Trobar camins per aconseguir que la qualitat sigui el distintiu pel que fa a les informacions referides als drets de les dones segueix sent una assignatura pendent, que sembla resistir-se a ser aprovada.
Darrerament hem viscut exemples d’aquestes males pràctiques que sobretot s’han esplaiat en temes tant punyents com són els assassinats masclistes i les agressions sexuals, tot decantant els tractaments cap a l’espectacularització i renunciant, de facto, a la sensibilització i prevenció que haurien de buscar construir.
L’interès morbós en mostrar el dolor dels familiars, com va succeir en la informació sobre la dona assassinada a Esplugues de Llobregat el 15 de setembre; la reconstrucció dels escenaris en què s’han produït els fets i la delectació en plantejar la pregunta sobre què és el que va fer la nena per provocar l’agressió en el cas de l’institut de Mallorca; l’interès en buscar les incongruències en les declaracions de la noia violada en el seguiment del judici pel cas dels Sanfermines; són pràctiques que tenen relació amb unes pautes informatives que no paren compte en el conjunt de recomanacions que organismes oficials, entitats i plataformes han elaborat per tal d’encarar la informació de forma respectuosa i útil.
Útil vol dir que sigui una informació posicionada de forma inqüestionable respecte al que són els fets en si mateixos, sense cap mena de dubte ni matís: un delicte. Tot respectant la presumpció d’innocència dels qui estan sota sospita, cal trencar la tendència que fa que el que en termes jurídics es coneix com a càrrega de la prova segueixi, mediàticament parlant, a la teulada de les dones que han viscut situacions d’agressió o violència.
D’altra part, l’absència de radicalitat expositiva respecte als fets provoca indirectament la seva minimització i un minorament en la percepció de gravetat dels esdeveniments. Per tant, el menysteniment de la paraula de les dones que denuncien i la reiterada espectacularització de les violències masclistes minen la percepció de delicte dels fets i, de facto, provoquen una tolerància inadmissible.
Mentre es perd el temps informatiu amb recreacions visuals dels successos, amb l’intent de capturar el dolor dels familiars, amb preguntes adreçades a fonts o testimonis que no tenen cap formació o autoritat per opinar sobre els fets, amb la rèplica d’imatges d’altres moments o situacions similars, es perden, alhora, oportunitats de fer informació que permeti construir la desitjada tolerància zero.
