Salvador Enguix Oliver (Alzira, 1965) és el delegat de La Vanguardia al País Valencià. Doctor en Comunicació per la Universitat de València i Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, és professor associat de Periodisme Polític a la UV. Va treballar com a delegat de Canal 9 a Alacant, va ser cap de secció del diari Mediterráneo de Castelló i col·laborador dels diaris El País i Levante-EMV. Al Grupo Godó també va ser corresponsal de La Vanguardia a Brussel·les. A Comunicació 21, Enguix posa en valor el periodisme fet al País Valencià en la nova aposta de La Vanguardia.
La corresponsalia de La Vanguardia a València va agafant embranzida.
L’any 1991, quan em vaig incorporar al diari, La Vanguardia va fer el primer pas per reforçar la seva presència al País Valencià. En els darrers anys, des de 2014, es va activar una secció específica del territori en la seva edició digital. No va ser fins fa dos anys quan es va fer el pas decisiu i es va impulsar un equip de cinc redactors, a més dels col·laboradors.
Fa dos mesos que La Vanguardia edita una edició en paper exclusivament per al País Valencià.
Des del maig, dos dies a la setmana –dimarts i dimecres– editem una edició en paper i l’acollida ha estat molt positiva. Després de consolidar l’aposta digital hi havia molts lectors –especialment molts empresaris– que ens preguntaven si s’apostaria per una edició en paper. I així és com vam llançar-nos-hi.
Què simbolitza aquesta corresponsalia a València?
La Vanguardia no havia sortit mai de Catalunya, perquè la redacció que hi ha a Madrid treballa per a l’edició general, és com si tinguéssim 10 o 14 periodistes a Madrid, no hi ha un producte local de Madrid. Amb l’edició de València, és la primera vegada en la seva història que La Vanguardia fa un pas per intentar estar present no només en l’àmbit global, sinó tenir un cert protagonisme en l’àmbit autonòmic i local. Aquest és el canvi de paradigma important de La Vanguardia.
A València, diaris com El País, El Mundo o l’ABC ja tenien delegacions, però pràcticament les han tancades o la seva presència al territori és irrisòria.
Mentre la resta han prescindit de les seves delegacions, La Vanguardia hi ha apostat decididament, perquè considera que val la pena establir un mercat estable al País Valencià. Aquí La Vanguardia té molts lectors, ha tingut una gran acollida i l’aposta està molt ben treballada.
“Hi ha empresaris que encara prefereixen el paper a l’audiovisual, tot i ser una minoria”
Què suposa aquesta aposta amb ulls del País Valencià?
D’entrada, suposa molta més feina [riu], però crec que La Vanguardia som un diari que podem tenir una mirada diferent. Més enllà del centralisme que impregnen els diaris de Madrid i que, a vegades, La Vanguardia pot patir un cert barcelonacentrisme, la nostra edició de La Vanguardia vol oferir una mirada diferent a Espanya del que passa al País Valencià.
De quina manera?
El fet de disposar de més recursos; ja no fem només successos i temes polítics, sinó que fem molts altres temes, històries que abans al diari no s’explicaven. I és molt bo disposar d’un redactor a Alacant, perquè es tracta d’una província amb un ecosistema polític, econòmic i social brutal. A diferència de Catalunya, que tota la mirada se centra en Barcelona, el País Valencià està més vertebrat. València, Castelló i Alacant tenen una gran riquesa industrial, turística i econòmica. Aquesta és l’aposta de la qual estic més satisfet, perquè som un diari que, a diferència d’altres, tenim una mirada molt autonòmica, molt de país.
Periodísticament, quin interès té per a Catalunya el País Valencià?
Crec que el País Valencia coneix millor el que passa a Catalunya que a l’inrevés. Històricament ha estat així. Per això crec que és molt positiu que La Vanguardia faci una aposta que permeti al seu lector tenir una mirada valenciana més ampla, que no sigui només la llengua i l’anticatalanisme. En algunes coses, nosaltres estem ajudant que es conegui millor la realitat valenciana. Humilment, estem fent un esforç que cap altre mitjà fa a Catalunya.
Com pot competir La Vanguardia davant de capçaleres tan consolidades com Las Provincias o Levante-EMV?
La Vanguardia és un producte diferent. Las Provincias i Levante-EMV són dos diaris locals. Som un diari d’àmbit global que ofereix al lector continguts específics del País Valencià i que pot ser un aparador molt llaminer per aquella gent del País Valencià que vulgui exportar els seus missatges més enllà del seu territori. No vull ni puc competir amb les capçaleres del País Valencià, perquè per començar hauria de disposar d’una plantilla de 30 redactors i no els tinc. Som un equip reduït que seleccionem allò que creiem que pot ajudar a entendre millor el que hi passa aquí.
I tot plegat en plena transformació digital i tecnològica.
Crec que encara estem sota una transformació del paradigma, de l’analògic al digital, i això és una revolució comparable a l’invent de la impremta i de la màquina de vapor. Suposa un canvi total a l’hora de consumir moltes coses, ens comuniquem d’una altra manera, llegim d’una altra manera, consumim productes audiovisuals d’una altra manera gràcies a les plataformes digitals, i crec que encara estem en fase embrionària, crec que tot això s’accelerarà d’una manera brutal els propers anys, i això afectarà el periodisme.
També al País Valencià?
Sí, hi ha una crisi molt forta als mitjans tradicionals provocada per un canvi d’hàbit que va en contra del consum de paper, i això provoca que les empreses tradicionals s’hagin vist obligades a una transformació molt dura, amb reduccions de plantilles. Tot això està provocant un procés molt dur i molt traumàtic. Al País Valencià he vist acomiadar molts professionals, i amb molta vàlua professional, això és molt trist. Encara no hem vist els efectes d’aquesta transformació, que està sent molt dura i que la pandèmia ha accelerat. Tanmateix, el periodisme com a ofici no està malament, pot viure una edat d’or gràcies a les possibilitats que ofereix internet.
“Si no hagués estat per la meva família, segurament m’haguera dedicat a exercir el periodisme a l’estranger”
I hi ha una via per a l’optimisme?
Cal ser capaços de superar aquesta crisi que hi ha a les empreses i trobar vies de finançament i poder pagar els treballadors. Tinc una certa fe en el periodisme digital i em preocupa molt la qüestió de les estructures laborals, crec que algunes empreses ho passaran molt malament, i això suposarà més acomiadaments. Penso que encara no hem vist la pitjor cara i hem de veure encara coses més lletges.
Entre les coses lletges hi ha veure com desapareix definitivament el paper?
Això sona des de fa molts anys. És evident, les dades ens ho diuen, que el model de paper que coneixem avui en dia a poc a poc anirà desapareixent. El paper com a suport de difusió de notícies és un producte que ha envellit molt. Però que es pugui mantenir un paper més interpretatiu i més d’anàlisi no ho descarto. La gent no compra diaris, i de fet al meu barri han desaparegut els quioscos. Per altra banda, hi ha empresaris que encara prefereixen el paper a l’audiovisual, i posen molts més diners en el paper, tot i que no deixen de ser una minoria.
Tota la vida lligat a la informació del País Valencià a excepció d’un parèntesi de tres anys a Brussel·les com a corresponsal de La Vanguardia (1999-2002). Què en recordes?
Va ser una experiència magnífica, em feia molta il·lusió. Van ser tres anys boníssims, vaig aprendre moltíssim i ho enyoro molt. Si no hagués estat per la meva família, segurament m’haguera dedicat a exercir el periodisme a l’estranger. Va ser una experiència formidable, fent molts amics que encara mantinc.
Hi tornaries?
Sense dubtar-ho, els meus fills ja són grans. Les corresponsalies de La Vanguardia tenen molta demanda, però m’atrauen Roma o París, són dues ciutats molt llamineres. És molt complicat, així i tot, no ho descarto.
