Imprimeix

Daniel Condeminas i Tejel | Actualitzat el 03 Desembre 2018 a les 09:30

La darrera onada de l'EGM ens torna a explicar que la ràdio en català triomfa al nostre país de forma clara i contundent. Més d'un milió i mig d'oients diaris de l'FM es reparteixen entre RAC1 i Catalunya Ràdio, i les dues emissores del grup Flaix en sumen quasi mig milió. Unes dades que es veuen reforçades amb els resultats del CEO pel que fa al consum mediàtic, o els estudis de comScore pel que fa als oients digitals, on és Catalunya Ràdio qui supera RAC1.

El fet que onada rere onada de l'EGM ens ofereixi una panoràmica similar de la ràdio a Catalunya no hauria de restar cap mèrit, cap, al fet que l'oferta en català sigui guanyadora davant la potent i creixent oferta estatal, amb molts més recursos econòmics i poderosos grups mediàtics al darrere. És una història d'èxit que, amb la mirada posada en continguts específics digitals, l'oferta de podcast i apostes com la renovada iCat fm, treballa per mantenir-se en el futur com a hegemònica.

Sempre hi ha algú, però, disposat a rebregar la realitat per tal de publicar un titular a conveniència. Així, llegíem en un diari editat a Barcelona que "la ràdio en català, a la baixa"... en un article que acabava reconeixent que l'audiència de la ràdio, a nivell estatal, havia patit un descens respecte a les dades de fa un any. Les dades impugnen el missatge d'aquest "innocent" titular: tant la ràdio generalista, com la musical o la informativa van obtenir millors resultats a la tercera onada del 2017 que en aquesta a tot l'Estat espanyol, no només a Catalunya.

Intentar fer paral·lelismes amb el món televisiu seria absolutament erroni per no dir enganyós. La potència de la proximitat en una oferta mediàtica com és la ràdio, on l'actualitat és la matèria fonamental de la programació de l'oferta de les seves emissores generalistes, no es reprodueix mimèticament a la pantalla del televisor (o de la tauleta o del mòbil). Aquí sí, sí, la capacitat econòmica d'inversió en la producció de continguts o la compra de drets d'emissió marca la diferència. El fet que, deixant de banda el paper valuós de les televisions de proximitat, TV3 sigui l'únic canal competitiu davant l'oferta espanyola, i que el canal privat català hagi naufragat definitivament, demostra com de difícil és poder situar l'oferta televisiva en català com a guanyadora. Però sí que el sector radiofònic llança un missatge de com millorar l'actual escenari. Un missatge que hauria de transformar-se en decisions fermes per a l'oferta dels canals temàtics de la CCMA, pensant especialment en el Super3: el talent –àmpliament demostrat amb programes com l'InfoK– ha d'anar acompanyat d'estratègies de renovació, a fons, de la seva oferta i dels seus canals de difusió digitals i, òbviament, de recursos econòmics per implementar-les. D'inversions estratègiques, vaja. No una mica més de diners, sinó els necessaris.

Al costat de la ràdio i la televisió, i totes les seves plataformes i pantalles d'accés i consum, hi trobem el cinema. Aquí, el català no viu precisament un moment dolç. I no només no és una situació nova sinó que no millora. La dada més feridora ens la dona el trist percentatge de la seva recaptació en taquilla, sumant els films (pocs, molt pocs) de versió original catalana als passis de pel·lícules en versió doblada. Els motius són diversos i tots ells greus, començant per una Llei del cinema que porta vuit anys sense aplicar-se. Però d'això en parlarem en un proper article.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.