No arribem a la trentena de professionals empleats, però si comptem col·laboradors i externs ens apropem als 50. I si hi sumem els articulistes estables superem el centenar.
Ens uneixen molts valors, objectius i propòsits, però sobretot una adreça: carrer de Girona 52, a la dreta de l’Eixample de Barcelona. I és la meva obligació advertir-ho: allà hi estem fent coses.
D’una antiga fàbrica tèxtil a una moderna fàbrica d’idees, publicacions locals, revistes temàtiques, exposicions, cicles i activitats presencials… D’una nau buida i anònima a un espai creatiu. D’un projecte a una realitat consolidada.
Sense una gota de supèrbia, però a Girona 52 tenim la sensació que el millor està per venir, que el potencial humà està per explotar encara més, i que tenim, col·lectivament, una sensació única: el que fem val la pena i ens entusiasma. Cada dia mirem el sostre per eixamplar-lo, ens incomoden els límits de les parets i les mancances de la superfície. En volem més. Sumar idees i projectes que tinguin una repercussió. Ser útils.
Dones, homes i no binaris. Catalans i nouvinguts. Idiomes? Els que siguin necessaris. L’única prohibició expressa és no fer servir la creativitat com a motor de progrés.
Som una esponja d’idees i un repte permanent. No ens fa por el fracàs. Aspirem a no avorrir-nos ni avorrir. Una declaració d’intencions manifesta i un propòsit plausible: fer coses interessants i que tinguin repercussió.
Sense retrets ni pors. Només instint de superació, creativitat, esforç i treball en equip.
Postadata: I res d’excuses personals que ens limiten: les editorials de la meva primigènia infantesa eren Banco Zaragozano o Caja de Ahorros y Pensiones. Els seus logotips, ben visibles en les tapes dels llibres que pul·lulaven pel domicili familiar, eren els obsequis de les entitats financeres als modestos i complidors estalviadors.
David Centol, editor del Grup Comunicació 21.
I jo et corono periodista
