreu del País Valencià. Però amb la pandèmia no vam poder fer un sol acte! A principis i a finals de 2020 vam aconseguir un volum d’agermanaments que ens van fer creure del tot que ho havíem aconseguit.

Els suports individuals i els agermanaments s’han concentrat únicament al País Valencià?
Desconec la xifra concreta, però majoritàriament han estat del País Valencià. Així i tot, tenim lectors de tot l’arc lingüístic, també d’arreu del món.

“Els editors dels mitjans amb mentalitat espanyolista viuen en plena normalitat lingüística al País Valencià”

Quin és el repte, ara?
El repte ja no és recuperar la capçalera, sinó mantenir-la. I hem de seguir treballant per obtenir més agermanaments. Com més n’hi hagi, de més periodistes podrem disposar en la plantilla que trepitgin i representin tot el territori valencià, que hem fraccionat en sis àrees. La prioritat és dotar de múscul periodístic el projecte. I en l’horitzó el repte és aterrar a la ciutat de València. Tot està aprovat en assemblea, però abans d’arribar a València cal consolidar-nos en tot el territori valencià. És un repte que necessita temps.

A més de recuperar el Diari La Veu, té previst posar en marxa dos suplements temàtics, Esplai La Veu i La Veu d’Hipàtia, que apareixeran durant aquest 2022.
Així és. Esplai La Veu girarà al voltant de tres àmbits: lleure, creixement i patrimoni cultural, i està adreçat a famílies, xiquets i joves. Per la seva part, La Veu d’Hipàtia estarà dedicada a promoure el coneixement de les contribucions femenines en els àmbits de les arts, la literatura i la ciència. A més, hi ha un altre projecte que tenim aparcat, però que ens agradaria posar en marxa. Es tracta del portal aulacodi.cat, que té com a prioritat la difusió del coneixement científic i humanístic en valencià i en format vídeo. Tots aquests continguts aniran acompanyats al Diari La Veu.

Es planteja la fórmula d’aplicar un mur de pagament al Diari La Veu?
No està contemplada dins el nostre pla d’empresa. I té una explicació: el lector en valencià té molt poca oferta de periodisme fet en valencià. Per tant, aplicar-hi un mur de pagament no té cap sentit, i de retruc serviria per posar-nos més en desavantatge. Actualment el nostre projecte està més associat al micromecenatge, és més de filiació que no pas de subscripció.

S’ha recuperat la capçalera en format digital. En el full de ruta és prevista una edició de paper?
El format paper és una idea utòpica, que no està prevista en el full de ruta i que només seria possible si doblem l’actual xifra d’agermanaments; és a dir, superar els 2.000. Només així ens assegurem la viabilitat econòmica. Ara bé, soc partidari que a la llarga el Diari La Veu del País Valencià tingui el doble format. És a dir, en format digital per al dia a dia i en format paper, una, dues o tres edicions mensuals. Crec que aquesta és una fórmula que s’acabarà imposant en els mitjans de comunicació.

En uns mitjans cada cop més mèdia, el Diari La Veu contempla la possibilitat d’incrementar la seva presència en l’audiovisual?
Sí, evidentment. Sense presència en l’audiovisual, el projecte estarà condemnat a quedar-se enrere. Hi ha dos grans projectes que estan per fer: Ràdio Veu i Tele Veu. Són dos projectes que estan projectats, però que actualment no hi ha recursos econòmics per tirar-los endavant. Perquè els continguts audiovisuals són el futur.

“La prioritat és dotar de múscul periodístic el projecte. I a l’horitzó el repte és aterrar a la ciutat de València”

Des d’una capçalera periodística, com es pot ser influent al País Valencià?
És molt complex, especialment per aquells mitjans que utilitzem com a llengua el valencià. El 90% dels mitjans que formen el sistema comunicatiu al País Valencià són en castellà, de mentalitat provincial i empreses de mentalitat espanyola. Per això volem impulsar el valencianisme mediàtic.

En què es basa el valencianisme mediàtic?
Aquell periodisme fet 100% en valencià, de mentalitat valenciana, que defensi els interessos transversals valencians, i perquè algun dia tingui la seva pròpia llibertat com a país. Tot està per fer, i el Diari La Veu del País Valencià només és una llavor. Perquè parafrasejant Joan Fuster, “tots els mitjans que no fem nosaltres seran fets contra nosaltres”. La llàstima és que el Govern del Botànic no ha entès el missatge, o l’han entès molt bé i no els interessa aquest valencianisme mediàtic.

Per què?
Perquè no ens han ajudat com es van comprometre, especialment els polítics d’alt nivell. En canvi, altres polítics d’un rang inferior sí que ho han fet. El gran pacte que vam fer d’impulsar un diari que tinguera transcendència i capacitat econòmica no l’han complert des del Botànic. I ho demostra que la majoria de la publicitat institucional –12 milions d’euros– es destina als mitjans valencians amb mentalitat espanyolista. És a dir, que diners n’hi ha.

Com han reaccionat la resta de mitjans de l’arc mediàtic valencià amb el retorn del Diari La Veu?
Ho desconec, però majoritàriament als periodistes en clau espanyola no els genera cap interès el Diari La Veu per una qüestió lingüística. Crec que tothom hauria d’estar content pel fet que es recupera una capçalera periodística. Ens ignoren completament, ja és una normalitat. Ara bé, continuarem treballant per convicció, perquè estimem la nostra llengua, sense menystenir-ne les altres.

Actualment ser editor en qualsevol lloc del món és un esport de risc. Ser-ho al País Valencià en un mitjà com el Diari La Veu, el risc es multiplica?
[Riu] En el periodisme valencià avui ens trobem en la mateixa situació que es trobava la llengua al País Valencià l’any 1983, quan es va aprovar la llei d’ús i ensenyament del valencià. Al País Valencià el problema no és que hi hagi mitjans en castellà, sinó que no hi ha mitjans en valencià.

I quines conseqüències té, com a editor?
Que els editors dels mitjans amb mentalitat espanyolista viuen en plena normalitat lingüística al País Valencià. En canvi, els qui no hi vivim som els editors que volem fer productes de qualitat i demostrar que són viables i que connecten amb la societat. La comunicació és la clau del futur de la llengua, i els mitjans som la llança, perquè el futur de la llengua passa per la comunicació i el periodisme.