A la monumental pel·lícula de Milos Forman Amadeus, el compositor de càmera de la cort Salieri –reclòs en un sanatori mental en l’ocàs de la seva vida– beneeix els seus alienats companys d’internament amb una al·legoria divina a la mediocritat humana, de la qual ell forma part al ser derrotat en el seu particular desafiament contra Déu, qui es va atrevir a dotar d’un incommensurable talent al jove Mozart i no a ell, entregat deixeble a la música i la fe, però sense el suprem favor diví de l’excelsa i suprema música amb què la providència va dotar Amadeus.

El cant a la mediocritat d’un mateix no deixa de ser una paràbola: si la reconeixes no pots ser tan mediocre, perquè és consubstancial a la idiotesa humana no fer-ho.

La mediocritat d’una ingent massa de periodistes–hooligans, que creix com un inquietant magma, és un càncer per a un ofici desballestat entre la precarietat i la ignomínia dels qui l’utilitzen i es deixen utilitzar amb impunitat.

No hi ha cap valor associat al periodisme que se salvi de la foguera que pateix la professió, ratllant la deriva en l’àmbit mundial i amb una tendència inexorable a ser subliminada pels interessos luctuosos, trinxats en bàndols oposats i alienats, i lluny de qualsevol codi deontològic, ja convertit en un document naïf. Amb honroses excepcions d’illes de resistència, sovint més personals que editorials o empresarials.

Una instrumentalització d’alguns mitjans de comunicació que sobrepassa el que hem conegut fins ara, perquè no estem parlant de la bota del totalitarisme o de les dictadures i les seves propagandes barroeres. És en el sentit mateix dels periodistes nascuts en democràcia i que no han conegut res més on es concep el risc del pitjor dels desastres: la convicció inherent i personal que aquesta batalla està perduda. Com la de Salieri.

O no.

David Centol, editor del Grup Comunicació 21.

El vidre daurat
WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram