cultura21, el portal català del sector de la cultura

el portal català del sector de la cultura

icono twittericono facebookicono rss
linia 20 edicions de proximitat

NOTÍCIES

Daniel Condeminas i Tejel | Actualitzat el 09 Gener 2015 a les 19:31

Exposició sobre Tim Burton a la Cinémathèque Française de París.Exposició sobre Tim Burton a la Cinémathèque Française de París.

La llista de ciutats amb grans museus de la televisió i del cinema és llarga: Nova York, Berlín, Los Ángeles, París, Londres, Torí o Bradford, per esmentar algunes de les ubicacions dels espais més significatius. El passat, present i futur de les distintes expressions de la creació i la indústria audiovisual tenen seus on, de forma més o menys prioritària, es preserva el llegat històric, s’estudia i es divulga el patrimoni de la ràdio, de la televisió, dels nous mitjans a la xarxa, del cinema o dels videojocs.

Uns museus que són un gran aparador per a la promoció i difusió de la producció pròpia del país, i un espai de formació i experimentació per als futurs nous professionals d’aquest sector. I tot això sumat al seu poderós atractiu per al turisme cultural intern i extern i, a més, pensats per a tot els públics. Un atractiu per a una Barcelona que s’ha situat com una de les ciutats del món més ben valorades per al turisme familiar. Però Barcelona encara no disposa d’un espai museístic d’aquestes característiques.

Pel que fa a museus, Catalunya té un parell d’equipaments vinculats a l’audiovisual, de gran interès, però cap d’ells no correspondrien als exemples internacionals abans citats, a banda d’estar ubicats en altres ciutats del país. El Museu del Cinema de Girona és molt dinàmic en les seves activitats i exposicions temporals, però molt reduït al llegat del patrimoni del cineasta i col·leccionista Tomàs Mallol. En l’àmbit estricte d’equips tècnics, el mNACTEC de Terrassa exhibeix una petita mostra d’aparells de la història de la ràdio, la televisió i, tímidament, dels videojocs.

Dins d’aquest repàs, i com a precedent més o menys directe, caldria esmentar la modesta però ambiciosa iniciativa de la Casa de la Ràdio i la Televisió, que va funcionar fa uns anys a Barcelona, amb una oferta pedagògica adreçada a les escoles, impulsada pel periodista Josep Adolf Estrader. Una proposta cultural i educativa que des del 2012 viu una segona època, ara sí, amb suport institucional, dins d’una gran mansió de la població francesa de Samazan, a la vora de Bordeus.

En un altre estadi, no podem deixar de mencionar la Filmoteca de Catalunya, tant pel que fa a la seva tasca de preservació del patrimoni històric del nostre cinema com de la seva funció de promoció de la cultura cinematogràfica, afavorida per les prestacions de la seva nova seu al Raval barceloní.

Educació i audiovisual. El museu com a eina pedagògica

La cultura de l’audiovisual, l’aprenentatge sobre els continguts i missatges dels mitjans de comunicació i de les expressions artístiques de l’univers audiovisual, l’entendre els seus codis semàntics, ideològics, i els processos de creació, producció, exhibició i transmissió que hi ha darrere, són un dels pilars de qualsevol concepció avançada de l’educació a les escoles i a la resta d’estaments implicats en la pedagogia de les noves generacions de ciutadanes i ciutadans. És la necessitat de respondre a una greu mancança assenyalada per la directora del prestigiós espai Jeu de Paume parisenc, Marta Gili: “No hi ha esperit crític en relació amb el que veiem a les imatges. A les escoles es fan anàlisis de textos, però no d’imatges”.

La media literacy és una assignatura que continua pendent al nostre país, i un futur museu de les característiques descrites esdevindria una eina de gran valor per a l’aprenentatge que es fa a les aules, i oferiria unes possibilitats d’experimentació i visualització educativa que no poden oferir –lògicament– els centres escolars i instituts. Més enllà de l’excel·lent tasca desenvolupada de fa anys per entitats com Drac Màgic, A Bao A Qu o Aula Mèdia, des de l’àmbit de la societat civil, o la Filmoteca de Catalunya des de l’institucional, i sense oblidar el paper que hi juguen els cineclubs existents arreu de Catalunya, el nostre país necessita que l’educació en l’audiovisual i els mitjans de comunicació esdevingui una matèria normalitzada a totes les escoles, tot seguint les passes de països com França o Dinamarca, per posar dos exemples de llarga i reeixida tradició.

Des d’un punt de vista normatiu, tant la Llei d’Educació, com la Llei del Cinema en fan esment explícit fins i tot amb un capítol específic en el cas de la segona. Però per diverses raons, no s’ha anat gaire més enllà d’un parell de programes pilot. La seva implementació seria també un homenatge a l’històric Pla d’Aplicació del Cinema Escolar, impulsat pel Servei de Cinema de la Generalitat. Un ambiciós pla pedagògic que fa vuitanta anys afirmava que “cal fer que la pantalla no resulti un accessori tan limitat i trist com la pissarra. Aquest quadre lluminós ha de ser una finestra oberta a la vida”.

Precisament, el programa Europa Creativa, que engloba les actuacions estratègiques de la UE fins al 2020 per al món de la cultura i les seves indústries, ha situat la media literacy com un dels seus objectius bàsics. Més enllà de la promoció educativa d’una competència fonamental en el context de la societat de la informació, l’interès de la Comissió Europea rau en motius de mercat intern, en aconseguir l’augment del coneixement i millorar l’accés de les obres audiovisuals europees a les noves generacions per desenvolupar audiències que estiguin més interessades en les produccions nascudes a la UE, davant l’enorme pressió de les major nord-americanes dins el mercat europeu.

10 anys de projectes

National Media Museum de Bradford.National Media Museum de Bradford.Barcelona ha organitzat en els darrers anys grans exposicions sobre el món de l’audiovisual i, en concret, sobre la televisió; dues d’elles amb una clara voluntat d’internacionalització. El 2008, el Palau Robert acollia Adéu a la tele, adreçada a un públic familiar, en la qual el relat se centrava en allò que havia de ser el gran canvi tecnològic de la digitalització de tot el procés de producció, edició i emissió televisiva, que havia de finalitzar-se dos anys més tard a totes les llars: l’apagada analògica i el seu relleu per la TDT.

El 2010 el MACBA en feia una lectura inusual amb Esteu a punt per a la televisió?, que mostrava 145 experiments audiovisuals creats per artistes i pensadors de tot el món, des d’Andy Warhol a Pier Paolo Pasolini, passant per Lévi-Strauss o Jean-Luc Godard. Des d’una perspectiva de reflexió sobre el seu paper determinant en la configuració de la societat, el CCCB impulsà un any més tard una ambiciosa exposició que prenia com a base el ja clàssic llibre de Gilles Lipovetsky i Jean Serroy, L’écran global. Amb un plantejament molt participatiu, dins i fora de l’espai físic de l’exposició, Pantalla global recorria diverses vessants de l’univers comunicatiu protagonitzat per la pantalla televisiva, com l’esport, la política o la publicitat, i finalitzava amb un espai d’experiències interactives. Va ser una exposició que posteriorment viatjà exitosament al País Basc i a Mèxic.

La col·lecció Josep Maria Queraltó és una de les col·leccions privades més importants del món, amb més de 20.000 aparells i materials catalogats.

Pel que fa a la materialització d’un gran museu de l’audiovisual a Barcelona, hi ha hagut tres iniciatives sorgides a partir del 2004, però que en cap dels casos no ha anat més enllà dels papers del projecte i de la signatura de convenis.

El 2005 es posava en marxa el projecte Parc Barcelona Media al llavors naixent districte 22@, impulsat per la UPF, l’Ajuntament i el grup Mediapro. En aquesta operació público-privada, en destacava l’aposta per una Fàbrica dels Mèdia, presidida per un espai dedicat a la divulgació del passat, el present i les tendències futures de l’audiovisual, que tindria com a eix central de la seva proposta museística l’extraordinària col·lecció reunida pel cofundador de l’empresa més important del nostre país pel que fa als equipaments de les sales cinematogràfiques dels darrers quaranta anys: Kelonik. Tres anys més tard, el conveni signat per la Fundació Aula de Cinema-Col·lecció Josep Maria Queraltó quedà extingit en no haver-se avançat en res pel que fa al projecte museístic previst.

La col·lecció Josep Maria Queraltó és una de les col·leccions privades sobre l’audiovisual, i especialment el cinema, més importants del món. Amb més de 20.000 objectes, màquines i materials catalogats, provinents de 15 països d’arreu del món, repassa tota la història, des del precinema amb les seves làmpades màgiques als aparells digitals, amb una valuosíssima mostra de l’evolució del cinema fotoquímic: del blanc i negre al sonor i el color, passant per l’estereoscòpia, i en tots els vessants del seu procés productiu: rodatge, revelat, muntatge, edició i exhibició. A banda de fotografies, pel·lícules, diapositives, revistes, cartells i altres materials, la col·lecció permet un exhaustiu repàs de la històrica tècnica del cinema a Catalunya, on els aparells desenvolupats pel mateix Queraltó al llarg de la seva dilatada trajectòria professional, hi tenen un paper destacat. Una col·lecció de la qual ja s’han organitzat 39 exposicions temporals per diferents ciutats, com L’experiència màgica del cinema, que es va poder visitar al vestíbul de l’edifici històric de la UB entre finals del 2013 i els primers mesos de 2014.

Fa cinc anys es presentava un nou projecte, encara més ambiciós: el parc BZ Barcelona Zona Innovació, que havia de transformar la zona de l’antiga factoria SEAT a la Zona Franca en un gran centre de R+D+I i producció dels sectors de l’alimentació, la medicina i la cultura, amb la participació directa de la UB. En aquesta operació, algunes de les principals empreses audiovisuals del país havien de posar dempeus un gran pol industrial amb 28.000 metres quadrats destinats a platós i equipaments diversos. Al BZ Barcelona Innovació Cultura apareix la proposta d’un gran museu de l’audiovisual, on la col·lecció Queraltó tornava a esdevenir-ne peça fonamental. Tot i que sobre el 2011 el projecte general semblava que es reprendria, continua a l’espera.

Una darrera proposta, nascuda de la iniciativa directa de professionals del sector, va arribar també als despatxos del Govern. El projecte del Museu de les Arts Audiovisuals, MUAA, plantejava una proposta decididament lúdica i obertament comercial. Enlloc d’un museu on anar a veure coses, seria un espai on fer-ne, d’acord amb les actuals tendències d’oci cultural. Entre altres experiències, el projecte pretenia que els visitants, de totes les edats, participessin dins d’una unitat mòbil del procés de l’edició d’un gran esdeveniment en directe, o en l’enregistrament d’un programa des d’un plató amb les darreres tecnologies a l’abast. Un projecte que comptaria amb el suport estratègic del Danish Film Institute, el Deutsches Filmmuseum o el centre Barbican londinenc. Una proposta museística oberta també a la divulgació de la història de l’audiovisual, que no pogué anar més enllà del dossier de presentació.

Els museus de l’audiovisual són un gran aparador per a la promoció de la producció pròpia i un espai de formació i experimentació per als futurs professionals.

Passats aquests deu anys d’infructuoses gestions i projectes, la Fundació Aula de Cinema-Col·lecció Josep Maria Queraltó continua maldant per aconseguir que la col·lecció es quedi definitivament al nostre país, conformant una futura seu que posaria Barcelona i Catalunya també en el mapa dels grans museus internacionals de l’audiovisual. Un futur museu, aquest sí, que s’obrirà properament a Vallbona de les Monges, on va néixer Josep Maria Queraltó, permetrà gaudir d’un petit tast d’allò que podria ser la gran exposició permanent que podríem, hauríem, de tenir a Barcelona.

Un museu de l’audiovisual en què seria imprescindible incorporar el món de les telecomunicacions. Si des d’una perspectiva econòmica i industrial configuren l’hipersector de les TIC amb l’audiovisual, haurien de tenir també un paper rellevant dins les exposicions permanents i temporals, determinants aquestes últimes en el dinamisme de qualsevol espai museístic. Un model per considerar seria l’exposició sobre els dos-cents anys de la història de les telecomunicacions, inaugurada aquesta tardor al Science Museum de Londres. I serveixi com a exemple de grans mostres internacionals que encara no han arribat al nostre país, les que el Barbican està fent recórrer per tot el món sobre la cultura dels videojocs. Les seves exposicions Game On i Game On 2.0 repassen els ja cinquanta-dos anys d’història d’aquest sector que ha desplaçat al cinema pel que fa a la seva facturació mundial, i en què Catalunya comença a jugar un paper cada cop més protagonista.

Patrimoni i futur

Museo Nazionale del Cinema de Torí.Museo Nazionale del Cinema de Torí.La preservació del patrimoni és fonamental. Es parla sovint de la preservació del patrimoni fotoquímic –les pel·lícules– però poc o gens dels materials enregistrats en suports magnètics que en pocs anys podríem perdre definitivament. La ingent tasca de digitalització necessària per conservar i posar a disposició aquests materials, en línia amb el que ha fet internament la CCMA.

El patrimoni de TVE i RNE a Catalunya, en part perdut definitivament per inundacions, deixadeses i altres estralls, sumat als més de trenta anys de televisions locals, és la nostra memòria visual que s’hauria de poder conservar, catalogar i posar a disposició d’estudiosos, professionals, responsables educatius i públic en general. Que lluny estem de casos d’èxit com el de l’INA francès, que actualment disposa d’un catàleg de 5 milions d’hores de programació de televisió i ràdio, consultables en línia, i més d’un milió de fotografies vinculades als diferents sectors i expressions de l’audiovisual.

Enguany commemorem el 90è aniversari de la ràdio catalana, el 50è de les primeres emissions en català a la televisió i el 80è de la primera exhibició pública d’una emissió televisiva a Catalunya, a més del centenari de la constitució de la primera empresa de producció cinematogràfica de la península, la Casa Barcinógrafo. Seria una gran notícia que aquest projecte comencés a deixar el territori eteri de les intencions per avançar cap a les decisions. Manllevant el títol del llibre-catàleg de la Fundació Aula de Cinema-Col·lecció Josep Maria Queraltó, que passés de “les ombres al film”, dels projectes a ser una magnífica realitat en els propers anys. 

Article publicat en el núm. 2 de la revista Comunicació 21 (desembre 2014, segona època).

Submit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to TwitterImprimirShere with friends

Comentaris  

+1 #1 Carmen Elena Gómez 13-01-2015 16:43
Muy buen artículo y excelente idea
Saludos desde Buenos Aires

Escriure un comentari

Códi de seguretat
Actualitzar

+ NOTÍCIES

Flaix FM celebra 25 anys amb una exposició que mira al futur

El Palau Robert de Barcelona acull fins al 19 d'octubre l'exposició interactiva Flaix 2042, [...]

Un simposi commemora els 40 anys del Congrés de Cultura Catalana

El Congrés de Cultura Catalana celebra el seu 40è aniversari amb un simposi que vol [...]

L'ICUB convoca ajuts per a projectes culturals puntuals del segon semestre

L'Institut de Cultura de Barcelona ha posat en marxa la convocatòria de diferents línies de [...]

Ordenen l'exhumació de Dalí per una demanda de paternitat

El Jutjat de Primera Instància número 11 de Madrid ha ordenat l'exhumació del cadàver [...]

Àlex Casanovas repeteix com a president de l'AADPC

Àlex Casanovas ha estat reelegit president de l'Associació d'Actors i Directors Professionals [...]

L'assemblea de la SGAE aprova la gestió i els comptes del 2016

Els socis de la Societat General d'Autors i Editors han aprovat la gestió i els comptes de [...]

IB3 retira la programació musical nocturna per "prudència"

La direcció d'IB3 ha retirat de la graella la programació musical que emetia de matinada, [...]

Nau Ivanow impulsa unes jornades sobre internacionalització en arts escèniques

La Nau Ivanow organitza la primera edició de les jornades EXIT (Experiències Internacionals), [...]

Joan Buades guanya el Premi Crexells amb una novel·la autoeditada

Crui. Els portadors de la torxa, de Joan Buades, ha estat la guanyadora de la 46a edició del [...]

L'Atlàntida Film Fest incorpora pel·lícules en català

La setena edició del festival de cinema online Atlàntida Film Fest incorpora per primer cop [...]

EL + LLEGIT

EL + COMENTAT

Tota la informació de la ciutat de Barcelona i l'àrea metropolitana a un click.