El debat i la controvèrsia sobre l’OpenAI sobresurt en el món de la comunicació. Itàlia, per exemple, ha bloquejat el seu ús i la seva eina més popular, el ChatGPT, mentre que Alemanya i altres estats valoren què fer… Sembla que el sistema no compta amb un fonament legal per recopilar la informació personal dels usuaris.
Fa dies que em barallo amb l’eina parida per la intel·ligència artificial (IA). Bussejo pel navegador i trec el cap a alguns xats. El resultat és sorprenent. A través d’aquests xats t’adones de quin paper jugarà la filantropia a l’hora de donar suport a les notícies locals, com els lectors hauran d’intervenir-hi de manera espectacular per mantenir-les, i de la naturalesa precària del periodisme amb suport publicitari.
Topo amb el director de continguts de l’Associació de Mitjans Locals de Florida, Andrew Ramsammy. Segons explica ell mateix, aquest conegut expert en innovació digital li va demanar a GPT-4, de l’OpenAI, que fes un cas per a les notícies locals. La capacitat de la IA de retornar una resposta fou tan hàbil com notable. Se’n va fer ressò, precisament, el darrer butlletí de l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC), que tinc l’honor d’elaborar. Francament, sorprèn l’anàlisi que aquest ningú fa del periodisme de proximitat.
La lectura del text proposat per Ramsammy m’obliga a aturar-me i cavil·lar.
Penso en la meva vida de només fa 50 anys, els 70 del segle passat. Recordo que la televisió tenia color –abans era en blanc i negre– i als 80 vam tenir teletext i podíem llegir notícies que triàvem nosaltres mateixos a la televisió. Després, ja als anys 90, amb internet, les notícies arriben a les pantalles i ens hi podem comunicar. Deu anys després, el fenomen es trasllada als telèfons mòbils, als telèfons intel·ligents, i de sobte vam poder tenir internet a la butxaca. Les xarxes socials també van créixer a partir d’aquest avanç. Podíem estar junts a internet, a través del telèfon mòbil, tothora. Ja no només era el teclat i la pantalla, ara podíem parlar amb l’ordinador i dir “Ei, Siri!” o “Ei, Alexa! Quines notícies hi ha? Quin temps fa ara?”…
I cavil·lant em situo en el 2030. Com definirem aleshores els mitjans de comunicació?
En els “vells temps” els mitjans de comunicació eren una cosa molt clara. Hi havia notícies als diaris, hi havia notícies a la ràdio, n’hi havia a la televisió. Eren llocs molt definits. Ara que som als anys 30 del segle XXI, tot es desborda, es fa informació per tot arreu, hi ha pantalles i sons que estan a prop nostre, i tot plegat lliscant els uns als altres. Totes les plataformes que coneixíem fa poc més d’un quinquenni, com Facebook, poden haver estat substituïdes per alguna cosa nova. Facebook va arribar molt ràpidament, abans del 2010, i de sobte es va fer gran, però segurament hi haurà coses noves que prendran el seu relleu.
Amb la IA, el 2030 recollirem les notícies des de tots els sentits possibles i ens comunicarem molt més que amb un teclat. Passats uns escassos set o vuit anys, consumirem les notícies d’una altra manera. Potser físicament. La investigació sobre el desenvolupament dels mitjans ho demostra. El desenvolupament tecnològic és potser el motor número u de com es desenvolupen els mitjans. Utilitzarem tot el que sigui tècnicament possible. Si hi ha mercat –que hi serà–, s’usarà molt àmpliament i després creixerà, estirant-se com un xiclet…
El trànsit d’una dècada a l’altra ens farà cada vegada més conscients de què signifiquen els desenvolupaments tecnològics i mediàtics per a la nostra societat. Ens afecten, i molt. Preguntem-nos si podrem gestionar-los
Deia abans que bussejava pel navegador. M’agrada conèixer i tractar les qüestions tecnològiques i mirar-les amb uns ulls una mica diferents. Pel que fa a les plataformes, recordem que primer vam tenir a les mans el paper. Més tard, va arribar la pantalla. Després, el cercador de Google. I acabarà (de moment!) amb sons. Més enrere o més endavant, tot es barreja. Ara ens posem ulleres d’IA, o les portem a la motxilla, i ens transporten fins on no podíem imaginar. No descartem que quan ens posem les ulleres el 2030 siguin una mena de pantalla. El camí s’està desbrossant.
Potser aconseguirem ulleres amb una petita pantalla a la lent, diminuta i invisible; els que ens envoltin no la podran veure, però serà efectiva. Aquestes ulleres ens donaran tota la informació que vulguem de Google mentre estem caminant, en lloc d’haver-la de trobar aquí i allà. Per exemple, podrem comprovar quantes estrelles ha rebut un restaurant abans d’entrar-hi. Encara més, si ens trobem algú, però no el reconeixem, podrem desplaçar-nos a l’última vegada que vam tenir-hi contacte a les xarxes socials. Aleshores podrem impressionar aquest algú amb tot el que “recordem” d’ell, només rebent una mica d’ajuda de la pantalla invisible.
Si el 2030 miréssim enrere cercant una variant d’allò dels vells temps, és a dir, del 2020, trobaríem, per exemple, l’aplicació de publicitat d’IKEA, on podem col·locar una pantalla d’iPad, o el que sigui, a la sala d’estar i triar mobles d’aquesta multinacional nòrdica. I veure com quedaria la sala d’estar amb aquests mobles. És una tecnologia que també utilitzem ara per transmetre notícies, fets, periodisme de consum i tot el que ja existeix. Tot el que funcioni d’això, als anys 30 haurà crescut molt i es farà servir profusament.
Amb el cap ja calent de tant cavil·lar, li dono voltes a una pregunta: el 2030 encara hi haurà gent que sigui periodista?
En els “vells temps” que dèiem –fa quatre dies–, la programació informàtica era molt extensa i cara, i una nova versió del processador de textos anomenat Word o WordPerfect sortia un cop l’any. I llavors això va evolucionar i es va fer més de pressa, més barat i més dinàmic. Avui hi ha actualitzacions contínues tota l’estona, i podem obtenir programari gratuït en línia, connectar coses i crear-les i desenvolupar-les. Vol dir que, de sobte, allò que abans era gran i complicat de construir es torna molt més barat i més fàcil. Podem fer molt més amb el programari, amb el periodisme i tots els altres continguts digitals del que podíem fer abans.
No dubto que l’evolució tecnològica obligarà els periodistes –professió que ni morirà ni pot morir– a realitzar en els mitjans una feina molt més intel·ligent, que requerirà més anàlisi i pensament, que explicarà i reflexionarà sobre les presentacions de fets. Serà així perquè, quan parlem del fet que el 2030 consumirem notícies i entreteniment en gran part digitalment, s’emprarà a dojo una cosa important i ja avui imprescindible: la recollida de dades i quelcom implícit, la confidencialitat, que en informàtica és un principi fonamental de la seguretat de la comunicació que garanteix el nivell necessari de secret de la informació i del seu tractament, per prevenir la seva divulgació no autoritzada quan està emmagatzemada o en trànsit.
Com s’ha de salvaguardar la privadesa en aquest món?
Afortunadament, tot indica que els consumidors estan guanyant més poder sobre les seves pròpies dades. Com es demostra a Itàlia, els polítics han de garantir la privadesa, perquè per si sola la perdrem. D’altra banda, les empreses tecnològiques demostraran que cada cop podran fer més, desenvolupant funcions, continguts i serveis amb tot el que puguin oferir a partir de l’anàlisi de dades. Però també hi haurà altres coses en el camp de la programació que permetran fer salts quàntics en pocs anys… No serà senzilla cap mena de privacitat.
Pensem en la llengua. Una preocupació constant a Catalunya. El 2020, si volíem tenir molt contingut en línia, calia treballar en anglès. Però va venir Google Translate. Fa quatre dies, era un entreteniment escriure la lletra d’una cançó, traduir-la a un idioma i després tornar-la a traduir de nou en un altre i endevinar aleshores de quina cançó es tractava: estava ja tan mal traduïda que esdevenia irreconeixible. Ara bé, Google Translate utilitza intel·ligència artificial, de manera que, com més s’utilitzi el programa per traduir textos, més intel·ligent i millor serà.
Avui veiem com tot plegat es fusiona, com el text i el so. Vull dir que finalment obtindrem una tecnologia semblant a Google Translate pel que fa a la tecnologia, també pel que fa al so. Podem portar algun tipus d’audiòfon, després ens parlen en espanyol, i l’escoltem en català, perquè ens hem sintetitzat. Parlem català i en acabat ens senten en espanyol. De sobte, boom!, la tecnologia esdevé tan elevada que tots els idiomes principals flueixen junts i ens podem moure entre ells sense problemes. Aleshores, ampliarem l’univers de les ofertes de continguts mediàtics, però amb un perill. Potser les llengües i cultures més grans i més fortes seran el 2030 encara més dominants, perquè per a les més petites ja no hi haurà barreres lingüístiques…
Amb la IA, el 2030 recollirem les notícies des de tots els sentits possibles i ens comunicarem molt més que amb un teclat. Passats uns escassos set o vuit anys, consumirem les notícies d’una altra manera, potser físicament
Aturo el viatge de la meva imaginació. Soc –som– al 2023 i “visitar” el món de set anys després (hi serem en un tres i no res) et fa adonar de les possibilitats que se’ns obren, potser no totes absolutament positives. Ara mateix tot ho tenim connectat a la xarxa, fins i tot si comprem un escalfador nou o una nevera s’anomenen intel·ligents. Això vol dir que, finalment, la propera dècada, podrem controlar tot l’entorn de la nostra vida des d’una aplicació. Algú llunyà podrà recollir encara més dades sobre nosaltres i, per tant, aconseguirà controlar la informació que ens afecta. Cert. Avui mateix ja fa una mica de por. Ens fiquem dins una pel·lícula de ciència-ficció, però seguim i seguirem sense poder renunciar a la informació.
Independentment del moment en què ens trobem, què diu la imatge mediàtica per al desenvolupament d’una societat i d’una democràcia? És ben veritat que si podem fer alguna cosa en democràcia –com ara tenir una opinió, parlar amb algú, triar, votar per algú, triar què volem comprar com a consumidors…– necessitem coneixement i informació. I algú ens ha de proporcionar aquesta informació i aquest algú ha de ser independent. L’encaix perfecte per a la tasca del periodisme: ser un escenari per donar a conèixer aquesta informació, permetent que arguments i contraarguments es trobin en les discussions. D’aquesta manera, podrem elegir sense coaccions com a ciutadans. Mai renunciarem a participar en les discussions polítiques i en l’elecció de polítics, i ens caldrà disposar dels coneixements més afinats per poder prendre les decisions més escaients en una societat lliure.
El trànsit d’una dècada a l’altra ens farà cada vegada més conscients de què signifiquen els desenvolupaments tecnològics i mediàtics per a la nostra societat. Ens afecten, i molt. Preguntem-nos si podrem gestionar-los. Pressionats per la IA i per la nostra mateixa dignitat, hem de conscienciar-nos el màxim possible per poder encarar i afrontar el futur immediat. I pensar-hi, també, una mica críticament.
El coneixement és poder. Prudència amb el GPT-4 i tot el que envolta l’OpenAI.
Article publicat al número de primavera 2023 de la revista Comunicació 21.
