Lluís Canut: “Veient qui signa una primícia del Barça se sap quin directiu ha fet la filtració”

Lluís Canut Permanyer (Barcelona, 1957) és periodista del departament d’esports de Televisió de Catalunya. Va iniciar la seva carrera professional a Ràdio Barcelona i més tard va ser cap d’esports de Catalunya Ràdio, on va ser la veu dels partits del Barça abans de l’arribada de Joaquim Maria Puyal a l’emissora pública. I de Catalunya Ràdio a TV3, on ha presentat i dirigit una munió de programes, des de Gol a gol fins a Vaques sagrades. En la premsa esportiva, va ser director de la revista Barça i col·labora amb Mundo Deportivo. A Comunicació 21, Canut desbrossa el lligam entre periodistes que cobreixen l’actualitat blaugrana i es mostra pessimista amb el futur de l’ofici.

Té 66 anys. Està a punt de jubilar-se?
Sí, ho faré la primavera vinent, un cop finalitzi l’últim projecte que estic fent al departament d’esports de TV3.

De què es tracta?
És una docusèrie dedicada als 50 anys del fitxatge de Johan Cruyff pel Barça, que es commemorarà a principis de 2024. Seran tres capítols que voldran fer entendre la decisió del jugador neerlandès d’incorporar-se com a blaugrana en plena dictadura franquista. L’arribada de Cruyff a Barcelona va ser una autèntica revolució social, el Mick Jagger del futbol. La docusèrie s’estrenarà a TV3 el març que ve, i posteriorment també es podrà veure a Amazone Prime.

Serà la seva última aportació en el periodisme?
Jo em jubilo, però no em retiro. Sempre que hi hagi projectes que m’engresquin, continuaré en actiu.

Quantes vegades l’han confós amb el Canut perico?
Moltes vegades, molta gent em diu Carles i no Lluís. També em confonen molt amb el Cuní! Canut, Cuní… [riu] Recordo que sent molt jove i treballant a la ràdio, un conserge em donava la correspondència de Cuní i a la inversa.

A les portes de la jubilació, té la mirada cansada en relació al periodisme?
La mirada té la mateixa il·lusió, però no té la mateixa energia, possiblement per una qüestió d’edat. I això que els 40 anys de vida professional m’han passat volant! Quant a la mirada cap al periodisme, em fa por que els avenços tecnològics em deixin fora de joc. Ara bé, la majoria de col·legues em diuen que tinc moltes coses per explicar. I ara gaudeixo fent això, relacionant el passat i el present.

“TV3 acabarà sent un centre de producció d’informatius. La resta serà de producció externa”

Albert Montagut deia això de vostè (a Mundo Deportivo, el 2019): “des dels seus inicis, Canut va entendre que el periodisme era una il·lusió, un ofici i una forma de vida”. Encara és així?
[Somriu] Sí, encara és així. En l’article de Montagut hi ha trampa, perquè som amics des de la facultat. Tots dos compartim aquesta passió pel periodisme i pel Barça.

Vostè ha tingut dos mestres: Álex Botines i Fernando Borderías. Què en va aprendre?
De Botines, el seu afany d’innovació constant, era un avançat en el temps. Era un tot terreny, ho feia tot bé. Em considero deixeble d’aquesta multidisciplinarietat que caracteritzava Botines i que jo també he fet durant la meva trajectòria professional. De Borderías, al·lucinava amb la seva capacitat per localitzar qualsevol persona en qualsevol lloc del món a través d’un telèfon, i no pas els mòbils, que aleshores no existien.

Els seus inicis van ser a la ràdio, primer a Ràdio Barcelona i després a Catalunya Ràdio com a cap d’esports.
Sí, vaig ser el narrador dels dos primers anys de futbol a Catalunya Ràdio, i uns anys més tard va aterrar Joaquim Maria Puyal.

Com era aquella redacció?
La redacció d’esports estava formada per gent molt jove. De fet, jo era el més gran i tenia 26 anys! Entre d’altres, Pilar Calvo, Pere Escobar, Ramon Besa i un jove Jordi Basté. Recordo la seva prova d’accés a la ràdio. Ja se’l veia una bèstia radiofònica, en 30 segons en vam tenir prou per fitxar-lo!

Què ha aportat la seva generació en el periodisme a Catalunya?
Essencialment, la nostra generació de periodistes és responsable de la implementació d’una llengua (el català) com a eina vehicular en el relat esportiu. Més enllà de Puyal, que va ser un avançat en el seu temps, vam ser capaços de fer periodisme esportiu en català. Després hi vam posar molta il·lusió i passió per liderar un periodisme que fins aleshores només s’havia imposat en castellà.

A vostè se’l recordarà per haver fet plorar un president del Barça (Josep Lluís Núñez) en una entrevista?
[Somriu] He de dir que fer plorar Núñez no era molt difícil, perquè era una persona molt emotiva. Abans d’entrar a plató, Núñez em va dir que anunciaria una bomba informativa. I així va ser: va anunciar que convocaria eleccions i que no s’hi presentaria. Les llàgrimes van arribar després de preguntar-li si ho havia consultat amb la dona.

Sempre s’ha dit que l’anunci fet per Núñez va ser una estratègia per treure pressió a l’equip abans de guanyar la primera Copa d’Europa.
La història té trampa, no tenia res a veure una cosa amb l’altra. Un estiu a Mallorca, en un dinar amb Núñez, l’expresident em va confessar que els havia arribat una filtració que si es guanyava la Copa d’Europa de Wembley, Cruyff sortiria a la balconada de Sant Jaume amb un clam: o Núñez o jo. Davant d’aquest escenari, Núñez es va avançar anunciant que plegaria, tombant així l’estratègia a Cruyff.

Des d’aleshores l’entorn blaugrana es divideix en nuñistes i cruyffistes.
És molt curiós que dues persones tan antagòniques com Núñez i Cruyff donessin una força gegant al Barça. Cruyff va posar la seva petjada en l’estil de joc únic al món, però Núñez va convertir el Barça en un club amb un potencial econòmic molt fort que va permetre fitxar els millors jugadors del món: des de Schuster a Romario.

Vostè és nuñista o cruyffista?
Jo soc barcelonista. No renego ni de l’un ni de l’altre, tinc molt bona relació tant amb la família de l’un com de l’altre. Tot i que em titllen més de nuñista, perquè segons per a quins sectors de l’entorn del Barça està mal vist parlar bé de Núñez. I li diré un secret: a casa guardo el recordatori de l’enterrament de Núñez entre les pàgines de la biografia de Cruyff. El dia que acabin els ismes, el Barça serà imparable.

“La nostra generació de periodistes és responsable de la implementació d’una llengua (el català) com a eina vehicular en el relat esportiu”

Veu viable l’anunci fet per Sandro Rosell de reunir-se amb Josep Maria Bartomeu i Joan Laporta perquè torni la pau definitiva a can Barça?
En els darrers anys hi ha hagut massa ferides que ho fan impossible. Seria una pau postissa, no ens la creuríem. La solució passa perquè apareguin nous lideratges que no tinguin a veure amb aquestes faccions i que vulguin fer un pas endavant. I és una història que s’arrossega des de l’any 1979, quan Núñez surt elegit president. Aleshores, Núñez posa punt final a una llarga etapa en el qual el Barça sempre va estar lligat a una determinada ideologia política.

Aquestes dues ànimes que hi ha a can Barça també traspua entre periodistes?
Sí, actualment entre els periodistes que fan informació del Barça hi ha els guardiolistes i aquells qui no som apòstols de Guardiola, que intentem mantenir una postura neutra de respecte cap al tècnic del Barça que hi hagi en cada moment i no de comparar sempre amb Guardiola, que considero que és el millor entrenador del món. Ara bé, aquest reconeixement no ens ha d’evocar a un homenatge constant cap al personatge. Els guardiolistes no accepten cap crítica.

Els periodistes guardiolistes van provocar el cessament de Ronald Koeman com a entrenador del Barça?
Sí, aquest grup de periodistes van criticar constantment Koeman, cosa que amb Xavi Hernández han tingut molta més paciència. I és així perquè Koeman era un fitxatge de l’expresident Bartomeu i no pas de Laporta. Koeman guanya la Copa del Rei jugant molt bé i Laporta no va donar-li el suport que mereixia. I de retruc, el vestidor, veient que l’entrenador no tenia el suport del president, va tenir una mirada més distant. Si Laporta hagués confiat en Koeman no s’hauria perdut aquella lliga.

Vostè forma part d’una generació de periodistes que tenia accés directe als jugadors, hi parlava sense topalls. Actualment, els clubs s’han bunqueritzat. El periodisme hi està perdent?
Sí, per descomptat. Tinc un cas molt evident. Jo tenia aparaulada una entrevista amb Javier Saviola quan estava a punt de deixar el Barça, i en canvi, el departament de comunicació me la prohibia. Era surrealista! Però finalment la vaig poder fer perquè Saviola ho volia. Aquesta és una prova més que el departament de comunicació del Barça el dirigeixen professionals que veuen els periodistes com a enemics, que no busquen ponts d’entesa i sintonia amb els mitjans. I m’explico.

Expliqui’s.
Durant la pandèmia, el president Bartomeu va concedir un seguit d’entrevistes a les capçaleres esportives de paper, i TV3 va quedar-ne al marge. Com és possible deixar fora el mitjà amb més audiència del país? És una prova més que el Barça encara té el mateix model d’estratègia comunicativa que fa 40 anys sota el segell del bo de Ricard Maxenchs, quan només hi havia diaris de paper.

El periodisme esportiu viu exclusivament de filtracions?
Les filtracions són el pa de cada dia de tot el periodisme, no només de l’esportiu. En el cas de l’entorn del Barça, té una peculiaritat. Veient qui signa una primícia del Barça se sap quin directiu ha fet la filtració.

Durant l’etapa de Josep Maria Bartomeu, hi ha periodistes que van cobrar amb l’encàrrec de cultivar un relat concret favorable a l’expresident. Vostè ha cobrat mai?
Mai he cobrat d’un president del Barça, mai m’ho han ofert. A mi el Barça no m’ha de comprar, perquè ja em té regalat. Ara bé, sí que he cobrat per fer algunes feines, des de presentar actes, a fer de speaker a l’estadi. I n’he fet unes quantes de franc.

Vostè va protagonitzar una forta polèmica amb Gerard Piqué quan va fer públics els sous dels jugadors del primer equip del Barça. Com ho va gestionar?
De tot aquell enrenou, amb l’única persona que vaig posar-me en contacte perquè no volia que distorsionés la nostra relació va ser amb Amador Bernabéu, l’avi de Gerard Piqué, amb qui m’uneix una gran amistat. Després es va demostrar que el que vaig explicar era veritat. Aquell cas va demostrar que la junta actual va passar-me factura pel meu posicionament crític amb l’acomiadament de Koeman.

De quina manera ho justifica?
Tot just anunciar-ho a la tele, membres del gabinet assessor de Laporta i directius del club van fer un seguit de piulades. Es va convertir en una campanya orquestrada, una estratègia d’acorralament i del tot s’hi val. Al cap i a la fi, en aquell enrenou Piqué em va donar una rellevància que no em corresponia.

Ha tornat a parlar mai més amb Piqué?
No.

“Actualment entre els periodistes que fan informació del Barça hi ha els guardiolistes i aquells qui no som apòstols de Guardiola”

Vostè va viure l’època daurada dels esports a Televisió de Catalunya quan tenia els drets televisius de la Champions League de futbol, l’Eurolliga de bàsquet o la Fórmula 1. Aquells temps no tornaran mai més?
Diria que no, perquè l’escenari televisiu ha canviat de cap a peus. Cada cop es consumeix menys televisió convencional i els drets són en mans de les plataformes digitals privades. Així i tot, hi ha molts esports que no acaben de trobar el seu espai en el món audiovisual.

Quins?
Per exemple, el bàsquet. Fa dues temporades em vaig abonar a DAZN per veure els partits de l’Eurolliga i, des d’aquesta temporada, els drets els té Movistar. Cada temporada és un maldecap saber qui té els drets audiovisuals de l’esport. Quan les competicions de bàsquet s’emetien per TV3 o TVE, tenien molta més difusió. Actualment molts esports són de consum clandestí. O pagues o no el veus. L’únic esport que arrossega l’audiència és el futbol.

Des de fa temps, Televisió de Catalunya està repensant Esport3. Si vostè tingués la capacitat de decisió, què faria: li donaria més contingut o el suprimiria del tot?
Optaria per una tercera via: un canal híbrid, semblant a l’anterior format del 33. Una programació matinal i de tarda amb contingut infantil, més cultural al migdia, i totalment esportiva al vespre i a la nit. No soc partidari de tancar Esport3, l’esport en català necessita aquesta finestra. Per això, cal buscar aliances amb les diferents federacions catalanes.

Així no creu en un canal exclusivament d’esports com representa Esport3?
Sí, per descomptat. Jo aposto per un Esport3 de debò, en el qual la direcció hi cregui. I això vol dir que si disposem dels drets d’un partit del Barça s’emeti per Esport3 i no per TV3. Però mai s’ha permès que cap contingut faci ombra a TV3.

“Abans el periodista mediocre era el qui tirava de teletip, avui ho és qui tira de tuit”

Que Barça TV hagi anat a negres és una oportunitat per a Esport3?
D’entrada, el tancament de Barça TV és una mala notícia, perquè és un mitjà de comunicació menys. D’altra banda, també ha comportat acomiadaments d’excel·lents professionals que han fet una molt bona feina. Inicialment, els dos canals haurien d’haver tingut una funció complementària, no ser competència directa. Perquè el Barça i TV3 són com un matrimoni, es necessiten mútuament. L’un (FC Barcelona) és el club per excel·lència del país i l’altre (TV3) el mitjà més potent de Catalunya.

I l’Espanyol o la resta de clubs catalans, què?
L’Espanyol té un seguiment informatiu des de TV3, als Telenotícies, té un espai propi… I jo pregunto: quin mitjà a Catalunya dedica més temps a l’Espanyol que TV3? L’Espanyol és un club que genera molta menys audiència.

Com a mitjà públic, la prioritat no hauria de ser l’audiència?
No hauria de ser així, però ho és. L’endemà sempre estem pendents dels resultats d’audiència que s’han obtingut. I entenc a l’aficionat perico o de la resta d’equips que voldrien molts més continguts, però la comparació amb el Barça és un error, ja que el club blaugrana té una dimensió social molt bèstia.

El departament d’esports de TV3 està sobredimensionat?

No.

I la Corpo?
Sí, a conseqüència de la feina del comitè d’empresa, que ha presentat la incorporació de més professionals a la casa com un èxit. Amb els plans de jubilació, la plantilla es va reduint, tot i que caldrà estar atents que aquesta reducció no deixi alguns departaments amb una redacció molt aprimada. Avui hi ha més personal administratiu que periodistes. TV3 acabarà sent un centre de producció d’informatius. La resta serà de producció externa.

Com veus que la marca de TV3 quedi relegada en favor de 3cat?
Per a l’audiència i pel carrer, TV3 sempre serà TV3.

En els darrers mesos, Barça TV i 8tv han deixat d’emetre. Per què a Catalunya no hi té cabuda una televisió privada?
Jo també m’ho pregunto. Hi hauria d’haver més oferta televisiva a Catalunya, però fer televisió és molt car i hi ha una competència molt forta com és TV3.

Som en una revolució digital i tecnològica. Com està quallant el periodisme tradicional amb les xarxes socials?
A la tele sempre he distingit que hi ha redactors i periodistes. El redactor redacta. El periodista és qui treu notícies, busca i explica històries, i té la inquietud. Actualment, hi ha pocs periodistes i molts redactors. És un model que s’està imposant, en el qual el redactor elabora un vídeo d’un minut i mig, i llestos.

La immediatesa hi contribueix?
Sí, la immediatesa està ofegant el periodisme. Es treballa a tanta velocitat que, fins i tot, el periodista no té temps de buscar històries. I la precarietat també ha fet desaparèixer la figura de l’enviat especial. La majoria de periodistes treballen des de les redaccions, cosa que es perd l’essència de ser al lloc dels fets. Abans el periodista mediocre era qui tirava de teletip, avui ho és qui tira de tuit.

“Em jubilo, però no em retiro”

Davant d’aquest escenari, com veu la nova fornada de periodistes respecte a la seva generació?
Tot i que generalitzar és complicat, avui els periodistes estan molt més ben formats, però els falta un punt de curiositat. Com deia abans, cada cop hi ha més redactors i menys periodistes.

Darrerament, han aparegut nous referents sorgits en l’aparador digital que estan competint molt fort amb el periodisme tradicional. És el cas de Gerard Romero amb el seu Jijantes.
Gerard Romero ha convertit el periodisme en un xou. És, per exemple, un dels periodistes que s’aprofita més de les filtracions. És un periodista que es belluga, ha aconseguit les seves pròpies fonts d’informació i la resta de mitjans van a remolc. El que haurien de fer els mitjans tradicionals és aconseguir aquesta informació i que Romero no els avanci per la dreta.

En una entrevista a Comunicació 21, Gemma Nierga assegurava que “els streamers i els tiktokers són grans comunicadors, però mai poden competir amb els periodistes”. Ho comparteix?
Pel poc que he vist, deixa’m que posi en quarantena que són grans comunicadors. Majoritàriament, aprofiten la feina que fem els periodistes per criticar-nos i tenir notorietat.

En canvi, els jugadors d’elit abans prefereixen conversar amb streamers i tiktokers que fer-ho amb els periodistes dels mitjans tradicionals.
Al·lucino com els jugadors es neguen a ser entrevistats pels mitjans tradicionals! Trien alternatives al periodisme tradicional per fer mal, ja que ens consideren l’enemic. En canvi, opten per formats com El hormiguero o La resistencia on només fan l’idiota.