Imprimeix

Albert Pérez Novell | Actualitzat el 17 Març 2017 a les 12:03

Umberto Eco va dir: "El drama d'internet és que ha promogut al ximple del poble com a portador de la veritat". I jo afegeixo: el sistema educatiu ha creat un receptor molt hàbil amb artefactes TIC, però que no s'assabenta de res.

Abans, en el model industrial de producció de continguts, les capçaleres informatives, encara que només fos per conservar el seu prestigi, procuraven mantenir un cert nivell de veritat en els seus continguts. Tornant a Eco: "No estic segur que internet hagi millorat el periodisme, perquè és més fàcil trobar mentides a internet que en una agència com Reuters".

El fenomen de la desinformació a internet radica en què en aquest mitjà una informació falsa o de baixa qualitat té la mateixa capacitat de fer-se viral que un fet autèntic i informatiu.

Estem assistint a la ruptura del contracte implícit existent entre emissors professionals de la indústria dels mèdia i el públic, fonamentat en una certa ètica sobre la veritat. Encara que, com diu Russell, la visió de la veritat ha d'estar en algun grau contaminada pel dubte; només la idea de veritat ens permet parlar amb sensatesa d'errors i de crítica racional, la discussió a la recerca d'errors per eliminar-los i acostar-nos més a la veritat. La veritat, així, és una idea reguladora, necessària, que inclou el dubte, però no la incredibilitat permanent en què ens hem instal·lat.

El tsunami postindustrial de continguts a què estem sotmesos, vehiculats a través de múltiples canals i plataformes, lluny de promoure una sana comunicació subverteix, no només la veritat, sinó la versemblança de molts dels missatges que circulen. Impregnant a tot el teixit social d'incertesa, i pregnant, per tant, als mèdia clàssics.

Qualsevol comunica i qualsevol menteix amb total impunitat, des del meu cunyat fins a Trump. I el que és pitjor, les joves generacions no descodifiquen gens bé aquests continguts. Un estudi realitzat per experts en psicologia cognitiva de la Universitat de Waterloo, al Canadà, explica que tres de cada quatre joves d'entre 12 i 15 anys, i cinc de cada sis d'entre 8 i 11 anys, no sap distingir entre anuncis de Google i resultats orgànics en una recerca.

Els qui anomenem "nadius digitals", persones que van créixer amb internet i els smartphones, dominen la tecnologia millor que les generacions anteriors, però no semblen assabentar-se molt dels continguts i no tenen criteris per discernir la seva fiabilitat.

La mentida s'ha instaurat com a moneda de canvi en tots els fòrums, per aquest motiu en determinats cercles hipster, cool o simplement beneits es parla de què estem en l'era de la "postveritat", i altres més directes parlen de "mentida news", concepte que, no només és aplicable a les que circulen per internet de procedència desconeguda, sinó a moltes que generen els periodistes en general, i molt principalment, els que treballen per a determinats cercles de poder.

La veritat ha perdut el seu valor d'ús i la mentida ha incrementat el seu valor de canvi, el que afecta directament la llibertat, ja que introdueix la desconfiança i la inseguretat en un aspecte transcendent com és la circulació lliure i segura de la informació.

A aquesta efusió de la falsedat, s'ajunta la inflació de continguts de baixa qualitat, el que coadjuva a empitjorar l'escenari i això no només afecta l'univers noticiable, sinó que incideix en la producció editorial i la qualitat. L'autoedició s'està imposant sense el filtre dels editors professionals. Molta gent fa realitat la dita, d'origen àrab: a la vida cal plantar un arbre, tenir un fill i escriure un llibre, encara que això últim s'ho podrien estalviar.

Albert Pérez Novell. Director de Globalbook.