Foto: Joanna Chichelnitzky
Alba Riera (Barcelona, 1991) és la presentadora de La turra, espai que s’emet al 3Cat produït per La Manchester, guanyador del Premi CRIT 2025 en la categoria de projecte de l’any. El programa, que s’emet en format videopòdcast a la plataforma EVA, ofereix un espai de debat i entrevistes sobre temes actuals amb convidats i convidades que interpel·len el públic de diferents edats, sobretot d’entre 25 i 35 anys. Riera, comunicadora especialitzada en periodisme cultural, ha col·laborat en programes com Planta baixa i Col·lapse de TV3, Tardeo de Radio Primavera Sound, i mitjans com RAC1, Catalunya Ràdio i SER Catalunya. A Comunicació 21, Riera parla sobre els reconeixements, el periodisme enfocat als més joves i el camí fins a situar La turra entre els pòdcasts més seguits a Spotify.
Què ha suposat per tu que La turra s’hagi adjudicat el Premi CRIT al millor projecte?
Va ser una sorpresa i suposa que m’estigueu fent aquesta entrevista [somriu], però també ha fet que el públic s’interessi més pel projecte. Normalment, soc crítica amb la idea d’entregar premis, però realment et fan cas quan te’l donen. Dit això, estem contentes amb el reconeixement que s’ha donat a La turra, però és una sensació estranya. És la primera vegada que s’entregaven els Premis CRIT i el dels creadors de contingut és un calaix desastre, encara no sabem definir del tot què són. Jo pensava que no el guanyaríem, perquè no tenia clar si havíem d’estar nominades.
Per què?
Perquè La turra és un pòdcast, tot i que el considerem un programa pel seu format i pel pressupost que té. Així i tot, no té un pressupost de televisió, però tampoc té un pressupost de pòdcast ni de creador de contingut, i amb això em refereixo al fet que la majoria de persones que estaven nominades i presents a la gala tenen projectes autogestionats que fan a casa seva, i nosaltres no som aquest cas.
“No tenia clar si havíem d’estar nominades als Premis CRIT. La majoria de persones nominades tenen projectes autogestionats que fan a casa seva, i nosaltres no som aquest cas”
Et consideres creadora de contingut?
No soc una creadora de contingut. És una definició molt estranya. Em fa molt de cringe [rebuig] gravar-me a mi mateixa i subtitular-me, i els talls que apareixen a les xarxes socials sobre mi són del programa; per tant, no crec que tingui la mateixa feina que algú que sí que ho fa. Penso que hauríem d’haver estat nominades en una altra categoria, com la dels programes més massius, tot i que La turra en sortiria perdent.
Per què creus que està poc definida la figura del creador de contingut?
Perquè la majoria de creadors i creadores no s’hi guanyen la vida i no hi ha prou recursos per professionalitzar aquesta figura. Els Premis CRIT neixen amb la intenció de posar en valor el talent del país i això és molt important, però també han mostrat les fissures i les mancances que existeixen en aquest país.
La turra és un producte de La Manchester de Ricard Ustrell. Com gestiones les crítiques que rep el programa per l’aportació econòmica que fa la televisió pública catalana?
La crítica no hauria de ser perquè és un projecte finançat, sinó que n’hi hauria d’haver més així, però crec que estem utilitzant bé els diners públics i som conscients de la nostra feina de servei públic.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Amb aquest premi, La turra guanya notorietat?
Arran del premi hem tingut més ressò. Som un programa de videopòdcast, fins ara no hem rebut tota l’atenció dels mitjans, ja que no som un programa prou important. No vull que soni com una crítica a l’atenció que hem rebut, però et diré que La turra comença a ser rellevant.
Per què?
Hem ocupat un espai que no existia, i el mèrit de La turra no és el de ser la gran idea brillant, sinó que és un programa que es feia en altres llengües i no en català. La turra és una entrevista i una tertúlia, en aquest sentit no és gens innovador, però ha ocupat aquell forat on no hi havia ningú. També hi té molt a veure la línia editorial del programa, la d’un equip de ties joves que som periodistes i que hem establert un criteri que permet interpel·lar el públic.
“A La turra estem utilitzant bé els diners públics i som conscients de la nostra feina de servei públic”
A La turra uniu debats de política o de qüestions socials amb temes quotidians, és també un punt a favor del programa?
Sí, perquè són qüestions que realment ens interessen i, per això, volíem posar-ho al centre. A més, ho fem tot en català i també mereix un reconeixement, perquè cada setmana venen cinc o sis convidats que parlen en català, ens és igual si no és un català perfecte, però el parlen.
La turra és un programa enfocat als joves?
No, tot i que tenim una audiència jove i la franja més representada és la dels 25 als 35 anys. M’afalaga molt quan una mare i una filla ens diuen que la miren juntes i la comenten. Un dels mèrits de La turra és que ha trencat la barrera d’edat i no infantilitza els joves.
Com s’ha infantilitzat els joves a Catalunya?
L’oferta per als joves s’ha assimilat més a les xarxes socials en forma de reels i protagonitzada per creadors de continguts. Ara bé, penso que falten periodistes en els nous mitjans de comunicació, tot i que tinc constància que s’està intentant donar cabuda als joves que surten de les facultats. Faltaven formats més enllà de les xarxes socials, i entenc que l’estratègia era arribar als joves i l’aposta era molt potent per les xarxes socials. Dic que se’ls ha infantilitzat perquè s’ha donat per suposat que el que volien era només continguts de les xarxes socials, i crec que també en volen en altres formats.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Entre el Telenotícies i els reels hi ha d’haver un punt intermedi, com La turra?
Sí, i crec que La turra ha estat excepcional, tot i que cada cop hi ha més continguts així. Era estrany que fos una excepció, i això que intentem explicar coses complexes d’una manera accessible, un valor periodístic a tenir en compte.
Què n’has après durant aquests anys presentant La turra?
Jo tenia la idea errònia que tot el que es digui en el programa és com si ho digués jo, però no és així. He après que la meva postura com a presentadora d’un programa en un mitjà públic és obrir totes les realitats –tot i que hi hagi línies vermelles– i fomentar el pensament crític, generant enfrontaments necessaris. El que també he après és que no soc la protagonista, he après a escoltar, tot i que a canviar d’opinió, no. Hi ha coses inqüestionables, i em miro el món des d’una altra manera. Em pensava que era crítica, però feia una crítica còmoda. Ara tinc més pensament crític.
“Un dels mèrits de La turra és que ha trencat la barrera d’edat i no infantilitza els joves”
Com ha contribuït la plataforma EVA –on s’emet La turra– a la consolidació i al creixement del programa?
Ens va ajudar perquè, quan EVA va néixer, es va endur totes les mirades i La turra va guanyar molta atenció. Per això, el seu creixement no hagués estat així sense EVA. Ara bé, la naturalesa de La turra no va tan lligat a la plataforma, sinó que el públic exigent ha fet servir el boca-orella per parlar del nostre programa i donar resposta a una necessitat que tenia. Si a això hi sumes que cada setmana venen unes sis o set persones, fer xarxa i créixer quant a públic és més fàcil, i ho arrodoneix la gran tria de convidats.
Fa dos anys vas dir que senties la síndrome de la impostora. Encara la tens?
A mi sempre se m’havia donat bé comunicar i tenia molt clar que volia ser presentadora. Quan havia de decidir quina carrera volia estudiar, va morir la meva mare i vaig estudiar Psicologia, perquè buscava respostes a aquella pèrdua. Però, al cap de dos anys, vaig adonar-me que no era el meu camí, tot i que vaig acabar la carrera. Vaig escollir un camí alternatiu i vaig formar-me en comunicació per altres itineraris, i els meus objectius estaven molt clars, tenia molta empenta i això em va dur a llançar-me a molts projectes. Quan vaig entrar en el sector vaig veure que hi havia gent molt vàlida i ben formada, i em va fer veure que potser no havia d’estar en tots els projectes on pretenia arribar. Tot i així, crec que tenir la síndrome de la impostora va bé.
Per què?
Abans de res, crec que caldria canviar-li el nom, perquè va molt lligat a l’exigència que tenim les dones imposada pel sistema i el patriarcat. Dit això, penso que de vegades esta bé conèixer els límits de cadascú, saber què se’ns dona bé, ser realista i ser conscient que no pots estar a tot arreu.
Xavi Puig: “Em fot el viratge que està fent la ràdio, on cada cop té més pes la imatge”
