Abraham Orriols (Berga, 1996) treballa als serveis informatius de Televisió de Catalunya. Llicenciat en Periodisme a la Universitat Ramon Llull, va iniciar-se a la televisió fent pràctiques en mitjans com Mediaset o TV3, fins a incorporar-se com a professional, primer a betevé, i més tard a TV3. La cobertura en les mobilitzacions postsentència van convertir-lo en un dels joves valors de la CCMA. Equipat amb un casc i armilla de premsa de color taronja, va popularitzar-se fins al punt que Polònia li va dedicar un gag. Ha col·laborat en diversos espais de Catalunya Ràdio. A Comunicació 21, Orriols denuncia la precarietat laboral que viu el sector i que afecta molts joves periodistes que acaben buscant altres sortides laborals.
La majoria de teleespectadors et van descobrir durant les mobilitzacions nocturnes arran de la sentència. Aquelles imatges amb el cas i l’armilla ja formen part de la història de la televisió.
[Riu] Per a la història de la televisió no ho sé, però per a la meva personal sí. En aquell moment vaig al·lucinar, però encara ara, després de dos anys, em fan bromes sobre el casc, em van dir que m’acompanyarà sempre. A mi sempre m’han dit que faig cara de nen, del grup d’amics sempre soc el qui m’han demanat el DNI a tot arreu.
Què et va comportar aquella popularitat, especialment a les xarxes socials?
Un parell de fotos, un grapat de riures i unes quantes feines. Gràcies a aquell moment m’han proposat feines, perquè el tema va caure en gràcia. Potser algun dia m’haurien arribat igual, no ho sé, però ho va facilitar o accelerar. M’ha obert portes i després he procurat no decebre qui havia despenjat el telèfon.
A casa com ho van viure?
Bé, com si res. Reien, però sense més. A casa som molt de la conya i ens prenem poques coses a pit.
El teu entorn familiar és qui et va encomanar l’estima pel periodisme?
No hi ha ningú de la meva família que s’hi dediqués; el meu pare treballa en una empresa de vidres i la meva mare és perruquera, només ella em talla els cabells! [riu]. A mi el periodisme em va arribar de rebot.
No ets d’aquells que de ben petit ja anaves amb un micròfon a les mans?
No, jo volia estudiar Dret, però no sabria dir-te per què. De fet, estava entre Educació Primària i Dret. Era un friqui de mirar les audiències cada dia, quan ni tan sols tenia interès per la professió. M’agradava la televisió com qualsevol altra cosa. Fins que vaig anar al Saló de l’Ensenyament i havíem de posar més opcions en les preferències, i em vaig matricular en Comunicació Audiovisual. El primer any, un professor –en Carles Ruiz, un docent de 10 a qui admiro moltíssim– em va dir que passés al Periodisme.
I li vas fer cas.
Sí, sempre m’ha agradat escriure. Però fins a l’adolescència no m’agradava llegir, em feia mandra… no era gens el prototip de qui ha d’estudiar Periodisme. Em va venir sobrevingut.
“TV3 fa un periodisme amb el qual em sento molt identificat. A Telecinco no m’hi trobava a gust, no em veia llançant preguntes a l’aire quan passessin els polítics”
Televisió del Berguedà va ser el teu primer mitjà de contacte amb la professió.
A la Televisió del Berguedà li vam demanar, quan érem adolescents, de fer-hi alguna cosa, i en Manel Medina, el director, ens va deixar fer-hi un programa. Gràcies a allò vaig veure que m’agradava fer televisió i vaig començar a tenir-ho clar. Com a tots els mitjans locals, a Berga hi vaig fer tot. És un mitjà que té molta vida, inventa moltes coses, i a banda dels seus treballadors hi havia molts col·laboradors, entre els quals jo, que hi col·laboràvem principalment quan hi havia festa al carrer, en programacions especials o a l’estiu. Recomano a tothom que es vulgui dedicar a aquest ofici que, si pot, comenci al seu mitjà local.
Va ser un aprenentatge determinant?
I tant, al 100%. Van ser col·laboracions desinteressades, però l’interès que té és brutal, perquè et permet aprendre, provar i equivocar-te. No és que el llindar de la televisió local sigui inferior, però probablement pots fer coses que a TV3 no. Era una formació complementària espectacular. A més, un cop arribes a la facultat o a la feina, no notes tants nervis o no et sents tan perdut, perquè fa sis o set anys que et poses davant d’una càmera o que escrius, per exemple. Has anat practicant i per tant no t’és tot nou.
Per què tries TV3 per fer-hi les pràctiques de la universitat?
TV3 és la cadena que sempre he vist a casa meva i fa un periodisme amb el qual em sento molt identificat.
I de Telecinco, que també vas fer-hi pràctiques, també dius el mateix?
Vaig ser a Telecinco en el moment del referèndum i l’empresonament dels Jordis. Les pràctiques també serveixen perquè vegis el que no vols ser, i amb el periodisme de Telecinco, més enllà d’agradar-te o no, no m’hi trobava a gust, no em veia llançant preguntes a l’aire quan passessin els polítics. Hi ha professionals de qui vaig aprendre molt i als estudiants ens van tractar molt bé, però em costaria utilitzar un determinat llenguatge o to.
Vas treballar com a becari un temps a betevé.
Va ser una època molt bona, primer com a becari i després com a treballador. Hi havia molta rotació d’estudiants en pràctiques i veies sovint com alguns després acabàvem contractats. Molts treballadors de la casa també havien estat becaris feia pocs anys i t’entenien molt. Quan feies la beca, a més de poder fer moltes coses perquè faltaven mans, veies possibilitats factibles que et contractessin, i això també animava. En guardo un record molt bo.
“La crítica constructiva és collonuda, però el soroll extrem no”
A TV3 hi veies possibilitats que et contractessin?
Quan fèiem les pràctiques, els professors de la universitat no eren optimistes, ens deien que ens oblidéssim de treballar-hi fins al cap de molt temps. Jo vaig tenir la sort que van comptar amb mi un temps després i vaig anar encadenant substitucions i algun temps sense feina.
Què implica aquesta situació?
No puc dir que sigui precària, però les substitucions impliquen una temporalitat que has d’assumir. I si l’acceptes i et sembla bé, endavant. Després de la substitució a Lleida vaig venir a Barcelona, després vaig fer teletreball, vaig tornar a Lleida, després a Girona…
No ets l’únic que es troba en aquesta situació.
En som molts! Les últimes oposicions que es van convocar a TV3 van ser fa una dècada, aproximadament. Els nous tenim contractes temporals. Si t’agafa en un moment que pots desplaçar-te amb una motxilla, un necesser i uns mitjons, ho fas. El meu primer mes a Lleida vaig estar dormint en un sofà d’uns amics d’institut –això sí que era precari!– i després em vaig moure per buscar pis.
Com viviu els joves l’actual precarietat laboral del sector?
El context és bastant desolador. Jo, d’entrada, em sento molt afortunat si tinc en compte la taxa d’atur en la nostra edat i el nostre sector. En el meu grup d’amics, hi ha gent que fa sis mesos que busca feina, d’altres que es veuen obligats a fer el pas a la comunicació corporativa, tot i que no els agrada, perquè en la majoria de mitjans actuals paguen 1.000 euros a joves periodistes per treballar 40 hores o més durant la setmana. Els hauria de caure la cara de vergonya.
La feina del periodista està devaluada?
Molts s’acaben veient obligats a treballar gratis per intentar generar-se noves oportunitats laborals més endavant, i això és lamentable. És una feina qualificada, que exigeix una responsabilitat, i per la qual has estat estudiant i pagant uns estudis universitaris. Que el que després et trobis al carrer siguin pagaments en “visibilitat” és pèssim. Tot plegat està generant molt descontentament, perquè molts professionals es veuen obligats a treballar del que sigui davant la necessitat de pagar un lloguer, perquè, sorpresa, no es paga amb visibilitat. I mentrestant, han de guardar al calaix projectes molt ben parits perquè no tenen ni temps ni recursos per tirar-los endavant.
Fins quan estàs preparat per assumir aquest rol d’anar encadenant substitucions?
Tant de bo publiquessin oposicions demà passat, però entenc que la situació econòmica és la que és, i que possiblement se’n convocaran abans en altres àmbits que a TV3. De moment puc fer-ho i no em moc per agafar una nova feina, així que vaig entomant el que vingui compaginant-ho amb el que surti de manera puntual a Catalunya Ràdio o on sigui.
Deies que TV3 és el mitjà on et sents reflectit. Són justificades les crítiques que rep?
Penso que és bo que tothom critiqui, i els mitjans de comunicació han de rebre crítiques, i els públics més. És normal que la gent aporti, qüestioni, reclami un millor ús dels recursos o de la llengua. Em sembla positiu i s’han d’escoltar. En canvi, em costa més entendre les crítiques –que sovint només són a Twitter– sobre si TV3 és un aparell de l’Estat espanyol o un mitjà de propaganda independentista. Escoltin, a mi mai ningú no m’ha canviat ni una coma del que he volgut dir en un directe, i el meu únic objectiu és explicar una notícia honestament. Trobo que la crítica constructiva és collonuda, però el soroll extrem no. M’agrada que em parlin d’un error quan tenen raó o són aportacions interessants, però de les crítiques generals no en faig massa cas.
“La majoria de mitjans paguen 1.000 euros a joves periodistes per treballar 40 hores o més durant la setmana. Els hauria de caure la cara de vergonya”
En una entrevista a Comunicació 21, Xavi Rossinyol, un berguedà com tu, va assegurar que “Planta baixa ha rejovenit la mirada periodística TV3”. Creus que encara ho ha de fer més?
Sí, crec que TV3 s’ha de rejovenir encara més, però també penso que és imprescindible que la redacció estigui equilibrada. Una redacció jove no vol dir una redacció necessàriament bona o millor. No és uns o altres: és tots a la vegada i ajuntant els punts forts de cada etapa. Per exemple, abans que hi hagi moltes jubilacions, ha de poder entrar gent jove per aprendre dels més veterans i del seu background. I a l’inrevés: la mirada del jove també és clau, sobretot ara que s’ha d’apostar més pel digital. Em sembla que aquesta suma a informatius s’està notant molt. Francament crec que s’han de fer binomis entre els dos perfils i que TV3 ho està intentant.
La televisió convencional s’està morint?
Crec que no, però es consumeix diferent. Com la ràdio. Potser només una de cada deu vegades l’escolto amb l’aparell, i el mateix passa a la televisió. No és que els joves no mirin la televisió, perquè quan hi ha un programa bo se la miren, i no cal que sigui un programa fet només per a joves, sinó que busquen programes ben fets i que els agradin. Quan un programa és bo, es consumeix, sigui en directe o al web.
Els teus amics que no són periodistes i que tenen una imatge del periodisme més allunyada, què consumeixen d’informació?
Els meus amics no compren diaris, escolten la ràdio al cotxe i la televisió crec que no la miren gaire. Segueixen la informació a través d’internet, sobretot per Twitter.
L’audiència ja t’ubica en el món televisiu. T’hi quedes?
S’ha de provar tot i m’agradaria fer moltes coses diferents, de mica en mica. I si és a la televisió, ho faré encantat. Si miro més enllà, no em visualitzo en cap lloc concret. Si hagués de dir un objectiu seria poder canviar de registre i projectes sovint. Mira, apuntant alt no, altíssim, somiant: fer una trajectòria com la de Xavi Coral. M’encanta, l’admiro molt i em fa una enveja sana la carrera que ha fet i fa! Jo vull això, poder fer moltes coses.
