Tomàs Carandell (Sant Pere de Ribes, 1984) és un dels responsables d’El Carrer, la revista social i cultural de Ribes i Les Roquetes (Garraf), que edita l’Associació El Carrer per la lliure circulació de la informació. És Graduat en Educació Social per la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED) i treballa com a educador social. Fa dos anys, un grup de persones de Ribes i Les Roquetes van veure la necessitat d’impulsar una capçalera alternativa als mitjans de comunicació tradicionals. A Comunicació 21, Carandell reivindica el model d’un mitjà fet per no professionals del periodisme i la comunicació.
La publicació compleix dos anys de vida. Què us va empènyer a editar una revista al poble?
La idea d’impulsar una revista sorgeix fa una dècada, però mai trobàvem el moment. Sortint de la pandèmia, de la inquietud d’un grup de persones constatem que vivim en un poble amb unes dinàmiques socials i unes singularitats pròpies i culturals que ens uneixen i que no es veuen reflectides en cap mitjà de comunicació. Es constatava l’evidència: hi ha un buit informatiu a Ribes i Les Roquetes.
Com s’explica?
El poble havia comptat amb una emissora municipal i un canal de televisió que actualment no existeixen. De la resta de mitjans vigents, majoritàriament, no expliquen bona part d’aquesta realitat social i cultural que viu el poble.
I els mitjans públics de titularitat municipal, quina funció juguen?
Les maquinàries institucionals comunicatives, que sí que tenen capacitat i estructura potents, ofereixen un relat fet a mida del que passa al municipi. Per això, davant d’aquest escenari, creiem que la realitat dels carrers mereixia una capçalera pròpia, un espai informatiu que avui ja estructura un debat útil.
El Carrer competeix amb les capçaleres locals i comarcals tradicionals?
No és la nostra prioritat, no volem competir amb els mitjans, sinó complementar-los. Hem generat un espai nou i hem ampliat la paleta de colors de la comunicació de proximitat. I fer-ho amb un format diferent: no està plantejat com un negoci, està dissenyat per disposar d’una col·laboració, col·lectiu, de participació voluntària i compromesa.
L’espai que abordeu la informació és el carrer. D’aquí el nom de la capçalera?
Sí, la capçalera té l’objectiu d’oferir allò que es viu i es debat als carrers. No només d’informar d’allò que passa, sinó que donem l’oportunitat que aquelles persones i col·lectius que vulguin expressar-se puguin fer de la nostra capçalera un espai de reflexió més enllà de l’opinió.
La capçalera és en format paper i de periodicitat bimestral.
Actualment, la revista supera la seixantena de pàgines. I això que vam començar amb només 12 pàgines en el número 0. Però cada cop hi ha més gent que té ganes d’escriure, i col·lectius que perden la por a poder-se expressar. Gràcies a l’esforç no remunerat aconseguim reunir continguts d’interès per a la revista.
El Carrer també té versió digital.
Sí, la versió web actua com a complement de la revista de paper. A més de la capçalera digital i de paper, també promovem activitats (bàsicament xerrades o taules rodones) que complementin i donin continuïtat als continguts de la capçalera.
“Hem de ser capaços que el missatge de la capçalera generi el debat que voldríem”
Quins són els continguts que s’han consolidat al llarg d’aquests dos anys?
Els continguts són d’àmbit local, però intentem no ser localistes en un sentit pejoratiu. Intentem connectar la realitat local amb l’actualitat nacional i internacional. Els continguts s’estructuren per seccions de temàtiques i en diferents formats periodístics.
L’alcaldessa de Ribes hi té espai a El Carrer?
Un dels distintius de la nostra capçalera és que fem protagonista un perfil de persones que molt probablement no tindran cabuda en els mitjans tradicionals. En el cas de l’alcaldessa de Ribes, compta amb els seus canals de difusió, i també apareix en els mitjans locals que no tenen la nostra filosofia.
Què està fent malament el periodisme tradicional perquè hagi hagut d’aparèixer un projecte com El Carrer?
Amb el model actual, els mitjans locals tenen moltes dificultats per sobreviure. Els qui ho aconsegueixen és gràcies al suport institucional o al d’un segell potent al darrere. I per això, els continguts que ofereixen no necessàriament estan alineats amb allò que es respira i es debat als carrers.
I com sobreviu econòmicament El Carrer?
Des dels inicis vam tenir clar que garantir la viabilitat econòmica i la independència editorial requereixen de la implicació i el compromís dels i les lectores. Per sobreviure, entenem la subscripció com una forma de col·laboració dels i les lectores amb el projecte. Comptem amb diferents formats de subscripció per adaptar-nos a les nostres voluntats i possibilitats de col·laboració.
Quins són els reptes que té a curt i mitjà termini.
Hi ha diferents reptes, perquè malgrat els dos anys, encara som en una fase de consolidació de l’estructura de l’equip –format entre 15 i 20 persones, de les quals cap cobra– i del finançament, que ens cal arribar a molta més gent i sumar més subscriptors. A més, hem de ser capaços que el missatge de la capçalera generi el debat que voldríem. Moltes vegades no ho aconseguim, i crec que és un repte per intentar consolidar aquests debats al carrer. Ens queda molt camí a recórrer.
