Les relacions entre el món polític i els mitjans són d’una gran complexitat. El seu continu contacte estableix unes dinàmiques de pressions no reconegudes, de complicitats no sempre ben assumides, i a voltes d’interessos comuns no gaire confessables, que requereixen d’una bona dosi de professionalitat i d’esperit crític –uns termes quasi idèntics– per al normal exercici de l’ofici del periodisme. El problema és quan es traspassen determinades portes i entrem en el territori de la propaganda.
Mentre la premsa madrilenya –amb només unes meritòries notes discordants concentrades en part dels mitjans digitals– interpreta magníficament bé una mateixa partitura amb Catalunya, la de la propaganda negra que vam analitzar en l’anterior article, aquí tenim altres exemples que malden per situar en el terreny de la informació operacions propagandístiques que intenten erosionar o deslegitimar la voluntat de milions de ciutadans que han decidit, de fa dies, que el futur de Catalunya és a les seves mans, i que estan decidits a exercir aquest dret. I a exercir-ho aviat.
Darrere l’anunci fet per Rajoy a Barcelona d’una suposada priorització d’inversions de l’Estat a Catalunya –que no aguanta cap anàlisi decent i que ha estat desmentida per ell mateix just a l’endemà– la premsa d’allí i una part molt significativa de la d’aquí ha repetit –quina casualitat!– dos missatges fabricats a la Moncloa: que això és un primer pas de l’acostament del gabinet Rajoy a la ciutadania de Catalunya, i que el sector empresarial està atemorit de les conseqüències de posar en marxa la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. I com a derivada de les dues, que aviat es començaran a veure senyals de feblesa en el suport al Govern. Un periodisme seriós, o sigui periodisme, hauria de qüestionar qualsevol missatge interessat i interrogar-se què hi ha del cert o no, i contrastar-ho. Així de simple.
Però no, es vol imposar un relat propagandístic malgrat s’estampi contra la realitat més simple. Que la “pluja de milions”, números en mà, signifiqui mantenir les darreres xifres de la històrica discriminació en finançament d’inversions per part de l’Estat espanyol, no atura els propagandistes. Que no hi hagi cap, cap pas per negociar res amb Catalunya, tampoc. Ni que la suposada por de l’empresariat quedi desmentida pel darrer cop que aquest es va manifestar majoritàriament… a favor del dret a decidir, tampoc. Que la realitat no espatlli un bon titular!
No deixa de ser clamorós el silenci de molts i molts mitjans sobre la condemna, penal, a una jove per fer tuits sobre Carrero Blanco. Un atac directe a la llibertat d’expressió que, a més, té el discutible honor de ser la primera sentència judicial sobre el franquisme… per condemnar a algú que fa broma de la mort d’uns dels seus principals dirigents. I és també lamentable que sigui Gerard Piqué qui hagi de dir públicament un parell de veritats sobre el què passa a la llotja que presideix un conegut empresari del BOE, un que va viatjar sis-cents quilòmetres per aplaudir Rajoy a Barcelona. Unes veritats que molts mitjans neguen o, si més no, mai no qüestionen.
Per això no ha d’estranyar ningú els informes internacionals que situen la credibilitat i independència de bona part dels mitjans de comunicació de l’Estat espanyol a nivells allunyats als d’un territori democràticament madur. Davant de milions de ciutadans catalans que volen ser-ho amb totes les conseqüències, tenim una part significativa de la nostra classe periodística que pensa i actua com a súbdita. Però TV3 i Catalunya Ràdio són les que manipulen…
Daniel Condeminas i Tejel. Consultor en comunicació.
