Imprimeix

Òscar Moreno | Actualitzat el 11 Maig 2017 a les 13:48

Produir cinema documental en aquest país, sent català i amb el panorama actual de finançament, és en ocasions surrealista. Més encara quan el projecte compta amb la coproducció de TV3 i TVE, la qual cosa ja és molt. I no parlaré de les incompatibilitats d'exclusivitat entre les plataformes privades i les cadenes generalistes perquè llavors ja m'estendria massa.

El primer mur amb el qual un topa és la temàtica del projecte. Si no és un tema amb referents catalans oblida't de TV3 i dels deu punts o més de la possible ajuda de l'ICEC. Si el tema és massa català, oblida't de TVE, Movistar+ o la resta de televisions autonòmiques. Si, amb sort, l'interès sobre la temàtica del projecte és general, apareix el segon topall, la llengua. En català per a TV3 i en castellà per a TVE, el que suposa fer com a mínim dues versions del mateix documental (que mai arribaran a ser iguals) o més, fins i tot, si parlem d'un llargmetratge (les llargues i les dues per a televisió). Perquè ells tenen dret sobre totes les versions, encara que després només emetin la que s'ha adaptat al minutat que demanen. I tot això, què comporta per a un productor? Més temps i despesa que no ajuden a millorar el resultat final.

Un documental basa part del seu metratge en intervencions de gent que aporta la seva visió sobre uns fets o temes determinats i, amb la imposició d'aquestes condicions idiomàtiques, els rodatges de les entrevistes esdevenen un mal de cap absurd. Quan es tracta de crear un clima positiu, íntim i on la persona se senti el més còmode possible, acaba passant tot el contrari. L'entrevista es torna feixuga i repetitiva. Demanar a qui accedeix a col·laborar voluntàriament, que respongui a la mateixa pregunta primer en català i després en castellà, o a la inversa, suposa un esforç extra que no es veu recompensat en absolut. Es perd ritme, espontaneïtat i emotivitat en la resposta, trenca el diàleg fluid, provoca, en ocasions, inseguretat en la persona entrevistada i, en conseqüència, multiplica les hores de rodatge, muntatge, postproducció, etc.

La ficció té el recurs del doblatge. En documentals, deixant de banda la veu en off, hi ha el voice over, però quan es fa sobre llengües cooficials similars, la cosa grinyola. La solució és senzilla, i es diu subtitulat. Però els subtítols sembla ser que no agraden a l'espectador, asseguren des de les cadenes, perquè resten audiència. I si donat el cas els accepten, provoca que els documentals s'emetin en hores intempestives.

Conscient que el tema de la llengua aixeca passions i debats en molts àmbits, com a l'educació, per exemple, crec que caldria reflexionar perquè l'idioma no fos, quan parlem de llengües cooficials, una barrera a l'hora de finançar les produccions en l'àmbit cultural. Hauríem de tenir la llibertat de fer els nostres documentals en l'idioma que més convingui a la producció i, per damunt de tot, deixar que la gent s'expressi en la llengua que li sigui més còmode.

Òscar Moreno, soci fundador de Rec Videoproduccions.

Article publicat a Infoproa, el butlletí de PROA (Productors Audiovisuals Federats).