Maria Antònia Cantallops (Palma, 1977) acaba d’adjudicar-se el Premi de Periodisme de l’Associació de Periodistes de les Illes Balears (APIB), en la categoria absoluta, pel reportatge Tres mamás para Amparo, publicat a El Mundo. És llicenciada en Periodisme a la Universitat de Valladolid. Durant 20 anys ha treballat com a freelance a El Mundo Baleares. Especialitzada en l’àmbit social i en la comunicació institucional, ha treballat com a cap de premsa de la delegació de Creu Roja a les Balears, a l’Institut Mallorquí d’Afers Socials i a Dentistas Sobre Ruedas. Actualment gestiona la comunicació de les fundacions Asnimo i Barceló i col·labora al diari Última Hora.
Enhorabona pel premi.
Gràcies, em sento molt agraïda. Sempre m’he sentit molt identificada en explicar històries que afecten les persones. I aquesta, ho és.
Com va sorgir la possibilitat d’escriure el reportatge premiat Tres mamás para Amparo?
Hi ha un seguit d’articles precedents abans d’escriure el reportatge premiat. En un dels reportatges publicats a El Mundo vaig explicar amb profunditat les adopcions a menors a les Balears a través del programa Esperanza, de l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS). Aquest programa atén a menors amb necessitats especials, grups de germans o majors de vuit anys que poden ser adoptats. Una de les professionals de l’IMAS va explicar-me el cas de dos infants de prop de dos anys amb una orientació diagnòstica d’autisme i que estaven cercant famílies per a l’adopció. A partir d’aquí vaig estirar el fil fins a publicar un nou article, que va acabar sent premonitori.
Què va provocar?
Em van trucar des de l’IMAS que fruit d’aquell article una família s’havia interessat a adoptar un dels dos infants. Allò va ser una injecció d’autoestima molt bèstia pel fet que una família, després de llegir l’article, estigués disposada a donar una segona oportunitat a un dels infants. Al cap de mig any es van iniciar els tràmits de l’adopció.
És una història preciosa sobre la maternitat compartida d’una nena amb discapacitat.
Sí, i aquí és on deriva el títol del reportatge premiat: Tres mamás para Amparo. És fruit d’una relació oberta entre tres dones: la mare biològica, la mare adoptiva i la mare cangur, i totes tres mantenen un contacte directe amb l’Amparo, que és la infant adoptada. Actualment totes tres tenen una relació especial amb la nena. Més enllà de la història, del text i del premi de l’APIB, la millor recompensa és haver contribuït al fet que la nena tingui una segona oportunitat per viure. Una de les mares em manté en contacte amb la història enviant-me fotografies de la nena, qui està tenint una evolució extraordinària.
A més, el premi té un valor afegit que és el reconeixement dels col·legues de professió representats des de l’APIB.
Així és. El jurat compta amb professionals de prestigi de la professió i només pel fet de llegir-se un article teu ja representa un orgull. Guanyar aquest premi representa una motivació afegida per seguir mantenint la il·lusió pel periodisme i guanyant-me la vida en allò que m’apassiona, en un moment especialment crític per a la professió. El premi també és especial perquè va ser la meva darrera col·laboració a El Mundo Baleares després de 20 anys, en els quals cada diumenge vaig publicar un reportatge de doble pàgina de caire social.
Què té el periodisme social que atrau i atrapa tant els lectors?
Que parla de persones i acosta a la societat diferents realitats que es troben molt properes. Hi ha un esgotament de les informacions polítiques, d’economia i de xifres, i posar noms i cares a aquells que pateixen les crisis és molt rellevant. Els lectors agraeixen les informacions d’àmbit social sempre que siguin des d’un periodisme fet amb profunditat i rigor.
Vostè sempre ha treballat com a freelance. És una decisió personal?
Sí, totalment pròpia. I això que El Mundo m’havia ofert la possibilitat d’incorporar-me a la plantilla. Ara bé, treballar en la nòmina d’un diari implica, moltes vegades, que hagis de fer allò que et manen els caps. En aquest sentit, treballar com a freelance durant tots aquests anys m’ha generat molta independència proposant un seguit de reportatges, als quals he pogut dedicar-hi més temps i m’ha permès elaborar-los amb més profunditat.
Fa dies que el sector pateix les conseqüències econòmiques de la pandèmia a les Illes Balears. Aquesta setmana s’ha anunciat que Unidad Editorial ha plantejat un expedient de regulació d’ocupació per a onze dels tretze treballadors de la delegació d’El Mundo.
El sector dels mitjans de comunicació ja estava en crisi abans de la pandèmia i la Covid-19 l’ha accelerada i agreujada encara més. En premsa escrita, els tres grans mitjans –Diario de Mallorca, Última Hora i El Mundo Baleares–van posar en marxa un ERTO. El Mundo va tornar al setembre, però només en l’edició digital; Última Hora ha reduït la jornada dels treballadors al 80% mentre que Diario de Mallorca ha fet un seguit d’acomiadaments, un d’ells –la setmana passada– la periodista Virginia Eza, una de les referents a les Balears. Tot plegat s’està vivint amb preocupació perquè la situació ara mateix és greu.
Ara més que mai cal reivindicar el periodisme?
El periodisme és bàsic en qualsevol democràcia. Ho han demostrat aquells periodistes especialitzats en l’àmbit de la salut que han estat al peu del canó des del primer moment, fent una feina impressionant des que va començar la pandèmia. Hem de fer tot el possible perquè no es perdi el valor i el servei públic que es fa des dels mitjans de comunicació. Espero que el Govern balear planifiqui un seguit d’ajudes adreçades als mitjans de comunicació, perquè és bàsic que la societat tingui un periodisme viu.
Vostè representa un seguit de dones periodistes que posen en valor el distintiu femení en la professió. Se senten cada cop més rellevants?
En el món del periodisme sempre hi ha grans figures femenines. Pel fet de ser dona no m’he sentit mai discriminada dins el sector. Ara bé, sí que ho he sentit pel fet de ser freelance, que ens veuen com de segona categoria. I amb això vull dir que el periodisme no es pot valorar i qualificar en funció de la relació contractual del periodista cap al mitjà, sinó per la feina ben feta.
