El passat 16 de desembre, el conductor del programa Més 324, Xavier Graset, va entrevistar Carles Sastre a propòsit del Manifest de suport al procés independentista, en el 30è aniversari de la mort de Quim Sánchez (del qual era el primer signant), qui va ser presentat com a “pres polític” i com a “militant històric de l’independentisme”.
Graset, però, no va indicar que Sastre havia estat condemnat per pertinença a banda armada i per l’assassinat de l’empresari Josep Maria Bultó el 1977, el que va generar nombroses crítiques.
Entre les queixes per l’entrevista hi va haver la de la neboda de l’empresari mort, Lucía Bultó, en una carta a El Periódico, que va tenir una resposta de disculpa en el mateix diari per part de Xavier Graset.
Després d’analitzar els fets, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya ha conclós que, en l’entrevista a Carles Sastre, les expressions emprades per Graset “no s’estimen contràries” a la normativa i “no incorren en cap vulneració del principi de veracitat”. L’acord ha estat aprovat gràcies al vot de qualitat del presient del CAC, ja que havia rebut tres vots favorables i tres de contraris.
L’ens regulador fonamenta la decisió en una interlocutòria de maig de 2010 de l’Audiència Nacional, ratificada pel Tribunal Suprem el novembre de 2010, referida a un altre dels procesats pels mateixos fets. “Els diferents aspectes de la seva vida són escindibles, la qual cosa fa perfectament possible llorejar determinats passatges o moments de la seva biografia personal sense que els aspectes controvertits hagin d’entelar la resta”.
“Delirant”
El Grup de Periodistes Pi i Margall, que va denunciar els fets, considera que la decisió “és “delirant i converteix el CAC en un òrgan polític i no de gestió i supervisió audiovisuals”. A més, assegura que el Consell “retorça” la interlocutòria, ja que el text no es refereix a Sastre.
“És absolutament inacceptable que el CAC al·ludeixi únicament a aquesta interlocutòria de l’Audiència Nacional per resoldre un assumpte de mala praxi periodística en una televisió. Per prendre un acord amb aquests arguments no cal un òrgan de supervisió audiovisual”, etziba el GPPiM.
