Fa poc el Govern espanyol va tancar una consulta pública en relació al Projecte del reial decret per a l’impuls del DAB+. Aquesta consulta indicaria la voluntat d’engegar finalment el procés d’implantació de les emissions digitals de ràdio, després de més de 25 anys que el tema ha anat donant voltes sense fer cap pas significatiu endavant. Plantejar-se la substitució de la veterana, robusta i fiable tecnologia de l’FM pel DAB+, més enllà de les noves prestacions que aquesta pot oferir, genera dos importants interrogants.
El primer té a veure amb la situació i dinàmiques actuals del consum de la ràdio i l’àudio en general. A diferència d’altres estats, que van començar a popularitzar la ràdio digital abans de les plataformes en línia, els pòdcasts i les aplicacions d’accés a emissores de ràdio, ens trobem aquí i a Espanya amb un escenari en el qual l’àudio en estríming –sigui un contingut en directe o a demanda– forma part del dia a dia de moltíssima gent. I amb tendència a anar creixent. I al costat, tenim una FM que funciona bé i amb una bona qualitat de so i que, en moments crítics, com l’apagada elèctrica de fa uns mesos, va permetre informar a la ciutadania quan la resta de mitjans no ho podien fer de cap manera. No ho oblidem.
I la tendència a consumir àudio/ràdio en línia no fa altra cosa que anar en augment. Davant d’aquest panorama, on fa ja tant de temps que escoltem àudio digital, el DAB+ fa falta? La pregunta és pertinent, ja que plantejar-se una futura apagada analògica de la ràdio no té res a veure amb el que vàrem viure amb la televisió fa dues dècades. Aquell va ser un procés que sí que aportava un innegable valor afegit, quan l’accés als continguts audiovisuals a les llars era en la gran majoria només per l’antena i, molt important!, va haver-hi un gran esforç públic per garantir que la cobertura de la TDT fos la mateixa o millor que amb les emissions analògiques, cosa que va implicar un fort desplegament de nous equips d’emissió (repetidors) arreu. Unes inversions milionàries que el DAB+ també precisaria.
Per fer arribar la tele a casa ningú va discutir que se sufragués amb diners públics –cosa que va incloure fins i tot equips de recepció satel·lital quan la cobertura en aquella contrada era massa costosa per a la poca gent que hi vivia. I no només calia pensar en la cobertura de les noves emissions. Durant força temps hi va haver el cost afegit i gens menor de mantenir les emissions analògiques mentre ja estaven funcionant les digitals (el simulcast). Una doble emissió que garantia el servei televisiu a les llars mentre s’anava generalitzant l’adopció de la TDT, amb intenses campanyes de comunicació ciutadana pel mig. L’objectiu era aconseguir una apagada analògica de les pantalles de TV abans que les úniques emissions a l’aire fossin les digitals, cosa que es va assolir a Catalunya exitosament. Però amb el DAB+, qui pagaria tot això?
Ah! I un ‘petit’ detall: en tant que el consum de ràdio/àudio té els mòbils com a equip principal o fins i tot únic per a molta gent, especialment els joves, al seu interior no hi ha equip receptor de DAB+ ni es preveu que els futurs models l’incorporin.
Preservar el nostre ecosistema nacional de comunicació
El segon gran dubte té a veure amb les emissores locals o de proximitat, tan nombroses i importants al nostre país. La planificació estatal d’emissions avui vigent prové del 1999! i planteja, més o menys com amb la TDT, canals multiplexats (MUX) de gran cobertura territorial. Si en el cas de les televisions locals això va comportar en el seu dia complexos processos per adaptar l’oferta analògica a la digital –feliçment ben acompanyats pel Govern–, en el cas de la ràdio això no seria viable. La gran quantitat d’emissores municipals –més unes quantes de proximitat privades– necessitaria una planificació específica, amb MUX de baixa cobertura territorial i de tecnologia digital d’emissió més senzilla per tot el país (el denominat small-scale DAB o SSDAB). Un sistema que, per exemple, funciona exitosament a la Gran Bretanya, però que requeriria d’espai radioelèctric propi i ajuts públics per al simulcast. No anar per aquí deixaria aquests mitjans, integrats per la base del nostre espai de comunicació nacional, als peus dels cavalls si el DAB+ es posa definitivament en marxa per substituir l’FM.
Els nostres veïns del nord ens mostren com aquest tema no és de fàcil solució. El model de ràdio de proximitat a l’Estat francès és molt diferent del nostre, com he tingut ocasió d’explicar en altres articles. Però les emissores de proximitat, molt majoritàriament de caràcter associatiu –com seria el cas de Ràdio Arrels–, estan entomant amb molta preocupació el procés de desplegament del DAB+, liderat per Radio France i els grans grups privats. La mateixa autoritat audiovisual, l’Arcom, va afirmar que per al desplegament del DAB+ caldria “una planificació de capa local alternativa en DAB+ que s’acosti més a la planificació de l’FM”. De moment, el que s’ha materialitzat ha estat només l’aprovació d’algun MUX de més dels previstos inicialment per assolir territoris de cobertura menors, però no pas una planificació d’SSDAB. A això cal sumar-hi una línia d’ajuts específics per a l’arrencada de les emissions en DAB+, però que econòmicament queden molt per sota dels preus de servei establerts pels operadors privats dels MUX. I si hi afegim problemes, cal parlar de la competència que suposarà l’entrada de noves ofertes radiofòniques comercials ‘de baix cost’ al mateix MUX, que territorialitzaran les seves emissions per tot l’hexàgon.
Altres temes: Rodalies i les promocions del cinema (en) català
Sobre RENFE. TV3 va emetre una acurada i necessària crònica sobre les greus incidències patides pel ‘servei’ de Rodalies enguany. Vaig ser un dels moltíssims patidors d’aquest indecent (i també perillós, com puc testimoniar directament) transport públic de gestió espanyola que vaig agrair aquesta informació, d’innegable servei públic, que contradeia la propaganda difosa per les empreses estatals implicades, especialment quan parlen de puntualitats… O potser és que confonen Catalunya amb l’àrea metropolitana de Madrid.
Però, com ha passat altres cops, aquest treball periodístic, encapçalat per Pere Bosch, no ha tingut la lògica continuïtat en posteriors Telenotícies, tot oferint reaccions d’entitats i institucions, i assenyalant les responsabilitats d’aquest desastre majúscul, amb un impacte econòmic i de salut impressionant, que ens lesiona com a país.
Un seguiment que també s’haguera pogut fer amb tot allò que es denunciava al reportatge del 30 Minuts, finalment emès!, Alerta inundable, elaborat per l’equip de Laia Mestre. Així ho assenyalava Mònica Planas des del diari Ara. M’hi sumo, com a veí d’un dels futurs desastres ecològics que hi apareixia: la desaparició del darrer corredor biològic entre el massís del Garraf i el delta del Llobregat, a causa del Pla de Ponent impulsat pel govern municipal de Gavà. Temps enrere vaig demanar des d’aquest espai quelcom de similar sobre el també magnífic reportatge de Mireia Rom amb els professors de l’Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca, un cop havia finalitzat l’indecent via crucis judicial, polític i mediàtic que van haver de patir injustament.
Sí, gens casualment, els tres temes tenen unes relacions amb el món polític i institucional del país –i amb el de fora de Catalunya també i molt– innegables. Però això no hauria de ser cap obstacle, ans al contrari!, perquè els nostres mitjans nacionals haguessin seguit el fil i haver produït més cròniques i peces informatives per destapar-ne les responsabilitats. Si, com diu el lema dels nous informatius de la CCMA, es tracta no només d’informar, sinó també d’explicar, aquestes explicacions són absolutament necessàries.
Sobre la promoció del nostre cinema. Un film com La invasió dels bàrbars no només no va gaudir de cap promoció prèvia que no fos els pocs segons dedicats al TN del divendres de la seva estrena –juntament amb altres films de diversa procedència–, sinó que no es va aprofitar que el film significa una denúncia –impecable i implacable– del franquisme i de la continuïtat, avui, dels seus valors antidemocràtics i contraris a la llengua i la cultura que compartim catalans i valencians, en cap dels grans programes informatius que van dedicar temps i més temps a la commemoració de la mort del dictador Franco. No entenc haver renunciat a l’oportunitat de parlar d’un film que estava en cartellera.
Perquè quan TV3 –i Catalunya Ràdio– s’hi han posat de valent, el recorregut comercial de la pel·lícula té molts més punts a favor. No és el primer cop ni el segon que en parlo des d’aquest portal. Fa 15 anys vaig aplaudir la bona feina de promoció feta pels nostres mitjans nacionals de dos films que van funcionar bé o força bé a les sales de cinema: Pa negre i Herois. Però això hauria de ser una dinàmica permanent, no puntual.
Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.
‘Què és The Base?’ – David Centol
