Albert Llimós: “També hi ha casos d’assetjament i abusos en el periodisme i la comunicació, però no estan sortint”

Albert Llimós Bifet (Torrefarrera, Segrià, 1981) és periodista i el responsable de l’àrea d’investigació de l’Ara. Llicenciat en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra i en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona. Va iniciar-se professionalment a la Cadena SER, compaginant la televisió (Localia de Prisa) i Ràdio Barcelona. El 2013 va incorporar-se a l’Ara al departament d’esports. Des de fa vuit anys lidera l’àrea d’investigació del diari. Des d’aleshores, ha posicionat l’Ara com un mitjà de referència en reportatges d’investigació sobre assetjament, abusos sexuals i abús de poder. Ha estat premiat en diverses ocasions pels seus reportatges. També exerceix com a professor de periodisme a la Universitat Pompeu Fabra. A Comunicació 21, Llimós aborda la tasca com a periodista d’investigació.

L’Ara acaba de complir 15 anys de vida. Què va suposar per al país el llançament de la capçalera?
L’Ara va oferir aire fresc en el seu llançament i durant aquests 15 anys ha desenvolupat projectes periodístics molt rellevants. Primer, sota la direcció innovadora de Carles Capdevila, i després amb Esther Vera, qui ha posat l’enfocament més periodístic, com per exemple la posada en marxa de l’àrea d’investigació del diari.

Què representa avui l’Ara per a l’ecosistema comunicatiu català?
L’Ara continua sent un projecte molt necessari. Crec que va arribar amb una voluntat de canvi, tot i que està costant, ja que en aquest país hi ha una estructura mediàtica molt consolidada. S’hi suma un context de crisi i una incapacitat dels mitjans –especialment de premsa escrita– de trobar un model de negoci que doni viabilitat a qualsevol projecte.

Fa quatre anys, el periodista Àlex Gutiérrez va assegurar en una entrevista a Comunicació 21 que “el diari Ara aspira a liderar la centralitat del catalanisme”. Creus que s’ha aconseguit?
L’aspiració hi és, però a l’Ara li està costant moure La Vanguardia d’aquesta centralitat del catalanisme. La Vanguardia, que a través del Grupo Godó juga en diferents àmbits, és un gran competidor, com també El Periódico, que està subsistint amb l’entrada del nou accionariat com és Prensa Ibérica. Ningú va dir que en quatre dies es podria canviar una estructura mediàtica tan consolidada en els últims 40 anys.

“A l’Ara li està costant moure La Vanguardia de la centralitat del catalanisme”

Una de les grans apostes de l’Ara en els darrers anys ha estat l’àrea d’investigació, la qual lideres tu mateix.
Quan vam crear aquesta àrea ho vam fer una mica a cegues i sabent que era un terreny erm. En aquests anys, hem anat aprenent amb encerts i errors. Des de la màxima humilitat, l’àrea d’investigació de l’Ara ha fet una gran tasca, s’ha posicionat com un mitjà de referència en aquest àmbit i ha contribuït a posar un gra de sorra en l’acompanyament del fenomen del #MeToo. Hi ha companys d’altres mitjans que estan treballant molt bé, però impulsar aquesta àrea i apostar per la investigació reforça una capçalera convencional com és l’Ara.

Quin pes hi juga l’àrea d’investigació en l’engranatge de l’Ara?
Avui continua sent un petit engranatge al marge de l’estructura interna del diari, i té la necessitat de buscar sinergies amb les diferents seccions, amb periodistes que tenen una qualitat extraordinària com Cesc Maideu, Núria Juanico o els companys de política. L’èxit de l’àrea d’investigació és, precisament, quan s’estableixen aquestes sinergies en les quals hi ha una implicació directa amb els companys de redacció del diari. Aquesta àrea vol ser una peça per sumar i, al mateix temps, per lluir alguns dels grans periodistes que té aquest diari.

Vens del periodisme esportiu i acabes en el periodisme d’investigació. Com s’explica aquest gir de guió en la teva carrera professional?
Entre 2016 i 2017 vaig viure un cansament rellevant. Sentia que hi havia una manera de fer en l’àmbit dels esports i tampoc em sentia còmode en la secció del diari per la manera de treballar la informació esportiva. Aleshores tenia ofertes per tornar a la ràdio i vaig traslladar-ho a la direcció. Esther Vera em va dir que volia impulsar l’àrea d’investigació i després de diverses converses ho posem en marxa. És un salt que pot semblar difícil per a molta gent, però molts dels grans periodistes d’aquest país –i no m’incloc– venen del món de l’esport.

Què suposa que una capçalera –com l’Ara– aposti decididament per comptar amb una àrea d’investigació, tenint en compte el cost econòmic que representa?
L’aposta és molt valenta, rendible i, sobretot, t’ajuda a crear una marca. Són continguts que donen un valor afegit al lector i que et diferencien de la resta de mitjans. Possiblement no produiràs tantes peces, però si fas bé la feina, el contingut que acabes traient d’una investigació té un gran impacte en la societat. I aquest és el camí a recórrer. Ara bé, també té riscos.

Quins riscos té?
Que després de mesos de treball en una investigació no tinguis els resultats desitjats. I en aquest cas, cal posar en valor la paciència d’Esther Vera a l’hora de fer encaixar aquesta aposta, ja que mantenir aquesta àrea significa apartar recursos de l’engranatge de la redacció del diari. Estic convençut que l’àrea d’investigació està funcionant per a l’Ara, però també hi ha hagut peatges, especialment per a mi, que he hagut d’afrontar en aquests anys. Fent periodisme d’investigació he patit molt psicològicament.

De quina manera?
Quan fa un any que no publiques un tema gros et va minant l’autoestima internament. És fruit, també, de la meva pròpia autoexigència, molt més per la comparativa feta pel que has publicat que no pas amb el que et pugui demanar el diari, del qual només tinc paraules d’agraïment, perquè sempre s’han portat molt bé amb mi. Però aquesta és una motxilla que pesa i s’ha de saber gestionar.

“Fent periodisme d’investigació he patit molt psicològicament”

Al llarg d’aquests anys has enfocat la teva investigació sobre assetjament, abusos sexuals i abús de poder. Per què cap aquí?
Fruit de casualitats de la vida. Reunit en el despatx d’Esther Vera, en aquell moment va aparèixer per televisió el cas dels abusos que havia comès Larry Nassar a l’equip femení de gimnàstica artística dels Estats Units. Vera em va proposar que, ja que venia del món dels esports, estirés el fil en situacions semblants que podrien haver succeït en l’esport català.

Així comença a rodar l’àrea d’investigació de l’Ara?
Sí, a porta freda. Vam començar amb una cerca sobre abusos en el món de l’esport que acaba derivant en un primer gran reportatge sobre entrenadors abusadors en la natació. Enmig d’aquesta investigació, n’apareix una altra: l’exmossèn de Vilobí d’Onyar d’una font que em venia del Barça. Ho publiques, comences a fer-te un nom, continues picant pedra, i d’aquí fas el salt al món de les arts escèniques i surten casos rellevants com van ser el de l’Aula de Teatre de Lleida, l’Institut del Teatre o el cas Benaiges, i tants d’altres que han quedat en les llibretes. Els primers anys van ser molt fructífers.

Entre els reportatges d’investigació que porten el teu segell, en destaquem quatre: l’exmossèn de Vilobí d’Onyar, l’Aula de Teatre de Lleida (que va derivar en un documental titulat El sostre groc d’Isabel Coixet), l’Institut del Teatre i el cas Benaiges (que va rebre el Premi Àlex Lliteras 2022). Quina ha estat la investigació que ha tingut més impacte o conseqüències reals?
Cada cas té una significació diferent i especial. Ara bé, el cas de més impacte va ser el de l’Institut del Teatre, que va servir per transformar conductes i va sacsejar el sector –no ho dic jo, sinó que m’ho han dit des de dins –. I el cas Benaiges també, perquè al darrere hi ha la marca Barça i va tenir un ressò internacional  –es va publicar en els grans diaris–.

Aquestes investigacions impacten en la ciutadania i posen en valor el periodisme i, de retruc, el mitjà –en aquest l’Ara– i el periodista –tu mateix–. Així i tot, no sempre serveix per sacsejar-la de soca-rel.
Evidentment. Sense anar més lluny, la persona que vam denunciar com a abusador de menors a Vic i Osona –de qui, a més, vam posar-hi les seves inicials– torna a estar activa, a moure’s en el circuit cultural i ja l’han entrevistat diversos mitjans. Una de les víctimes m’ha escrit aquests dies preguntant-se de què havia servit tot plegat. Aquestes situacions generen molta frustració davant de la misèria que encara hi ha arreu.

“Els casos d’assetjament que hem explicat durant aquests anys a l’Ara ningú ha estat capaç de rebatre’ls”

Has fet públics casos sobre assetjament, abusos sexuals i abús de poder en sectors com la cultura, l’esport o la religió. Et consta que també n’hi ha en el sector del periodisme i la comunicació?
Sí, n’hi ha també. I no estan sortint. També perquè és més fàcil mirar cap enfora que cap endins del teu propi sector, ho fiscalitzes diferent.

Per què no es publiquen?
D’entrada, perquè és un procés complex. Un dels hàndicaps en qualsevol procés d’investigació periodística és trobar un patró; és a dir, moltes víctimes d’un mateix personatge, i ho dic en masculí perquè el 99,9% dels casos són homes. I en aquesta recerca del patró fa que moltes històries quedin amagades en les llibretes perquè no l’he acabat de definir.

En alguna investigació oberta has rebut indicacions des de la direcció de l’Ara de deixar córrer algun cas concret?
Clarament, no. Ara bé, hi ha hagut debats interns que serveixen, potser, per fer-te veure que estàs molt encegat en alguna qüestió, o això considera la direcció perquè té un altre punt de vista. En tot cas, són debats habituals en qualsevol mitjà de comunicació.

“Pocs dies abans de publicar el reportatge sobre el cas Benaiges se’m va fer arribar un missatge: ‘L’Albert s’està a punt de tirar a la via’. No em vaig deixar intimidar”

Parlem del procés d’investigació. Quan afrontes un cas nou, tens algun mètode sistemàtic?
No hi ha un mètode únic, perquè hi ha casos que tinc oberts des de fa cinc anys i no els he pogut desllorigar. El mètode és buscar aquest patró. Per exemple, quan vaig publicar el cas de Saül Gordillo jo sabia que hi havia un segon cas perquè hi havia una segona denúncia.

Com valides la credibilitat d’una font abans de donar per bona una informació?
No soc infal·lible, però durant aquests anys en una conversa he aconseguit entendre molt bé les persones i el relat que em donen. La manera de validar-ho és perifèricament; és a dir, parlar amb molta gent que et validi el mateix relat, si hi ha proves –en aquest cas, sempre ben poques– o documents que ho acreditin. Així és com ho puc corroborar abans d’elaborar el text.

Quines eines utilitzes en el procés d’investigació periodístic?
Mirar els ulls a una persona, guanyar-te la confiança i que confiïn en tu. Em limito a escoltar, no jutjar, crear un vincle de confiança –tot i que no sempre ho he aconseguit– i anar teixint el puzle del cas. Sobretot he intentat sempre ser molt honest. Tenim una gran responsabilitat tant per les víctimes com pels agressors. El periodisme causa dolor, soc conscient que jo n’he causat.

N’hi ha que han intentat desmuntar la teva credibilitat com a periodista d’investigació i t’han intentat desprestigiar.
Sí, l’advocat Xavier Melero va escriure a La Vanguardia un article qualificant de “chismorreos anónimos” les fonts de la meva investigació en el cas de Joan Ollé, l’acusat d’assetjament sexual en el cas de l’Institut del Teatre, i que va morir uns mesos més tard d’un infart. En aquell cas, hi havia una dotzena de noies que apareixien amb nom i inicial del cognom, moltes persones que no van deixar-nos posar-hi el seu nom per por, i moltes converses que ho validaven. Hi ha molta feina al darrere.

“No hi ha hagut un reconeixement a l’Ara per la feina feta en els casos sobre assetjament i abusos sexuals des de l’àmbit institucional i del sector del periodisme”

La majoria dels casos que investigues periodísticament queden en les teves llibretes i no s’acaben publicant al diari?
Sí, així és. De tots els casos d’investigació que hem obert al llarg de tots aquests anys, només n’he pogut publicar un 2%. I el percentatge és tan baix, també, perquè som molt rigorosos i primmirats. Jo no soc jutge, jo explico fets. I els fets que hem explicat durant aquests anys a l’Ara ningú ha estat capaç de rebatre’ls. Prova d’això és que només hem tingut un sol procés judicial, i l’hem guanyat.

L’Ara i Albert Llimós, i a la inversa, s’han guanyat a pols la credibilitat del sector. Creus que el periodisme d’investigació fet des de l’Ara ha tingut el reconeixement que mereix?
Hem tocat el poder i l’statu quo i això cou. Puc acceptar que el que fem per a molta gent s’ha d’amagar, no li interessa que se’n parli i genera incomoditats. Ara bé, tot i rebre quatre o cinc premis, tinc la sensació que des de l’àmbit institucional i també dins el sector, no hi ha hagut un reconeixement a l’Ara per la feina que hem fet en els casos sobre assetjament i abusos sexuals i l’aportació que s’ha fet en la lluita de l’abús de poder i el feminisme. I he d’admetre que és una de les coses que em pesen més.

Com protegeixes la identitat de les teves fonts i la teva pròpia informació?
Cada cop soc més vehement. Als inicis teníem clar que com més identificada sortís la víctima, millor, perquè donava més credibilitat al cas. Però, amb el pas dels anys, he anat virant i m’he dedicat a protegir molt més les víctimes. Soc partidari que tot sigui anònim, de protegir-les al màxim. M’importa un rave el seu nom real! El que vull és que aquesta persona no tingui conseqüències per un article periodístic.

“La persona que vam denunciar com a abusador de menors a Vic i Osona torna a estar activa. Situacions com aquestes generen molta frustració”

Quant a l’ètica i les pressions. Has rebut pressions polítiques, empresarials o personals per aturar o modificar una investigació?
He rebut burofaxos preventius que m’indiquen que no faci preguntes sobre un cas. A més, recordo que, pocs dies abans de publicar el reportatge sobre el cas Benaiges, se’m va fer arribar un missatge: “L’Albert s’està a punt de tirar a la via”. No em vaig deixar intimidar. Hi ha hagut trucades al diari, també, de gent poderosa que sap que l’he investigat o l’estic investigant, m’odia i em voldria al carrer.

Saps si algú ha demanat el teu cap a la directora del diari?
No, no crec que ningú l’hagi demanat, i vull creure que la directora no ho acceptaria.

Com es gestionen internament aquests danys col·laterals de la feina?
Fa quatre anys vaig patir problemes psicològics, vaig estar una setmana de baixa, tot i que, ara, vist amb perspectiva, hauria d’haver fet una aturada més llarga. Des d’aleshores faig teràpia. Però ve més lligat a la feina i a l’autoexigència que no pas a les pressions externes, que també n’hi ha.

En algun cas d’investigació has patit mai por per la teva integritat física?
Por física, no. Una persona va fer-me ‘m’agrada’ a unes fotografies dels meus fills a les xarxes socials i ho vaig interpretar com un missatge. Però, més enllà d’això, no.

Un dels moments més bèsties en l’àmbit personal va ser fa un any, quan vas patir un atac de cor.
Sí, des d’aleshores he canviat les meves prioritats. Intento enfocar les coses de manera diferent. Hi ha moments per a la feina, i també fora. Després de l’atac de cor, la meva implicació i el volum d’hores que passo a la redacció del diari no són les mateixes. Ho dic obertament, però m’he de cuidar. Ara bé, això no treu que jo faci el que he de fer, continuo fent la meva feina, però des d’aquell moment m’ha canviat la perspectiva que hi poso sobre el periodisme.

Hi té més a veure en com és la nostra professió d’absorbent o en l’actitud que hi poses en la feina?
El cap mai s’atura, sempre estàs maquinant. Suposo que en altres professions no passa o no passa tant. En el periodisme, i especialment en l’àmbit de la investigació, és constant donar-hi voltes. Però no soc l’únic. Segur que a l’Ara, l’Esther Vera i l’Ignasi Aragay ho poden viure de la mateixa manera.

“El periodisme causa dolor, soc conscient que jo n’he causat”

Els Lax’n’Busto tenen una cançó titulada Faran de tu un heroi. Albert Llimós és un heroi per a moltes de les víctimes que has explicat les misèries dels seus assetjadors?
Sempre dic el mateix: no tinc cap superpoder ni em considero un heroi sense capa, com m’ha arribat a dir alguna víctima. Jo em dedico a exercir de periodista i ho faig des de la màxima honestedat. Em faig meves unes paraules del periodista i escriptor polonès Ryszard Kapuściński: “El periodisme és intencional i fet per bones persones”. Doncs això mateix.

Ara ja tens l’etiqueta de ‘periodista d’investigació’.
Em costa distingir entre periodisme i periodisme d’investigació. Quan treballava en informació esportiva m’agradava incorporar moltes fonts i contraposar molts grisos en els meus articles. Aquells articles d’esports també tenien un punt d’investigació. Per tant, no tinc clar quines són les línies que defineixen què és investigació i què no ho és.

Creus que la societat posa més en valor el periodisme d’investigació?
La societat té una mirada dubtosa cap al periodisme i, sobretot, cap a les empreses periodístiques. Ho he repetit molt aquest curs als meus estudiants de la universitat: mireu el futur amb una certa esperança, perquè no hi ha una crisi del periodisme ni dels periodistes, sinó que hi ha una crisi d’empreses de negoci periodístic, perquè tenen moltes dificultats per trobar rendibilitat per als seus productes. I si no hi ha rendibilitat, no hi ha musculatura, no tens paciència ni fas apostes decidides. Els periodistes d’avui tenim les eines per fer el millor periodisme que mai s’ha fet.

Les xarxes socials i la desinformació fan més difícil la vostra feina o també han obert noves portes?
Me les han obert per a contactar amb la gent, però me les dificulten perquè, sobretot X –l’antic Twitter– s’ha convertit en un espai de molt odi i de discursos extremistes. Cada cop m’hi sento menys còmode. Així i tot, sense aquestes eines no haguera pogut contactar amb 1.300 persones per tirar endavant la investigació dels abusos en el món de les arts escèniques. Vivim en un moment fantàstic per fer molt bon periodisme.

En la darrera Nit de l’Ara, la directora Esther Vera va assegurar en la seva intervenció que “hi ha una cosa que cap tecnologia podrà substituir: la feina periodística ben feta. Ni la guerra, ni la croada, ni el soroll: el periodisme”. Ho comparteixes?
Sí, les noves tecnologies –especialment la intel·ligència artificial– ens han de donar eines als periodistes, però la feina periodística és molt humana. Jo tinc la sort de ser professor universitari, i als futurs periodistes sempre els subratllo que el periodisme és un ofici. Darrere el periodisme hi ha crítica, humanitat, saber escoltar, empatia i, fins i tot, un punt d’activisme passant per tots els filtres possibles. En definitiva, el periodisme és mirar als ulls i fer-te preguntes del teu voltant, i això és molt difícil que la tecnologia ho pugui substituir.

“Després de patir un atac de cor, la meva implicació i el volum d’hores que passo a la redacció del diari no són les mateixes. Ho dic obertament, però m’he de cuidar”

Quins nous formats –pòdcasts, documentals, interactius– creus que són més potents per explicar investigacions?
La premsa escrita és un format molt més àgil i permet anar més al fons de la denúncia. En aquest sentit, crec que és la qui ha de ser el pal de paller per explicar investigacions. La televisió té un hàndicap: necessites unes imatges que possiblement són molt difícils de mostrar. Però sí que és veritat que, quan un cas està ben elaborat des de l’audiovisual, tens un testimoni que ho explica en primera persona, té molta més força.

Què recomanaries als joves que vulguin dedicar-se al periodisme d’investigació?
Els diria que siguin bons periodistes. Després podran especialitzar-se en periodisme d’investigació sense que els pengi l’etiqueta que jo tinc. Tot arribarà. Es pot fer bon periodisme d’investigació cobrint la informació del Barça o de la ciutat de Barcelona. A banda de les informacions diàries, s’ha de tenir una mirada allargada que et generi dos o tres temes que puguis treballar a llarg termini. Així és com ho feia jo quan era a la redacció d’esports del diari.

La precarietat és una llosa per als futurs periodistes?
Crec que els joves periodistes hi posen més equilibri amb la feina, estan superant aquesta tendència de treballar 24/7 com fem nosaltres, i me n’alegro moltíssim. Perquè venim de dedicar moltes hores amb sous deplorables, ja que en els darrers 20 anys hem perdut nivell adquisitiu. No pot ser que periodistes reconeguts dins el sector continuïn cobrant misèries. El periodisme és un ofici meravellós, que ens estimem molt, però més enllà de l’ofici som persones.

A més de periodista també ets escriptor. Has publicat dos títols: La dona que fugia de la boira, finalista del Premi Sant Jordi de novel·la del 2010; La noia del bar i Intocables, una investigació periodística que et va valer el Premi Josep Maria Planes. Ja estàs cuinant un nou llibre?
Sí, he recuperat un llibre que vaig escriure fa 15 anys i està pendent d’una revisió definitiva. Després vull escriure un altre llibre que sense parlar de mi ho faci.

Ets un dels periodistes d’investigació més reconeixibles del nostre país. Carles Porta –que és el més mediàtic i nostrat– t’ha fet alguna proposta professional per incorporar-te al seu equip?
[Somriu] No, no. He de dir que després de patir l’atac de cor vaig plantejar-me deixar la professió, perquè està molt mal pagada i has de tenir 25 barrets per sobreviure. Encara avui tinc molts dubtes, perquè ningú és imprescindible. Tot i sentir-me un privilegiat a l’Ara, si m’arribés una proposta dins la comunicació que em permetés treballar d’una altra manera, potser em plantejaria un canvi de rumb. Però aquesta proposta encara no m’ha arribat.

José Alberto García Avilés: “Vivim una tempesta perfecta: tecnologia sense estratègia, pèrdua de credibilitat i un model econòmic insostenible”