La premsa local i comarcal, considerada com a sector específic en el sistema actual de la premsa catalana, s’identifica bàsicament per l’àmbit territorial de les publicacions. El concepte de “premsa comarcal i local” (ara dita també “de proximitat”) té una tradició que es remunta als temps de la Segona República. Els investigadors han coincidit sempre que “es tracta d’un model català de periodisme popular descentralitzat amb sistemes informatius locals i comarcals que responen a diferents nivells segons les comarques”. (Jaume Guillamet, 1983.) Estem davant, doncs, d’un fet conegut i contrastat.
Ara bé, durant dècades la premsa local catalana era considerada en certs àmbits l’aneguet lleig dels periòdics. L’associació que la representava i els seus mitjans associats eren generalment menystinguts pels editors de periòdics que s’autoanomenaven “provincials” o “regionals”. Tant, que en moltes ocasions notícies aixecades per una revista de poble eren degudament treballades per un d’aquests diaris més grans “oblidant” de citar-ne la procedència.
Hi va haver un primer parèntesi: a finals dels 80 i a l’inici dels 90 del segle passat, les grans capçaleres barcelonines es van adonar que les notícies properes les tenien oblidades per costum, o per negligència, i que una manera de guanyar territori informatiu era treure el cap a comarques. També es va posar l’ull en la publicitat local. La primera a moure fitxa va ser El Periódico. Unes quantes publicacions van ser pressionades amb molt mal gust per incorporar-se com un suplement setmanal del diari barceloní. A mi, personalment, aleshores responsable de Revista de Badalona, un senyor amb bon vestit i corbata cridanera em va mirar de fit a fit deixant anar, prepotentment, un “se’n penedirà, hauran de tancar”. La Vanguardia, que també va fer un moviment d’aproximació, va ser més elegant i no va ofendre ningú. Senzillament, amb discreció va incorporar a les seves corresponsalies els millors redactors de la premsa local i el departament de publicitat va sondejar durant força temps el mercat publicitari de comarques. Cap acció d’aquestes, diguem-ho clar, va tenir massa èxit.
Segon parèntesi. Anys després –corria el 1996– l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal, presidida aleshores per Ricard Rafecas, es va plantejar donar més cos a l’entitat per poder pinzellar una oferta publicitària de més volum, per atreure les centrals de mitjans (que encara ara veuen en la premsa de proximitat tradicional l’aneguet lleig). Jo mateix, com a vicepresident de l’Associació, vaig encarregar-me de les gestions. Va costar Déu i ajuda, però lentament es van associar El Punt, Regió 7 i Segre (La Mañana, Diari de Tarragona, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa no tenien oferta en català). En canvi, no hi va haver manera que Diari de Girona es decidís, malgrat que el seu administrador, Miquel Miró (avui gerent d’Editorial Prensa Valenciana, del grup Prensa Ibérica), mai va dir-me ni sí ni no, sinó que donava temps al temps. Sincerament, però, dins l’associació els diaris menjaven a part.
Després del segon parèntesi, de ben bé una dècada, en el qual l’aneguet lleig només feia coac-coac, vet aquí que l’ocell torna a començar a ser ben vist. Es dona una circumstància que ho motiva. Als tres models de periòdics tradicionals (nacional, regional i provincial) a Catalunya s’hi havia afegit el concepte de diari estatal (d’àmbit a tot Espanya) i el nacional passava a ser un diari d’abast català (El Punt i també més recentment l’Ara), i els regionals i provincials al nostre país passaven a ser diaris innominats. No eren diaris locals, tampoc nacionals, ni se’ls va reconèixer com a premsa de demarcació, ni tan sols de supracomarcal.
En queden dos més de models, a Catalunya: el periòdic local o de proximitat, és a dir, el que circula només en un poble, ciutat o localitat; i el comarcal (que també assumeix la proximitat), el mitjà d’una o més comarques.
I per què atrau ara anomenar “premsa de proximitat” un periòdic de més abast que fins fa uns pocs anys se n’hauria donat de menys? És evident que després d’anys de voler mantenir la distància, els diaris de les quatre demarcacions catalanes cada vegada més “es colen” com a “periòdics locals” o “periòdics de proximitat”. A Espanya el fenomen és també evident (els regionals de Vocento, per exemple, ara es defineixen com a premsa de proximitat). Aquí rau el fons de la qüestió: a Catalunya és el mateix un periòdic comarcal o local que una capçalera de qualsevol de les capitals, incloent-hi aquí Manresa o Vic?
Aprofitant el confinament ho hem debatut amb altres companys, editors i periodistes. Se’m va insinuar per què no preguntar-ho a estudiosos i erudits de trajectòria constatada. Em vaig posar mans l’obra, traslladant els meus dubtes a cinc persones que respecto molt: Alfonso Sánchez-Tabernero, rector de la Universitat de Navarra i catedràtic d’Empresa Informativa; Joan M. Corbella Cordomí, professor de la Universitat Pompeu Fabra i director de l’Observatori de la Producció Audiovisual; Jaume Guillamet Lloveras, catedràtic de la UPF i coordinador del Grup de Recerca en Periodisme; Xavier Ginesta Portet, vicedegà de Promoció i Relacions Externes de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic; i Miquel de Moragas Spà, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona. Les respostes de tots ells són exclusives per a aquest treball destinat a Comunicació21.
Alfonso Sánchez-Tabernero: “La premsa comarcal està més enganxada al terreny”
«A Europa hem anomenat premsa local la que servia a la capital de província i, alhora, a tota la província. En regions uniprovincials no hi ha distinció entre premsa local i premsa regional: Diario de Navarra o Diario de Noticias són, alhora, els diaris de Pamplona i de Navarra. En canvi, la premsa comarcal està més enganxada al terreny perquè no es dirigeix a una província completa, sinó a la capital d’una comarca i la seva zona d’influència, és una premsa amb identitat pròpia. En tot cas, convé reconèixer que les fronteres són borroses: per exemple, El Correo, Diari Vasco o La Voz de Galicia, a través de les seves múltiples edicions, han estat alhora diaris regionals i comarcals (ells s’autodenominen “multilocals”).»
Joan M. Corbella: “És interessant distingir entre local i proximitat”
«Premsa local és la que es fa i distribueix en el territori més acotat de les persones, aquell en què es produeix la seva activitat vital i social bàsica. Tradicionalment, per tant, el municipi, i per extensió la comarca (premsa local i comarcal). És cert, però, que ja al segle XX i per descomptat actualment el territori de l’activitat vital i social de les persones és molt més extens. D’aquí que es comenci a usar el concepte de “proximitat” com a substitut indefinit de local i comarcal.
Entenc que els diaris de les capitals territorials (província, regió) no són pròpiament locals/comarcals, ja que, precisament, abasten diversos territoris locals, informativament i per la distribució. Ara bé, poden ser inclosos en el concepte de premsa de proximitat en la mesura que actuen i alimenten un espai comunicatiu que no és local, però que és més reduït que els mitjans d’abast ampli d’un país.
Si avui anar a la capital d’una província o regió o moure’s per aquesta província/regió forma part dels actes usuals (anar a treballar fora del municipi, anar al cinema, centres comercials, sortir de festa, a sopar, etc.), des de la perspectiva de les persones això es pot entendre com a proximitat (anar un cap de setmana a una altra regió o província, és considerat “una sortida”, i per tant s’escapa de la proximitat. Seguint aquest fil, és cert que cada cop el concepte de proximitat es fa més ampli, ja que el radi vital de moviments i atenció del ciutadà augmenta, i els diaris provincials i fins i tot nacionals (La Vanguardia) ocupen l’espai de la proximitat. En definitiva, crec que és bo que anem afinant els conceptes, amb rigor i sense perjudicis. I en aquest sentit potser distingir local i de proximitat és interessant.»
Jaume Guillamet: “L’important és defensar, conceptualment, el nostre model característic”
«Als meus treballs catalans he distingit sempre entre periòdics locals/comarcals, periòdics provincials/intercomarcals i periòdics nacionals.
També és cert que a escala espanyola se sol distingir entre premsa nacional, regional i provincial/local, confonent aquests darrers dos conceptes. Jo mateix he acceptat d’escriure per a l’AMI (Associació de Mitjans d’Informació, abans AEDE) fa alguns anys sobre la premsa local espanyola, entenent per tal la provincial. Què podem fer-hi!L’important és defensar conceptualment el nostre model característic. Que diaris provincials reivindiquin la proximitat no deixa de ser un èxit de la premsa comarcal.
Manresa i Vic no deixen de tenir el mateix paper intercomarcal que Girona, Lleida i Tarragona, llàstima que Reus i Tortosa no el puguin fer igual.»
Xavier Ginesta: “La hibridació de la premsa local”
«La definició del concepte de “premsa de proximitat” té una dificultat inicial, ja que no es pot deslligar de l’estructura geogràfica i administrativa de cada territori. En aquest sentit, des del tardofranquisme, quan es van començar a crear capçaleres locals i comarcals a Catalunya –a l’empara de gent preocupada per la supervivència de la llengua i la cultura–, hem comprovat com el Principat ha gaudit d’un teixit molt ric de premsa de proximitat d’abast gairebé municipal. Un conjunt de publicacions, doncs, que cobreixen informativament un territori molt fragmentat, amb una quantitat de micropobles considerable, amb un teixit associatiu i esportiu frondós a cadascun d’ells.
Les rutines de producció d’aquests mitjans d’abast comarcal o regional, i més en l’era digital, acaben convergint totalment amb les dels grans diaris metropolitans, la principal diferència de la qual acaba sent el contingut i la proximitat amb la font d’informació, amb el carrer. Però em costaria posar en un mateix calaix aquestes publicacions amb les d’abast local, pensades en els barris de la metròpoli o en el rerepaís: un entramat molt més eclèctic de petites redaccions que combinen el voluntariat amb la professionalització que n’han volgut fer aquells periodistes que han decidit “jugar a casa”. Algunes d’elles s’han professionalitzat, però moltes continuen sent unes redaccions on els perfils professionals són totalment híbrids, on a voltes es confon involuntàriament l’exercici del periodisme amb les relacions públiques, on les línies que separen la informació del branded content són a vegades massa difuses, perquè el producte resultant és més fruit de la coralitat del treball cooperatiu en benefici de la col·lectivitat (ciutadans, anunciants i entitats), que no d’una estratègia empresarial definida a partir d’una línia editorial, amb l’objectiu de salvar un compte de resultats o fins i tot de participar en el negoci de les veritats interessades.»
Miquel de Moragas: “S’apropien del concepte de proximitat molts altres models de comunicació”
«Als anys 80, el fet de relacionar la comunicació local amb la idea de proximitat era una manera de defensar el seu paper en les polítiques democràtiques de comunicació. Amb el temps s’han anat apropiant del concepte de proximitat molts altres models de comunicació, amb l’evident perill de fer invisibles els àmbits locals més genuïns.
No és possible fer una definició tancada del que és premsa local, però sí que es pot identificar una constel·lació d’idees que delimiten els valors de les experiències més genuïnament locals: proximitat, qualitat, identitat cultural i servei a l’opinió pública de determinats grups socials.»
Conclusions
Llegides amb atenció les valoracions dels professors Sánchez-Tabernero, Corbella, Guillamet, Ginesta i Moragas, hom conclou que o bé hi ha més aneguets lletjos o a l’inrevés, han mutat a millor. Som davant el tercer parèntesi, que s’obre amb el davallament de les vendes i la publicitat de tota la premsa, elements de pes suficient perquè els editors intercomarcals (abans provincials) hagin elaborat noves estratègies d’expansió i diversificació de l’empresa dins el procés continu de desenvolupament que té com a objectiu aprofitar les oportunitats de negoci que sorgeixen en el mercat per obtenir majors beneficis.
La davallada esdevinguda en els fins ara territoris naturals els ha empès a la conquesta d’una suma de mercats més petits, que semblaven exclusius de la premsa de proximitat. Pensen que de la suma de molts grans d’arena ompliran un cabàs. Els editors “de casa”, però, saben que les mongetes poden quedar sense tall, amb l’afegitó que un cop constatat això els editors de premsa grossa abandonaran el territori pretesament conquerit per deixar una devastació encara més gran: espremuda la publicitat sense gota de suc i marejat el lector. Veieu si no les ensopegades de les edicions locals digitals dels diaris nacionals. Una premonició que ens reporta a les anteriors dècades (i els seus parèntesis) que aquí han quedat apuntades.
En fi, que l’aneguet lleig de la premsa ara és valorat per interès.
