Foto: Maria Cerezuela
Antonio Pampliega Rodríguez (Mejorada del Campo, Madrid, 1982) és periodista i ha estat corresponsal de guerra freelance durant més d’una dècada. Ha cobert conflictes a països com l’Iraq, l’Afganistan, Síria, Somàlia o el Sudan del Sud, amb l’objectiu de mostrar la realitat de les zones de guerra. Va ser un dels primers periodistes a entrar a Síria el 2011 i ha produït reportatges destacats com Infiltrados per a Cuatro. Juntament amb els periodistes Ángel Sastre i José Manuel López, va ser segrestat a Síria per A-Qaeda durant 299 dies (del juliol de 2015 al maig de 2016). Ha col·laborat amb mitjans com la BBC, CNN, EFE, El País, El Mundo, Cuatro o laSexta. Els seus reportatges han estat distingits en guardons estatals i internacionals, i ha publicat tres assajos –el més destacat, Flores para Ariana (2021)– i dues novel·les. A Comunicació 21, Pampliega aborda el periodisme en un conflicte bèl·lic i posa en relleu la necessitat de l’ofici de ser al lloc dels fets.
Fa mig any que has publicat la teva segona novel·la: Cowboys en el infierno i ja ha arribat a la tercera edició.
[Somriu] Em sento molt feliç. Sobretot pel que em diuen els lectors.
Què li diuen?
Que es nota que el qui escriu sap de què parla, que les descripcions de l’escenari dels fets són molt reals i que descobreixen molts detalls de l’ofici de periodista. Més enllà de les vendes –que també, perquè el món editorial és molt complex– em quedo amb el feedback amb els lectors.
Cowboys en el infierno l’has publicat amb el segell de l’editorial Diëresis, amb seu a Barcelona. Com s’estableix el vincle amb l’editor José Ángel Martos?
Diëresis té la col·lecció Primera Página dedicada a relats de periodistes. A l’editor li vaig plantejar el relat en forma de novel·la del conflicte de l’Alep. Així que li vaig enviar els tres primers paràgrafs i es devia entusiasmar tant que vam llançar-nos-hi [somriu].
Quin és el punt de partida del llibre?
El punt de partida és la crisi econòmica que vam viure el 2007 i que va afectar de ple el periodisme. Amb aquell panorama, periodistes aleshores molts joves com jo formem part d’una generació que vam decidir jugar-nos la vida sense protecció ni cap compensació per mostrar al món l’horror d’una de les guerres més salvatges que he viscut mai a l’Orient Mitjà: la batalla d’Alep.
“L’etiqueta ‘periodista de guerra’ és màrqueting pur, jo soc periodista”
A què respon el títol del llibre?
El 2011 estava fent un reportatge amb uns marines dels Estats Units al sud de l’Afganistan que lluitaven contra l’opi davant els talibans. El títol d’aquell reportatge va ser Cowboys en el infierno. Li vaig proposar a l’editor, i va acceptar. En el llibre s’explica el motiu i d’on ve l’origen, ara no faré espòiler.
La imatge de la portada no és una qualsevol, té un rerefons molt especial per a tu.
Així és. La fotografia és de Javi Manzano, un fotògraf freelance que ens va acompanyar a la guerra i té un Premi Pulitzer. A la foto hi apareixen (d’esquerra a dreta) Antonio Pampliega, Manu Bravo, Zac Baillie i James Foley. Dos dels corresponsals de guerra protagonistes de la novel·la són Lucas Corso (jo) i El Guaje (Manu Bravo). És un homenatge per a tots ells.
Per què decideixes escriure una novel·la i no pas un assaig?
El darrer llibre que s’ha publicat sobre periodistes en guerra el va escriure Arturo Pérez-Reverte: Territorio comanche, que es va publicar l’any 1994. Des d’aleshores no s’havia escrit mai cap altra novel·la sobre periodistes en guerra. A diferència de Pérez-Reverte, nosaltres vam viure en les cases abandonades que deixava la gent a primera línia de combat.
Foto: Maria Cerezuela
Què vols mostrar en aquest llibre?
L’objectiu és apropar la guerra i les vivències que tenen els periodistes. La base del relat és el material que vaig recopilar per elaborar les meves cròniques per a El País, El Mundo o France Press durant cinc anys. Per tant, són històries reals, personatges que han existit i que m’han servit per presentar-los a la societat. M’he adonat que, després de tants anys, la societat encara no coneix què i qui hi ha al darrere d’aquesta guerra a Síria.
Quin és el percentatge que hi ha entre realitat i ficció en el llibre?
Un 70% del relat és realitat, el 30% restant és ficció. La ficció em permet crear un univers que no existeix i afegir personatges i situacions que encaixen perfectament amb el gruix del relat, que és la meva pròpia vivència com a periodista de guerra.
Què et semblaria la versió en català de Cowboys en el infierno?
[Somriu] M’encantaria! Mai m’han traduït un llibre, seria bonic. L’última paraula és de l’editor.
Més d’una dècada com a periodista freelance en llocs de conflicte bèl·lic. Et sents periodista o corresponsal de guerra?
Soc periodista! Detesto la crossa ‘de guerra’, no m’agrada. L’etiqueta ‘periodista de guerra’ és màrqueting pur. De fet, actualment, presento un programa a Cuatro sobre periodisme d’investigació i no parlo de guerres, sinó de narcotràfic. He cobert conflictes de guerra durant una etapa de la meva vida, però sempre m’he sentit periodista. I ho sento així des de petit, que volia ser periodista esportiu. Fins i tot, vaig ser becari durant dos anys al diari As.
“20 anys enrere i en plena crisi econòmica es pagava millor a un ‘periodista de guerra’ que actualment”
I què va estroncar la teva carrera periodística en els esports?
Tot i ser merengue, em vaig adonar que no era allò el que entenia jo per periodisme. En els esports hi ha massa periodisme de bufanda, i jo entenc el periodisme lligat a un vessant més social i de servei a la societat.
Amb 25 anys decideixes marxar a l’Orient Mitjà a cobrir una guerra. Què et van dir a casa?
Al principi s’ho van prendre força malament. El meu pare, fins i tot, em va dir si havia embogit. I la mare, que havia acabat de sortir d’una malaltia al cor, em va dir que si era allò el que volia fer, endavant.
Cobrir una guerra com a periodista freelance està mal pagat?
Sí, sempre. Així i tot, 20 anys enrere i en plena crisi econòmica es pagava millor que actualment. Cada cop es paga pitjor i per a un periodista freelance la guerra és molt cara.
Per què?
El preu de les cròniques que et paguen els mitjans espanyols és irrisori. I si li sumes que necessites un traductor, la despesa es multiplica. En moments de màxima tensió, els traductors tenen un cost d’entre 400 i 500 euros diaris.
Foto: Maria Cerezuela
I com vas poder exercir el periodisme a l’Orient Mitjà?
Vaig haver de demanar un crèdit al banc de 10.000 euros per finançar-me les meves despeses. I no vaig començar a recuperar la inversió feta fins que vaig treballar per a mitjans estrangers, que pagaven molt millor les cròniques perquè no tenia competència. Vist amb perspectiva avui, sembla una animalada, però quan ets jove, hi ha una crisi econòmica que t’amenaça i no veus cap opció de créixer en una redacció d’un diari, la millor solució és anar a cobrir una guerra.
Vas fer-ho com a freelance, sense l’aixopluc de cap mitjà. Quins avantatges i desavantatges té fer-ho com a freelance?
Exercir com a periodista freelance en una guerra gairebé tot són desavantatges. Tens molta inestabilitat, estàs desemparat i no tens cap assegurança de res per si tens algun accident. I a més, quan tens una bona informació t’has de barallar amb els mitjans per acordar el preu de les peces. Però també hi ha avantatges.
Quins?
Que vaig poder fer i desfer a la meva manera. Ningú decideix per sobre meu, jo soc el meu propi cap. Ningú em diu el dia que he de tornar, no he d’estar pendent de l’agenda que em marca un mitjà de comunicació o per quina zona m’he de moure. A grans trets, fas el que et ve de gust i com et ve de gust.
“Vaig haver de demanar un crèdit al banc de 10.000 euros per finançar-me les despeses de cobrir una guerra”
Quan decidies tornar a casa i allunyar-te temporalment de la guerra?
Necessites allunyar-te de la zona de guerra perquè el cap t’explota. Un cop a casa, descanses. Però, al cap d’un parell de setmanes, la guerra et reclama. T’adones que no tens competència i que els mitjans per a qui treballes et compren les cròniques. Ets autònom i necessites guanyar diners.
Has anat i vingut moltes vegades durant la guerra?
Moltíssimes! He gastat passaports sencers plens de segells!
Quan vas estrenar-te com a corresponsal de guerra naixien les xarxes socials. Com es treballava aleshores?
Recordo que va aparèixer la figura del periodista ciutadà. A Síria, qualsevol persona amb un telèfon mòbil gravava imatges de la guerra, les compartia a les xarxes socials i els mitjans xuclaven aquells vídeos de manera gratuïta. Tot i no garantir-se la fiabilitat de les fonts, els mitjans prioritzaven la gratuïtat dels continguts. Allò va suposar un gran obstacle per a la nostra feina. Ara bé, en la guerra de l’Alep, el règim va tallar les comunicacions i va ser gairebé impossible. Amb aquestes condicions, obtenir la informació encara va ser molt més difícil.
En la figura del corresponsal de guerra hi ha un vessant romàntic?
No, ni de bon tros. Tenim una idea romàntica de la guerra condicionada per la literatura que és falsa. La guerra no té res de romàntica, hi ha molta duresa, especialment per la quantitat de gent que veus morir i per la impotència que sents de no poder fer-hi res. Ho explico en dos capítols d’aquest llibre i que, per desgràcia, són reals. Són dos bombardejos en un suburbi i un hospital d’Alep. En tots dos casos he intentat descriure-ho tal com vaig veure-ho. No és el mateix veure una imatge que llegir-la.
Foto: Maria Cerezuela
Vas patir un segrest de gairebé deu mesos a mans d’Al-Qaeda. T’han quedat seqüeles del teu pas per la guerra?
Moltes! Tinc estrès posttraumàtic i estic en tractament psiquiàtric. Per això ja no hi vaig. No estem preparats per veure una realitat tan cruel com una guerra. Fins que no t’hi trobes no prens consciència. En aquesta novel·la hi ha moltes llàgrimes. A mi em van haver de segrestar per tenir una oportunitat en el periodisme.
És molt fort.
Però és així. Em van segrestar i després Planeta em va donar l’oportunitat de publicar un llibre –En la oscuridad– i Cuatro em va oferir un programa de televisió.
A televisió has trobat l’estabilitat en el periodisme?
Sí, perquè al darrere hi ha una empresa com Mediaset. Ara puc treballar molt diferent de com ho havia fet com a freelance, que érem periodistes low cost. Ara a Cuatro jugo la Champions!
Actualment presentes Territorio Pampliega. Per què has focalitzat tot l’interès en el narcotràfic?
És un àmbit que em té fascinat! Tenim la percepció que el narcotràfic és lluny de casa, on hi ha els càrtels, i en canvi, jo que visc a Màlaga, el tenim allà mateix. A la costa del Sol hi ha més d’un centenar d’organitzacions criminals. La primera temporada de Territorio Pampliega ha tingut molt bona acollida. Espero que el 2026 puguem tornar-hi, tenim moltes ganes.
“Quan cobreixes una guerra necessites allunyar-te de la zona temporalment perquè el cap t’explota”
Què els diries als joves periodistes que, com tu, ara vulguin cobrir una guerra?
Que si volen ser periodistes de guerra que hi vagin. No soc ningú per dir-los que no ho facin. Ara bé, el meu consell és que a la guerra no hi pot anar tothom, s’ha de ser d’una pasta especial. Cobrir una guerra està ple de sacrificis i de renúncies. Jo a Síria vaig viure durant tres setmanes sense aigua ni llum!
Malgrat tot, l’experiència d’anar a la guerra t’ha compensat?
Sí, perquè el que vam fer ha valgut la pena per alguna cosa. Si nosaltres no haguéssim sigut allà oferint les imatges al món i posant nom i cognoms a qui va patir directament la guerra, serien persones oblidades. I això només és possible si els periodistes són al lloc dels fets. Ho explico en l’últim capítol del llibre, que acaba amb l’assassinat de 83 persones. Saps quants periodistes hi havia? Un company, un fotògraf i jo. Si no haguérem estat allà, ningú n’haguera dit res de les víctimes. És un sacrifici molt gran, però ha valgut la pena.
Avui tornaries a cobrir una guerra?
No, ara ja no em compensa. Tinc una filla petita, de cinc anys. Quan et vas fent més gran i formes una família et dius a tu mateix: ja n’hi ha prou.
Foto: Maria Cerezuela
Xavier Grasset: “L’impuls de La 2Cat obliga TV3 a no adormir-se”
