Santiago Sanchis Mullor (Ontinyent, 1970) és el director d’El Periòdic d’Ontinyent des de la seva fundació, el 1995. Llicenciat en Ciències de la Informació, en la branca de periodisme, per la Universitat Politècnica de València, aquesta va ser la seva gran aventura professional, i encara ho és. En només dos anys des de la seva sortida de la facultat, va fundar l’agència Àrea Comunicació i va aprendre l’ofici a base de bregar-se al capdavant d’un mitjà que s’apropa als 30 anys de vida. El Periòdic d’Ontinyent cobreix la Vall d’Albaida i mostra el seu segell d’identitat a través de productes audiovisuals molt atractius. Santiago Sanchis en parla a Comunicació 21.
Com aterres a El Periòdic d’Ontinyent?
Vaig començar el 1995, havíem fundat el 1994 una agència de comunicació que es deia Àrea Comunicació, i intentàvem fer comunicació corporativa, estàvem tocats de l’ala! [riu] A través de l’agència, una de les feines que fèiem era prendre contacte amb el periòdic Ciudad de Alcoy, una de les capçaleres històriques, que es va fundar el 1953. Vam començar a treballar-hi i ens van plantejar que creéssim el nostre propi diari, i vam acceptar el repte.
I quan vau sortir al carrer?
El 30 de novembre de 1995 va néixer el primer número d’El Periòdic d’Ontinyent, una capçalera que s’ha editat ininterrompuda setmanalment. Jo vaig ser-ne el primer director i continuo sent-ho 28 anys després.
Ara mateix, en quin moment es troba El Periòdic d’Ontinyent?
En el mateix que quan va néixer, som guerrillers de la serra, no tenim les armes per a fer grans guerres, però sí que tenim estomac i esquena suficients com per a donar batalla en un dels invents més grans que existeix, la guerrilla.
La guerra de la qual parles és la de competir amb mitjans més grans?
Evidentment, nosaltres hem d’estar en el nostre territori, adaptant-nos a les circumstàncies canviants que hi ha, però és una estructura que ens va bé i que ens permet ser més dinàmics i tenir més flexibilitat. Però també més esquena per a carregar-hi problemes i més estomac per a digerir-los. En aquest sentit, ho tenim millor que els grans mitjans amb estructures més grans i més recursos.
Per aquesta experiència i perquè trepitgeu el territori, ho teniu més fàcil?
Crec que això es veu en els llocs de venda de la nostra ciutat i també en altres ciutats on hi ha un periòdic de proximitat. Estem en una situació de crisi pel canvi de costos i pel canvi d’hàbits, però en el nostre cas estem prou presents en els llocs de venda. Això no poden dir-ho les grans capçaleres, que han anat retirant-se poc a poc.
“Al paper li queda molt paper per jugar”
Heu mantingut gran part de l’equip del diari des dels inicis, fins a quin punt us dona estabilitat i us ajuda a estar consolidats al territori?
Crec que tenim molt guanyat, perquè nosaltres fem premsa de proximitat, fem allò que és important per a la nostra ciutat, però que no tindrà una màxima difusió en els altres mitjans. Això encara és important i, a més, la situació en què estem i en què domina l’àmbit digital, podem aportar professionalitat per a distingir-nos de tot el maremàgnum que hi ha. Qualsevol pot comunicar, però qualsevol no pot fer periodisme, és el que et dona l’ofici i es pren amb l’experiència, en el dia a dia.
El 1995 naixeu, el 2000 entreu al Grupo Zeta i el 2010 en sortiu. Com ha estat aquest camí?
En la primera etapa vam entrar a Zeta, un dels grups editorials més importants a Espanya. Però el 2010 es comença a replantejar la manera de fer les coses i el primer que fa és desfer-se de les capçaleres xicotetes; a nosaltres ens donen l’oportunitat de marxar i ho vam fer. Així, vam recuperar una certa independència, vam capitalitzar l’empresa i alguns dels treballadors vam passar a dirigir-la.
Va ser difícil aquell pas, en un moment de crisi?
La crisi estava molt efervescent i va ser un moment de pors, i més perquè nosaltres el que sabíem fer era periodisme i projectes de comunicació, però no gestionar-los i fer-los rendibles. No és el mateix ser redactor en cap que ser, també, cap de recursos o comptabilitat. Això ens va obligar a fer un màster sobre la marxa, però crec que ens n’hem sortit, ara portem 12 anys d’aquesta etapa i no podíem desfer el vincle que ja estava fet amb la ciutat.
Aquell moment va ser de trencament? O vau seguir en la línia en què estàveu?
Primer havíem de salvar la situació i després vam anar-hi donant el nostre segell, especialment des de l’equip de gestió. Ens havíem d’equivocar, assumir els riscos i anar poc a poc encarant l’empresa en la manera en què volíem fer. Ens vam preguntar molt què volíem ser.
I què volíeu ser?
Una empresa amb una bandera, un vaixell insígnia, que era El Periòdic d’Ontinyent, però que no podia quedar-se només en això, havia de ser una empresa de comunicació que volia anar més enllà, amb altres projectes.
El pas endavant que feu, en què es transforma, com es veu?
Va ser crear nous projectes, editorials, d’assessoria i consultoria de comunicació, coordinar nous projectes i oferir nous serveis de comunicació en funció de les necessitats. La digitalització arriba a mesura que avança el temps i les tendències.
Com us arriba la digitalització?
Doncs estàvem tan perduts com vosaltres o com qualsevol empresa que tracta de treure rendibilitat a allò que sap fer. Va ser un laboratori de prova i error, agafant el propi nínxol de mercat, i en el nostre cas l’hem definit en un estil molt audiovisual per a xarxes socials.
De quina manera comuniqueu a les xarxes?
Creem càpsules i píndoles audiovisuals que donen informació i patrocini, i que tenen una programació estable que pugui anar creant comunicació on està la gent, que són les xarxes socials. Ho fem rendibilitzant al màxim els nostres recursos, per mantenir la sostenibilitat del model.
“No és el mateix ser redactor en cap que ser, també, cap de recursos o comptabilitat”
Quan va començar l’edició digital d’El Periòdic d’Ontinyent?
Vam fer un primer intent del tot pioner l’any 1996, però no hi havia públic i es va diluir. Però és cert que quan vam assumir el comandament el 2010 es va potenciar l’edició digital i, en els últims anys, sobretot a partir de 2016, ha anat implementant-se el model específic de ser especialistes en donar informació a través de càpsules amb patrocinis.
Quin feedback teniu?
Deien que era per a gent jove, per a determinats targets, però no és així del tot. El meu pare, amb 81 anys, es connecta al YouTube des de la televisió i veu les retransmissions que fem.
Us heu especialitzat en retransmissions destacades, com les esportives o les de debats electorals. En els últims anys, què en destacaríeu en clau audiovisual?
Fonamentalment, hem consolidat les retransmissions de festes, amb els Moros i Cristians, la nostra festa per excel·lència. Això ens ha permès exportar el nostre producte a altres poblacions i hem consolidat els actes genuïns i específics de la pólvora i els actes musicals. Destacaria les retransmissions de les nits electorals i de l’entrada de les bandes de música, tot a YouTube. Durant la pandèmia, una de les més importants que vam fer va ser la de la baixada del Crist de Moros i Cristians, un programa de cinc hores en el qual la bateria ens va aguantar, però va morir quan vam acomiadar-lo [riu].
Pel que fa al lloc web, teniu subscriptors?
No tenim uns nivells massa òptims i és una de les assignatures que tenim pendents els mitjans de proximitat, no podem competir respecte dels grans. Si tanquem els continguts, la gent marxarà a la finestreta del costat.
Diuen que el paper mor, que està en crisi, quina opinió teniu?
Jo et preguntaria si has vist nens a prop i si llegeixen el paper. La resposta és que no, jo en tinc dos i no llegeixen, i tot i que la meva dona i jo estem sempre llegint-ne, cap dels dos ho fa si no és sota amenaça [riu]. Aquesta és la realitat i l’hem d’acceptar, i és que la gent poc a poc va canviant a l’àmbit digital, fins i tot els meus pares, la generació dels qui tenen 70 i 80 anys.
Tot això posa en perill el paper?
El paper continuarà en unes dimensions que cada cop són més reduïdes. Els mitjans grans s’han fumut un bon cop, però per als de proximitat no ha estat tan gran, hem baixat dos graons, però seguim sent eminentment familiars, les cròniques que fem nosaltres no es trobaran en altres llocs. El paper es presta a fer interpretacions i a fer articles d’opinió, el digital no ho permet, i al paper li queda molt de paper per jugar.
“Creem càpsules i píndoles audiovisuals que tenen una programació estable que pugui anar creant comunicació on està la gent, que són les xarxes socials”
Vosaltres cobriu la Vall d’Albaida, com és l’ús del valencià en aquesta zona?
Avui sentia que el 95% de la gent de Catalunya, Illes Balears i el País Valencià entén el castellà però que, al contrari, els números no arriben al 65%. Crec que això dependrà molt de les polítiques que facin les administracions, i si no es fomenta, serà complicat. Nosaltres som una zona valencianoparlant, no tenim problemes de convivència, i fa 40 anys al carrer no senties parlar-lo. Ara sí, així com sents àrab, búlgar, romanès o castellà.
Quines diferències hi ha amb Catalunya?
Amb els nostres germans balears depenem del color polític que governi, vosaltres no teniu aquest problema. Nosaltres som una societat molt mestissa i la barreja entre el valencià i el castellà cada cop és més gran, i el que està en perill és el valencià. Què passarà ara amb les ajudes al valencià? És una incògnita, la cultura està en mans de Vox, i tant de bo ens vagi bé, però la situació de la llengua la veig fotuda.
Sou un actor actiu, vosaltres parleu i publiqueu en valencià, us preocupa el que pugui venir?
Ontinyent no és una ciutat on la llengua sigui el conflicte, som una ciutat industrial tèxtil i els anys 60, quan va venir tota la immigració d’Andalusia i Aragó, aquesta generació va posar en valor la llengua. Els fills dels immigrants són els qui la parlaven, però actualment dependrà moltíssim de les línies que tingui l’administració. Nosaltres mantenim la dualitat cordial, el periòdic de paper publica en valencià i castellà, però en l’àmbit digital, en valencià, ho vivim molt natural.
Formeu part de l’AMIC, de l’Associació de la Premsa Comarcal Valenciana i en l’Associació de Mitjans Digitals de la Comunitat Valenciana, què us aporta?
On estem més bolcats en l’APCV, vam ser-ne un dels fundadors el 2015. Després de la gran batalla, vam fer un exercici per veure qui quedava viu i encara hi som, seguim caminant junts, l’objectiu era sortir de la invisibilitat, perquè els mitjans comarcals existeixen i arriben on no arriben les grans corporacions.
Quins reptes us arriben?
A curt termini volem consolidar el model de negoci, enfortint les línies del que ja hem encetat. També volem mantenir l’equilibri de totes les potes de l’empresa i donar-hi continuïtat, així com trobar estabilitat en els ingressos. Però estem acostumats a combatre des de les condicions en què ens deixin.
