Imprimeix

Pere Font i Grasa | Actualitzat el 02 Març 2018 a les 11:58

Es pot editar un periòdic sense periodistes? És útil per a l'empresa un gerent que no creu en el producte? Si la notícia no arriba al lector, com és possible fer comerç sense clients? Si el client perd la assiduïtat de fer el gest de comprar el diari, s'esdevé la mort del quiosc?

Responc. Dijous Sant vinent, 29 de març, si es compleix la mort anunciada, última edició del meu Diari de Sabadell. D'aquella activitat laboral formativa, en vaig acumular una experiència enriquidora que mai no em donaren les aules universitàries. I és que no acceptava tanta teoria aclaparadora allunyada del dia a dia de les sales de redacció.

Conegut afectuosament, o burletament, com El Patufet, els set redactors dels anys 1977-1982 fèiem l'esforç per confirmar la frustrant recerca de notícies d'una societat amagada sota el paraigua del "aquí no passa mai res, i si passa, ja ho sabem els que ho hem de saber". Una feina de lluita fins i tot interna, per la censura pròpia i aliena, per les eternals discussions amb els publicistes, que volien més piràmide i menys actualitat, menys reportatges d'allò que li passava a la gent i més anuncis immobiliaris. Em va costar d'entendre que a l'empresa no li interessava una plantilla de periodistes (cinc dels companys eren eventuals i només cobraven a tant la peça), més aviat volien agents recol·lectors d'espais publicitaris. Era evident, doncs, que no es pot editar un periòdic sense periodistes. La discussió era diària. Guanyava l'esquela d'última hora que ocupava el garbuix de notícies breus de la pàgina 2. O saltava una columna d'opinió per l'oferta de venda de pisos. I el prestigi queia i queia. Recordo paginacions que fregaven el 70 per cent de la piràmide publicitària. Una barbaritat.

La dignitat del producte

Gerència no creia en el producte acabat, si entenem com a tal unes pàgines correctament dissenyades, ben estructurades amb continguts dignes informativament. Pàgines que alimentessin la dignitat del producte. I mai no va ser així; ans al contrari. Amb un director sotmès als capricis gerencials, no gosava molestar ni plantar cara al fervorós domini tècnic, administratiu, publicitari i dominant, de la gerència. Ambdós, a més, disposaven de la majoria accionarial i, naturalment, al final de l'exercici els guanys materials eren l'únic que els interessava. Els periodistes, administratius i personal de taller –tots accionistes–, també vam caure en la llei prosaica de les vaques grasses. Tots culpables; els uns per acció i la resta per cofoisme.

I els clients, altrament, lectors? Aquests, de ser-hi, hi eren. Diari de Sabadell, fill un dia per l'altre de l'anterior Sabadell, de la premsa del Movimiento, tenia una venda assegurada de 3.500 subscriptors per cadascuna de les cinc edicions setmanals. Quantes capçaleres no s'atrevirien a disposar d'entrada d'aquest benestar econòmic? En els bons temps, s'hi afegien 2.000 exemplars de venda als quioscos que a l'edició del dissabte augmentaven fins als 3.000. Si al fet quantitatiu hi afegim la minsa distribució més enllà del terme municipal de Sabadell, queda entès que l'angoixa de moltes empreses pel cost de la distribució aquí era migrat, ja que la comarca no existia. Anys de felicitat crematística, de periodisme ajustat a les exigències d'una paginació sense gaire taca on encotillar les notícies consuetudinàries.

En l'època de bonança cinematogràfica, l'edició del dissabte incloïa la programació dels cines de la ciutat que omplien sis pàgines, i que per omplir adjuntava la recensió –que no crítica–, de les pel·lícules d'estrena. Si hi sumem les vuit pàgines d'anuncis immobiliaris i oferta/demanda de treball, quedava completa "la guardiola setmanal", segons l'expressió del comptable de la casa.

Trepitjant el carrer era freqüent escoltar la frase "només compro el Patufet el dissabte pel cinema". No deixava de ser un servei necessari i oportú. Un bon dia van tancar les sales dels cinemes urbans. Després, la crisi del totxo reduiria molt i molt els grans anunciants de compra-venda d'habitatges. De mica en mica el lector es va limitar a la compra sabatina. Amb l'aparició galopant d'internet ja no calia fullejar el diari. La desgràcia fou compartida alhora amb altres mitjans. I tancaren quioscos. I es donaren de baixa subscriptors. Tot plegat sense cap reacció empresarial que no fos la d'admetre la crisi com una pandèmia del sector.

Sí, naturalment, altres han lluitat creant l'edició online. A Diari de Sabadell gerència mai no va creure, ni poc ni gens, amb el gran portal universal. Com anys abans no van voler fer una empresa multimèdia amb emissora de ràdio i canal televisiu de caire comarcal. Temps de crisi i despatxar gent, bàsicament periodistes. Passant de cinc a tres edicions setmanals. La defunció s'anunciava.

La vida és progrés. Un diari que hauria d'haver estat el portaveu d'una ciutat extraordinària que ha donat a Catalunya escriptors, periodistes (la Colla de Sabadell dels anys 30s!!!), grans polítics, abans i ara mateix, dirigents sindicals i obrers de gran qualificació, empresaris i economistes a dojo, banquers... Un Diari de Sabadell que no ha sabut adaptar-se als temps que anaven corrent, que no ha volgut o no ha pogut generar mai empatia amb la ciutat i els seus ciutadans. Periòdic del que molts vam marxar molt abans de la desfeta a la recerca de nous camins i fugint –perquè negar-ho– de la incomprensió empresarial davant de noves idees que portessin al progrés i la germanor amb tots els grups socials i polítics de la ciutat. Els dos màxims accionistes pot ser que arrosseguessin el mea culpa des dels temps que lluïren camisa blava. Un diari sense consell editorial, com així han fet la majoria de periòdics o setmanaris catalans. Consell integrat per persones rellevants de la vida cultural de cada ciutat, que tant de joc i progrés ha donat a altres capçaleres. Un consell editorial que d'haver existit potser ens hagués fet costat als periodistes que reclamàvem que el diari s'escrivís en català. No. Sempre no.

Sense comprador no hi ha venda

Torno al meu pretensiós inici, ja que resta donar resposta a la tercera interrogant. És un principi de l'economia: sense comprador no hi ha venda; sense venda no hi ha guanys. Ara el quiosc clàssic s'està extingint i, alhora, neix el quiosc de l'infinit univers digital. Cansats de vendre llaminadures, com a única mercaderia per guanyar calerons, el diari en format paper ha passat a un segon tercer lloc de l'escandall de productes que ofereix el nostre quiosquer de capçalera. Aquest ha estat un decés parsimoniós, lent, que ha alliberat de les voreres les quatre parets del contenidor d'informació, del calaix de sastre de diaris, revistes, llibres best-sellers, loteries online, bolígrafs, xiclets, caramels, tabac.

Arribats a aquest punt de l'esglaó final del producte periodístic, vull retre modest homenatge a Víctor Montferrer, personatge entranyable que al llarg de 30 anys ha mantingut el quiosc i papereria Kioskiero ubicat a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, que va haver de tancar perquè les vendes resultaven irrellevants. L'any 2001 ja se'm queixava de la reduïda venda de diaris. Li semblava estrany que amb tanta gent de l'ofici que desfilava davant del quiosc, els diaris tinguessin tan poca venda. Ara fa una setmana llegia al Tot Bellaterra que per la seva dedicació al quiosc i papereria a la plaça del Pi de Bellaterra, per la seva actitud positiva i de suport al comerç del barri, va merèixer ser premiat pels comerciants durant la trobada de Nadal, el desembre de 2017. I és que l'home està col·laborant en les activitats culturals del veïnatge. Un exemple. Senzillament.

Es pot fer un diari sense periodistes? Es pot viure de vendre diaris sense passió per la feina? Necessitem emprenedors, modestos o visionaris, que creguin en allò que estan fent. En cas contrari, no valen excuses de crisis locals, sectorials o universals, el que fa que progressi la humanitat és canviar no pocs paradigmes. "Cal que te la juguis". Expressió que entra de ple en l'ADN dels empresaris sabadellencs; amb excepcions, com ara la singularment dolorosa mala gestió històrica que ha comportat la pèrdua del Diari de Sabadell. Aquell que un dia vam estimar. Estimar, sí, perquè ens va fer viure l'ofici del periodisme. El periodisme de trepitjar el carrer a tothora. "Sense sortir al carrer, no hi ha notícia; si no et mous de la redacció no toques la vida de la gent", com solia dir-me el gran periodista i amic Xavier Vinader, d'immortal record. Però encara és tant o més important afirmar que si l'empresa no es mou en el marc del progrés que marca el sector, si no inverteix en nous projectes, el producte final està condemnat al fracàs. No moure's és morir el Dijous Sant del 2018.

Pere Font i Grasa, periodista, exredactor en cap de Diari de Sabadell (1977-1982).