Foto: Maria Cerezuela
Adam Martín Skilton (Tossa de Mar, 1973) ha estrenat un nou projecte radiofònic: Gent normal, per a la plataforma digital de Catràdio. Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, fa més de 30 anys que es dedica a la ràdio. Els inicis van ser a Nova Ràdio Lloret, i l’hem escoltat a COMRàdio, Cadena SER i RAC1. A televisió, l’audiència el reconeix a Les mil i una (TV3), Fet a Barcelona (Ràdio Barcelona) o La tarda (betevé). És autor de diversos llibres de divulgació sobre nutrició i alimentació i director del programa d’hàbits saludables Sans i estalvis a Catràdio. Abans de l’entrevista, Adam Martín ens explica la seva passió per nedar en aigües obertes. Un esportista de cap a peus, i un comunicador que parla sense embuts.
Acabes d’iniciar un nou projecte radiofònic, aquest cop a Catràdio. Què vol ser Gent normal?
Des d’un vessant personal, Gent normal és el programa de la meva vida. Ras i curt. Des d’un vessant professional és un repte bonic, temptador i complicat que tracta sobre trastorns mentals. I ho fa amb dos objectius: posar en relleu la relació que tenim com a societat amb la salut mental i com això afecta les persones que tenen una malaltia mental.
Vivim en una societat plena de prejudicis en relació amb la salut mental.
Moltes vegades és pitjor l’estigma, el prejudici i com la desinformació afecta els malalts més que la mateixa malaltia. En molts casos, si el malalt fa teràpia, es medica i té un entorn agradable, és una situació més o menys estable. Fent el programa he conegut persones amb esquizofrènia amb horaris laborals molt exigents que acaben imposant una normalitat en la seva vida. Són gent normal.
És una sèrie de vuit capítols, dels quals ja se n’han emès dos.
Els dos primers capítols s’han dedicat al trastorn obsessiu compulsiu (conegut com a TOC) i a salut mental i adolescents. I els que encara no s’han emès són sobre el TDAH, el trastorn bipolar, el trastorn de conducta alimentària, la relació entre salut mental i dones, l’addicció al joc, i l’esquizofrènia.
Qui té una malaltia mental acostuma a amagar-la. Els testimonis que participen a Gent normal han viscut amb normalitat fer-la visible?
Ha costat una mica convèncer-los, però ha quedat clar que el tabú s’ha fet una mica més petit. I les persones que participen a Gent normal han fet un pas endavant a l’hora d’explicar-ho. Sortosament, hi ha psicòlegs, psiquiatres i associacions com Obertament que ho treballen molt bé. Visibilitzar una malaltia mental ajuda altres persones.
Hi haurà una segona temporada?
M’agradaria pensar que sí. El primer capítol va ser el cinquè programa més escoltat de tota la programació de Catràdio. Si el programa acaba tenint aquest seguiment m’agradaria presentar Gent normal a televisió. És un projecte amb el qual em sentiria molt a gust. És un desig.
“És urgent començar a mesurar les audiències més enllà de l’EGM”
Actualment, Gent normal s’emet exclusivament per la plataforma digital de Catràdio. Hagueres preferit que fos per l’FM?
Si m’hagueres fet aquesta pregunta fa tres anys, t’haguera respost que sí, convençut. Ara et dic que no.
Per què?
L’audiència d’un pòdcast són persones que consumeixen continguts de manera específica. Per tant, tens un públic que t’ha escollit, que vol escoltar aquell programa concret. I això té avantatges.
Quins?
Pots aprofundir molt més, pots ser més creatiu, i la durada no està limitada entre un butlletí i un altre butlletí. L’FM és més immediata, hi ha menys temps i se t’escapen detalls. Amb el pòdcast pots treballar millor i té un component d’especialització brutal.
Foto: Maria Cerezuela
La ràdio viu un moment d’impàs entre el model convencional i el digital en el qual conviuen dues graelles al mateix temps?
Sí, i conviuran sempre junts perquè són necessaris i complementaris. Per tant, no crec que hi hagi un impàs entre un model i l’altre. És un error pensar que el pòdcast és la ràdio en digital.
Si ens encaminem cada cop més cap a un model de ràdio digital, creus que els EGM –tal com els coneixem– són una fórmula esgotada?
L’EGM és una fórmula esgotada des de fa molt de temps. És una cosa que la indústria de la comunicació sap, però es diu amb la boca petita. L’EGM és un pacte que funciona, que tothom sap que no és el millor i l’anem alimentant. I amb això no dic que els resultats de l’EGM no siguin reals, però sí que obvia paràmetres que actualment disposem i que són necessaris per comptabilitzar l’audiència. És urgent començar a mesurar les audiències més enllà de l’EGM.
Fa poc temps vas presentar Revolució 4.0 substituint Xantal Llavina. Va ser totalment inesperat?
Malauradament, sí. Amb la Xantal fa molts anys que ens coneixem i necessitava algú de confiança que li cuidés la criatura durant el temps de recuperació del càncer de mama. Soc molt tot terreny, a la ràdio m’adapto de pressa. I ha estat molt interessant, perquè he après molt més sobre àmbits com la tecnologia i la innovació.
L’especialització és un valor afegit per als periodistes?
Sí, evidentment. Els periodistes hauríem de ser capaços d’explicar una mica de tot i estar especialitzats en algun àmbit. Jo em dedico a aquesta professió per aprendre. I en el cas de l’especialització, durant més de 20 anys m’he dedicat a divulgar sobre la nutrició. La responsabilitat del periodista passa també per formar-se específicament en allò que està comunicant.
“Vaig obrir un camí de presentador guapo fent programes d’entreteniment pur a televisió, però em generava una absoluta buidor”
Has estat onze estius rellevant el presentador d’El suplement o La tarda de Catalunya Ràdio. Et sents el primer suplent de l’equip titular de la ràdio del país?
[Riu] Sí, sí, és així. Crec que quan m’he posat al capdavant dels programes a l’estiu me n’he sortit prou bé i sempre ho he donat tot de mi. Però mai m’ha arribat l’oportunitat de presentar un programa més enllà de l’estiu. Per què? No ho sé. Tinc les meves teories, te les puc explicar.
Digues.
Una d’elles és que em resulta difícil fer networking, deixar-me veure en actes socials vinculats a la feina que fa que estigui més exposat, i que aquells qui prenen decisions et tinguin present. Quan ho he fet per aquesta raó, m’he sentit malament. Sempre he pensat que qui ha de parlar per mi és la meva feina, però aquest argument no és suficient. Per això, en el periodisme m’he sentit segon plat massa vegades.
Deus tenir alguna espina clavada.
[Riu] Sí, sempre que he acabat una temporada d’estiu i hi ha hagut una possibilitat real de fer el relleu durant tot l’any. I sobretot després d’oferir un bon producte i que no hagin confiat en mi.
Vist amb perspectiva, recordes algun projecte que no se’t va fer confiança?
Sí, quan vaig presentar el programa de tardes a RAC1 durant una temporada (2004-2005), entre Jordi González i Toni Clapés. Tinc una espina clavada perquè no era el programa que jo volia fer ni el que els meus caps volien que fes. Així i tot, amb els anys he après a gestionar les espines clavades. M’agrada mirar enrere només per aprendre dels errors i per mirar de no repetir-los.
Entrevista realitzada a l’Espai Línia / Foto: Maria Cerezuela
Sent molt jove (amb 26 anys) vas presentar Patito feo, un programa amb Ana Obregón a Antena 3, dissabtes en prime time.
Aleshores vaig obrir un camí de presentador guapo que feia programes d’entreteniment pur. Tot i ser una feina ben pagada, cada dia quan acabava el programa em feia les mateixes preguntes: què he après? De què m’ha servit estudiar una carrera universitària? Què ha aportat a l’audiència?
I quines sensacions tenies?
Em generava una absoluta buidor. Era una mena de programa que no m’aportava res, i jo tampoc aportava res a l’audiència. Entenc que l’entreteniment pur ha d’existir a televisió. Però aquella manera d’entretenir no m’interessava gens. Per a mi és imprescindible estar mentalment tranquil amb allò que fas, i aquella manera d’entretenir no m’hi deixava.
I què vas fer aleshores?
Vaig renunciar a diverses ofertes molt ben remunerades perquè no m’omplien els projectes. I per això me’n vaig anar a treballar amb Joan Barril a COMRàdio, a fer de reporter de carrer. I entre projecte i projecte, sempre he intentat reciclar-me i formar-me. No he parat d’aprendre.
“M’agradaria presentar un programa diari en directe de tarda. Però soc conscient que tinc 50 anys”
Sense tenir continuïtat en un projecte, perceps la inestabilitat del sector?
Sento moltíssim la inestabilitat del sector. Però a Catalunya de periodistes com jo n’hi ha molts i moltes. He de dir que he tingut la sort que no he parat, cosa que no pot dir tothom. L’estabilitat et genera tranquil·litat, saber que cobraràs cada mes. Actualment, cada mes és diferent. M’ha tocat canviar la seguretat econòmica i professional per la satisfacció personal, i gairebé sempre compensa. Així i tot, m’agradaria presentar un programa diari en directe de tarda. Però soc conscient que tinc 50 anys.
Insinues que t’ha passat el tren de l’oportunitat?
No ho diria així, però sí que amb aquesta edat has de deixar que el tren l’agafin d’altres. I això no t’ho diria si en tingués 40 o si en tingués 50 liderant un programa consolidat. Però puja un seguit de joves amb molt talent i energia, i tenim una certa responsabilitat d’alliberar el tap que hi ha per dalt. Jo estic obert a escoltar propostes.
Qui puja amb molta força és Ricard Ustrell. És normal que presenti dos dels grans programes que avui té la graella de TV3 i Catràdio?
És una pregunta difícil de respondre, però et seré franc. Si fos Ustrell, faria exactament el mateix. Perquè per sort o per desgràcia, vivim en un país on de cop i volta ets la persona escollida i l’has d’aprofitar. Ara bé, si ho analitzo amb ulls de la Corpo, crec que seria molt millor repartir més equitativament el pastís.
“Els mitjans privats contribueixen a la precarietat laboral dels periodistes. Es paga poc i es treballa moltíssimes hores”
Mentre que les televisions públiques del país mantenen una fortalesa, la televisió privada suma un intent fallit darrere un altre. Per què no qualla?
Hi ha diversos factors. Primer, que fer televisió és molt car. Segon, que els catalans tenim l’hàbit de connectar inconscientment amb TV3, una inèrcia que a la ràdio d’aquest país es va trencar quan RAC1 va desbancar Catràdio, i en televisió no ha passat. Tercer, no sé si 8tv ha fet l’aposta de continguts més encertada. A més, els mitjans privats tenen un problema afegit.
Quin?
Contribueixen a la precarietat laboral dels periodistes. Es paga poc i es treballa moltíssimes hores. I això ens ho hauríem de fer mirar, s’ha de denunciar públicament, perquè després repercuteix en la qualitat de la feina. Per això cal que es remunerin els equips com es mereixen, i això els mitjans privats només ho fan amb les estrelles.
Toni Cruanyes assegurava poc en una entrevista a Comunicació 21 que “em fa mal pensar que un dia TV3 ja no es dirà TV3”. S’equivoca la Corpo modificant unes marques tan arrelades en l’imaginari col·lectiu?
Des del punt de vista de brànding no m’acaba de convèncer. TV3 i Catalunya Ràdio són dues marques molt consolidades i jo no hauria apostat per un canvi d’aquesta mena, pot acabar desorientant l’audiència. Ara bé, segur que hi han pensat professionals que tenen molts més coneixements que jo, i tindrà a veure amb l’aposta de la nova plataforma digital.
