Gemma Nierga: “Les dones periodistes estem conquerint el lloc i l’espai que ens mereixem”

Somriu d’orella a orella, se li veu d’una hora lluny que li han provat les vacances d’estiu. Però la felicitat no només és per una aturada necessària a la feina, sinó també perquè el seu Cafè d’idees s’ha fet un lloc en l’atapeïda competència radiofònica dels matins a Catalunya. Aquesta temporada no és una qualsevol. A més de Cafè d’idees, aquesta temporada la compaginarà amb Farem el que podrem, un programa de reflexió sobre l’educació dels fills a La 2 de TVE. Gemma Nierga (Barcelona, 1965) viu una segona joventut en la professió. Una autèntica referent que no amaga febleses i que s’allunya de la vanitat. En la conversa, la periodista parla obertament de totes les seves etapes vitals i professionals.

Acaba de començar una nova temporada al capdavant de Cafè d’idees, i ho fa amb un somriure que no pot amagar. Això vol dir que el periodisme continua engrescant-la?
[Riu] Quina bona arrencada, m’agrada! Sí, el periodisme continua engrescant-me molt. Et diria que possiblement més que mai, porto unes energies molt renovades. Al llarg de la meva carrera professional, he tingut alts i baixos. Després de la sotragada que va suposar deixar de treballar a la Cadena SER, després de molts anys i perdent l’estabilitat desitjada, professionalment em vaig qüestionar moltes coses de la vida. Per això, ara tinc una energia renovada. Actualment em trobo en un moment amb moltes ganes de descobrir, d’aprendre i de retrobar-me com a periodista.

Té la necessitat de retrobar-se com a periodista?
Aquells qui fa molts anys que estem en la professió podem tenir una certa mirada cansada sobre la matèria de la qual parlem. L’expressió de mirada cansada no és meva. La deia el mestre Josep Martí Gómez, qui assegurava que, com a periodista, el que més por li feia era notar-se la mirada cansada. I potser jo aquesta mirada cansada l’havia experimentada alguna vegada al llarg de la meva vida professional. En canvi, avui, la meva mirada torna a estar plena de curiositat. Encara em faig moltes preguntes i tinc molta necessitat de tenir una resposta.

És la quarta temporada de Cafè d’idees. Què aporta el seu programa dins l’ecosistema comunicatiu català?
Se’m fa molt difícil dir què aporta el programa, preferiria que ho fes algú altre. Així i tot, considero que pretén aportar una altra mirada, que és la del nostre equip. Vull pensar que, com que mai m’havia dedicat a la política, potser l’enfocament és un altre. Les entrevistes són purament polítiques, però amb aquella mirada d’enorme curiositat.

L’entrevista a un polític exigeix un grau més de complexitat?
Quan t’asseus davant d’un polític és difícil que et diguin la veritat. Venen amb els deures fets, amb la resposta que més els convé. L’enginy del periodista passa per esbrinar què no tenen ganes de dir.

“Em sento reconciliada amb el periodisme”

Té la sensació de collar permanentment els polítics?
Tinc com a norma no passar a una altra pregunta fins que no m’han respost la darrera que he fet, no continuar.

I quan toquen el violí?
Seguir repreguntant. Però a vegades m’he trobat en un cul-de-sac. El polític no respon el que pregunto i jo no vull passar a la pregunta següent. És una norma que hauríem de tenir tots els periodistes, com també preparar-nos molt bé l’entrevista. Ara bé, si hi ha una cosa que m’obsessiona és escoltar.

Escoltem poc?
Sí, molt poc. I els periodistes –jo la primera– cometem l’error d’estar més pendents de la pregunta que li faràs després al convidat que no pas d’estar escoltant-lo. I també cometem l’error de començar una entrevista volent portar el convidat cap allà on vols, i jo l’he comès. En canvi, m’he adonat que com més escolto, millor són les entrevistes que faig, perquè el convidat se sent escoltat. Jo no puc portar el polític a dir el titular que jo vull. I a vegades ho he fet, entono el mea culpa. Escoltar és essencial. I ho hauríem d’aplicar molt més a la vida.

Li consta que hi hagi algun polític que no vol que vostè l’entrevisti?
Em consta que hi ha polítics que costa molt que vinguin al programa. I diré més: hi ha un polític –no diré el seu nom– que en plena campanya va declinar-nos una entrevista el dia abans. No li venia de gust. Generalment, hi passa tothom. I me’n sento orgullosa.

Cafè d’idees s’ha situat en l’aparador mediàtic competint amb mitjans potents com la Corpo o el Grup Godó. Aquesta és la recepta que RTVE Catalunya i Ràdio 4 han de potenciar per fer-se un lloc?
No és fruit d’una estratègia molt elaborada, sinó que vam irrompre amb Cafè d’idees sabent que hi havia una competència ferotge i ens hi hem colat. Però, d’altra banda, és una competència de tanta qualitat que acaba sent un estímul per a mi i el meu equip per treballar més i millor. A la competència hi tinc amics: des de Jordi Basté –que sempre ens cita i té una gran generositat– fins a Ricard Ustrell o Ariadna Oltra, amb els quals he treballat. No ho dic per quedar bé ni per fer bandera del corporativisme.

La fórmula de programa emès per televisió i ràdio a la vegada és encertada?
És molt encertada, i així s’està demostrant. És un programa on les càmeres juguen molt de pes, però no deixa de ser un espai radiofònic. M’he trobat amb persones que em diuen que em segueixen cada matí i jo els pregunto “em veus?”, i resulta que m’escolten. I també a la inversa.

RTVE Catalunya ha viscut sempre a l’ombra de TV3 o és complementària?
Fer ombra? En termes d’audiència i pressupost, sí. Però crec que són dues televisions complementàries, mitjans públics que tenen la seva funció en el nostre país. RTVE Catalunya ha tingut programes molt emblemàtics. Molts d’ells es reproduiran al llarg d’aquesta temporada coincidint amb el 40è aniversari.

“Quan algun periodista posa per davant la seva ideologia, l’inhabilita per exercir bé el periodisme”

Mentre la televisió pública a Catalunya està completament consolidada després de 40 anys, per què no qualla un projecte de televisió privada?
No ho sé, i no m’allargo més perquè seria parlar per parlar.

L’últim programa que va presentar a TV3 –Els meus pares i Els meus fills– va finalitzar quan va iniciar-se Cafè d’idees. Té un contracte que la blinda a treballar només per a RTVE i Ràdio 4?
Són condicions d’un contracte privat. Ara bé, no et sabria dir si podríem parlar de contracte blindat. Actualment, tinc un contracte amb RTVE i Ràdio 4 i tinc moltes ganes de continuar.

Ens pot desvelar quins projectes li han proposat?
No, no ho faré. No m’agrada explicar altres projectes per respecte a les persones que actualment estan realitzant aquests projectes. No és elegant. Quan se m’han plantejat altres projectes professionals, sempre hi he renunciat, sempre guanya continuar en aquest. Em sento molt a gust a RTVE i Ràdio 4, alguna cosa deu tenir aquest projecte. A més, la direcció d’Oriol Nolis sempre m’ha transmès solvència i seguretat.

Ha treballat sempre des de Catalunya, però durant molts anys va ser un altaveu per a tot l’Estat. Com a periodista, com va viure els anys del procés des de l’Hoy por hoy?
Vaig haver de fer molts equilibris a l’hora de tractar la informació relacionada amb el procés. No és el mateix treballar des de Catalunya i per a Catalunya que fer-ho per a tot l’Estat.

Vist amb perspectiva, el periodisme hauria de fer autocrítica en la gestió informativa d’aquells anys intensos políticament i socialment?
Durant el procés hi va haver periodistes –d’un costat i de l’altre– que van cometre l’error d’abraçar banderes quan tenien un micròfon o una càmera al davant; que van posar la seva manera de pensar i la seva ideologia per davant de la seva funció com a periodistes. Quan algun periodista posa per davant la seva ideologia, l’inhabilita per exercir bé el periodisme. Ho vaig aprendre a la facultat, i mai me n’he oblidat.

A la facultat ens ensenyen l’objectivitat en el periodisme.
L’objectivitat és una utopia a la qual els periodistes hem d’intentar arribar. Possiblement no hi arribem, però la voluntat ha de ser posar totes les eines possibles perquè s’imposin les millors preguntes i interpel·lar el discurs de qui tenim al davant. Però mai imposar el nostre discurs ideològic.

Durant el procés es va sentir jutjada com a periodista?
Mai. En canvi, no puc dir el mateix pel que fa a la meva intervenció després de la mort d’Ernest Lluch. Aleshores sí que em vaig sentir jutjada.

Per part de qui?
Per aquells a qui no van agradar les meves paraules. No va agradar que una periodista improvisés i se sortís del guió en una manifestació.

Vostè com a periodista va mullar-se a favor de la pau i del diàleg. Els periodistes s’han de mullar?
Sí, perquè tenim una responsabilitat. I en aquell cas, mai m’he penedit d’haver-me sortit del guió, no va ser un estirabot. Li devia a l’Ernest, l’havien assassinat feia dos dies. I em semblava de sentit comú demanar als polítics que dialoguessin entre ells, un diàleg que no existia entre Madrid i Vitòria. Tan poc diàleg que a la manifestació hi havia qui volia impedir que el lehendakari anés a la mateixa filera que el president del Govern espanyol. És important recordar en quin moment ens trobàvem aleshores.

“Alguna vegada havia experimentat una certa mirada cansada, però avui, la meva mirada torna a estar plena de curiositat”

Què és per a vostè la ràdio?
És un encert en la meva vida, un privilegi, el millor que podia triar. La ràdio m’ha permès comunicar-me amb el món, aprendre i ser millor persona, com a dona i com a periodista. Fa 40 anys que faig ràdio, i tots els programes m’han ensenyat a caminar per la vida.

Parlar per parlar és el programa que li canvia la vida?
[Somriu] Més que canviar-me la vida, Parlar per parlar és el programa en el qual comença la meva carrera professional, perquè jo aleshores tenia 23 anys. Sent reportera de Ràdio Barcelona, recordo que l’aleshores director Josep Maria Martí em comunica que farà un programa de nit. Així comença Parlar per parlar.

La ràdio és el mitjà que s’ha adaptat millor a la sacsejada digital i tecnològica que estem vivint?
La ràdio es va anticipar a la resta, va ser la primera a adaptar-se a l’aparador digital. I aquest és el camí al qual anem tots. L’audiència cada cop és més present en l’oferta digital, [els oients] són allà.

Quins canvis ha generat per a l’audiència l’oferta digital respecte a la ràdio tradicional?
Actualment, l’audiència consumeix com i quan vol. La ràdio tradicional sempre ha anat marcada per un rellotge, els senyals horaris. Són elements que m’adono que formen part del passat. Avui, ja ningú marca l’hora als oients a l’hora de consumir continguts. Per tant, inevitablement hem de canviar la nostra manera de comunicar.

Vostè ve de la ràdio tradicional. Com ha estat el seu procés d’adaptació als canvis que genera la revolució digital i tecnològica?
Sent sincera, he de confessar que m’està costant, és una assignatura que tinc pendent. No m’he sabut adaptar gaire bé. Continuo treballant a l’antiga, i penso que hauria de ser més activa a les xarxes socials. Hi soc present, però d’una manera molt passiva.

Per què?
Durant molts anys vaig ser present a X (la xarxa que anteriorment era coneguda com a Twitter) amb un nom d’usuari inventat. El meu perfil actual –@GemmaNierga– és actiu des de fa tres anys, quan vaig iniciar el projecte de Cafè d’idees, i des d’una mirada exclusivament professional. Em costa molt compartir coses de la meva vida, no m’agrada exhibir. No sento les xarxes socials com a aliades, no tinc aquesta cultura. I a més, dedicar-se a les xarxes socials vol temps. I és un temps que em falta a la meva vida per fer coses.

Creu que els programes es cuinen més pensant en les preferències del presentador i del seu equip que pensant en allò que agrada a l’audiència?
Sí, ho he comprovat personalment. Periodistes i polítics ens retroalimentem molt de polèmiques que només ens interessen a nosaltres, i ens oblidem que a l’audiència li preocupen altres qüestions. Declaracions i contradeclaracions sobre qüestions en què la gent no té cap interès. Els periodistes ens pensem que la gent viu permanentment connectada amb l’actualitat. La gent viu la seva vida, i no com la vivim nosaltres.

Vostè és una periodista que sempre ha tingut molt present l’oient o el teleespectador. No només això: vostè fidelitza, té la capacitat d’atrapar l’audiència. Com ho explica?
[Riu] El primer que se m’acut és dir que treballant hi poso l’ànima, i despullar-se sempre té riscos: et fa ser més vulnerable. Sempre ho he fet així, no ho sé fer d’una altra manera, tot i que m’agradaria.

“Els streamers i tiktokers són grans comunicadors, però mai poden substituir els periodistes”

Què és per a vostè la veu?
És la meva eina per treballar, però també m’ha jugat males passades al llarg de la meva carrera professional. En aquests moments, considero que va ser una mena de toc d’alerta, que em van fer parar.

Era l’any 2000. A vostè li va marxar literalment la veu.
Sí, la veu va marxar per la mort d’en Daniel, un nebot meu de només 4 anys, víctima d’un càncer, després de cuidar-lo durant un any i mig a l’hospital. En Daniel va morir deu dies després de l’assassinat d’Ernest Lluch. Tothom ha viscut desgràcies, tots n’hem patides. I jo, que sempre havia pensat que la meva veu era completament forta, vaig veure com a partir d’aquell moment se’m va trencar, es va aturar.

Des d’aquella advertència, ha hagut de tenir més cura de la seva veu?
Sí, durant molts anys vaig anar al logopeda, he tingut professores com la Nina, i m’han ajudat moltíssim. Anar al logopeda m’ha ajudat a reconciliar-me amb la meva veu. Això em va permetre tirar endavant. Em cuido la veu com si fos una cantant d’òpera, i tinc limitacions, especialment en l’època que treballo.

Quines?
No puc anar a restaurants sorollosos o discoteques per evitar parlar més alt del compte i forçar la veu. Jo treballo a la ràdio, i com que vull que la meva veu tingui tota la seva força, he de fer bondat. I la faig.

Sempre ha treballat des de Catalunya. Mai ha pensat fer-ho a l’estranger?
Mai he pensat a treballar ni a viure fora. En canvi, els meus fills només tenen com a prioritat viure a l’estranger. Serà una qüestió generacional?

Vostè és un referent com a periodista i com a dona. Quin paper juga la dona periodista dins l’ofici?
Les dones periodistes estem conquerint el lloc i l’espai que ens mereixem, tot i que l’hegemonia continua sent masculina. També és així en altres àmbits professionals. Fa unes setmanes vaig escoltar el Tu diràs de RAC1, on entrevistaven tres dones periodistes –Paloma del Río, Isabel Bosch i Imma Pedemonte– que s’acaben de jubilar. Va ser un punt de justícia, de reivindicació cap a aquestes dones. Elles haurien d’haver tingut molt més protagonisme. Sortosament, avui cada cop n’hi ha més i trepitgen més fort.

També hi ha cada cop més streamers i tiktokers. Venen a substituir periodistes o són complementaris en el relat?
Venen a complementar-nos. Els streamers i tiktokers són grans comunicadors, però mai poden substituir els periodistes, fem feines diferents.

Així i tot, cada cop més personatges de l’esport d’elit que tenen molta incidència prefereixen asseure’s davant d’un streamer que no pas d’un periodista. Quan això passa, vol dir que el periodisme tradicional està fent alguna cosa malament?
Vol dir que aquests personatges de l’esport d’elit formen part d’aquest espectacle de la comunicació. L’alimenten molt conscientment i saben perfectament què estan fent créixer. I saben que no tindran la pregunta punyent d’un periodista que els posa contra les cordes. Això, que és el que fa el periodisme, no els ve de gust. Així i tot, hi tenen tot el dret.

“Vaig haver de fer molts equilibris a l’hora de tractar la informació relacionada amb el procés”

No tots els joves volen ser streamers o tiktokers. N’hi ha molts per als quals vostè és un exemple a seguir. Com veu la nova fornada de periodistes?
En el meu equip hi ha molts periodistes joves, molt joves! [Somriu]. Treballen d’una manera fantàstica. Els veig amb moltes ganes, amb una mirada de menjar-se el món com em veia a mi a la seva edat. Ser periodista vol dir tenir curiositat, veure què passa i tenir ganes d’explicar-ho als altres. Em sento reconciliada amb el periodisme.

Abans d’acabar, li he de confessar una cosa: per primera vegada m’he preparat una entrevista utilitzant el ChatGPT. Li he demanat quines preguntes li faria a Gemma Nierga.
I què t’ha dit?

M’ha fet un llistat de preguntes, alguna l’he feta servir.
De veritat?

Sí. Vostè l’usa?
No, mai l’he utilitzat. Els periodistes hem d’utilitzar ChatGPT, ens hi hem de recolzar, però sense caure en l’error que es va cometre amb el cercador de Google. Quants periodistes han usat ràpidament Google i el convidat els ha rectificat l’errada en directe? Ens ha passat a tots, però també hi juguen en contra les presses.

Les presses també han provocat –i, darrerament, més del compte– que molts mitjans hagin anunciat la mort d’algú sense contrastar-ho prèviament per aquesta obsessió de ser els primers. Ens estem carregant el periodisme?
El periodista ha de contrastar la informació abans de publicar-la, cal buscar sempre dues fonts. Posar per davant l’ambició de publicar primers una notícia en lloc de contrastar-la fa que el periodisme perdi prestigi i credibilitat. La prioritat en el periodisme no és ser els primers a comunicar una notícia, sinó que la notícia estigui ben elaborada i contrastada. Aquesta és l’essència del periodisme, i cal reivindicar-la més que mai. Em sento plenament orgullosa perquè allà on he treballat, ho hem aplicat sempre.

 

Entrevista publicada al número de tardor 2023 de la revista Comunicació 21.