Diana Martín (Barcelona, 1973) s’ha especialitzat en la comunicació dels esports de muntanya com a freelance a Andorra. Després de treballaren el món financer, la seva vida va fer un tomb inesperat que la va portar a dedicar-se a la comunicació des del Principat d’Andorra, on hi resideix des de fa onze anys. Així gestiona i crea estratègia a les xarxes socials. Més d’una dècada que li ha permès fer-se un lloc en un país petit i ple de singularitats tot i créixer en terres lleidatanes. Diana Martín explica a Comunicació 21 com conviu a Andorra una dona emprenedora en un àmbit predominat per homes.
Fins fa una dècada desconeixia el món de la comunicació. Què la va dur fins aquí?
L’any 2010 em vaig implicar com a sòcia capitalista en un projecte comunicatiu relacionat amb la cultura i la muntanya. Com que jo tenia coneixements tècnics, tenint en compte que havia estat esquiadora i guia de muntanya, només vaig haver d’aprendre el vessant audiovisual.
Aleshores ja vivia a Andorra.
Sí, tot i que la meva vinculació amb el Principat ve de lluny, quan vaig ser integrant com a esportista d’esquí alpí d’un club andorrà. És en aquesta etapa de 20 anys com a professional dedicada a la neu i a la muntanya que vaig adquirir tots els coneixements tècnics que em van servir per realitzar el programa de neu de La Xarxa. Per mi aquell projecte va tenir una durada de dos anys fins que va arribar la proposta d’una empresa de referència a Andorra com és Viladomat Esports.
Es converteix en community manager?
El projecte comunicatiu de l’empresa començava gairebé des de zero, com més m’agrada. Entre d’altres, vaig formar part de l’equip que va posar en marxar l’e-commerce i reforçant la comunicació en tots els àmbits. Ara bé, hi vaig treballar durant un any i mig perquè vaig sentir que era el moment d’establir-me com a freelance.
Descendir una muntanya té el seu risc, però vostè també ho aplica en el món laboral.
[Riu] La decisió de fer-me autònoma va ser fruit de poder ser la mestressa del meu temps i ser feliç. I la felicitat, per mi, implica per poder tenir una estona de silenci enmig de la muntanya. Tinc una connexió especial amb la natura i és on hi trobo part de la meva creativitat professional.
Tot i ser freelance se segueix dedicant a la comunicació.
El primer any en solitari vaig començar a comptar amb diferents clients per treballar en diversos projectes. Entre d’altres, una plataforma que ofereix continguts en esports d’hivern en espanyol, i jo m’encarregava de cobrir la zona d’Andorra. També vaig fer un videoblog per a una empresa de Madrid per donar visibilitat a dones emprenedores en el món. Amb el temps, m’he especialitzat en vídeo, fotografia i comunicats, sobretot. Intento no trair-me a mi mateixa.
Què vol dir?
Que trio els projectes que a mi m’interessen. I descarto aquells que, per la meva manera de ser i de pensar, no m’encaixen. Mai executaria un projecte d’un partit polític amb el qual no combrego. Prefereixo invertir el meu temps en allò i que em motiva, i de moment puc fer-ho.
Com es conviu amb el fred i en condicions de feina més difícils des de la muntanya?
Hi ha gent que idealitza el fet de treballar en entorns tan bonics, sobretot quan penjo fotografies i vídeos de la feina feta a les xarxes socials, però darrere hi ha situacions complicades. No és el mateix ser a la muntanya per plaer que treballar-hi. Fer-ho amb fred i sense bellugar-se gaire durant moltes hores provoca congelacions a les mans. Per exemple, quan has de piular l’evolució de les competicions d’esquí. També has de buscar estratègies per mantenir els aparells tecnològics i tècnics en bon estat per evitar que s’aturin a causa de les baixes temperatures.
La meteorologia juga un paper essencial?
Sí, l’aplicació de meteorologia l’utilitzo gairebé sempre. En la meva feina hi ha un aspecte molt rellevant que és la seguretat. Treballar sobre neu implica riscos com les allaus o quan hi ha un canvi de temps sobtat, una boira intensa que et pot provocar perdre el camí de tornada. A Andorra tenim la sort que hi ha un servei de rescat que en cinc minuts pot recollir-te en helicòpter. Fins ara, i toquem fusta, no m’ha passat mai res que m’hagi posat en perill.
Amb els anys, es pot penjar l’etiqueta d’experta en la comunicació de l’esport de muntanya?
Això d’experta és una mica agosarat. Tinc una llarga experiència, trepitjo la muntanya cada dia, i tot això fa que tingui més coneixements que d’altres. Tinc l’avantatge que, a banda de dedicar-me professionalment com a comunicadora, també soc practicant de molts esports de muntanya. Aquest és un valor afegit que et distingeix de la resta. Tinc molt clar que, perquè la comunicació sigui vàlida i efectiva, és molt important que qui ha d’explicar alguna cosa ho conegui de primera mà, si no acabem confonent l’audiència.
L’esport de muntanya està estretament lligat als homes, sobretot a aquells professionals de la comunicació que s’hi han acabat especialitzant. Quantes vegades li han preguntat què hi fa vostè en un món més masculí?
[Riu] Aquesta pregunta me la van fer durant molts anys els meus pares! Però ha anat així, sempre he tingut una atracció molt forta per la muntanya i m’hi he volgut dedicar. Puc confessar que no se m’han aprovat pressupostos perquè sent una dona no m’han vist capaç de tirar endavant aquell projecte. I altres casos de preguntar-me amb un to de sorpresa: aquestes imatges les has enregistrades tu? Vull pensar que no es tracta d’un cas de masclisme. Reivindico la dona en els esports de muntanya que són propietat dels homes. Perquè dedicar-m’hi professionalment, viure a tocar la muntanya i fer-ho a Andorra, és una decisió molt personal.
Quins avantatges hi ha trobat de viure a Andorra?
Per viure-hi és bàsic que t’agradi el fred i la muntanya. Un dels aspectes més valuosos de la vida a Andorra és la seguretat ciutadana. Aquí pots dormir gairebé amb la porta oberta de casa. Ara bé, hi ha una condició indispensable: per viure i treballar a Andorra és bàsic entendre a la perfecció els equilibris delicats que té el país des de fa anys i panys.
És un fet que condiciona els mitjans de comunicació d’Andorra, també?
Sí, evidentment. Andorra no té cap mitjà de comunicació que vagi per lliure. Tots tenen una vinculació a un partit polític i a una família amb un poder determinat.
Per tant, no tot són flors i violes.
Andorra no és un país pensat per als emprenedors. Per exercir la meva feina pago una quota mensual de 469 euros més l’afegit del copagament sanitari. És fa que d’entrada hagis d’assumir 600 euros que només provoquen que siguem menys competitius a l’hora de treballar fora; per exemple, a Catalunya. Si la quota fos més assequible, hi hauria més emprenedors, més possibilitats i s’acabaria amb el mercat negre existent.
En l’àmbit personal, què li manca a Andorra?
Que no pugui exercir el meu dret a vot! Com que no disposo de la nacionalitat andorrana, jo formo part dels dos terços de la població que no vota. Ho podré fer quan acumuli 20 anys seguits vivint a Andorra, però no accepten la doble nacionalitat i hauria d’anul·lar la meva nacionalitat espanyola. Així i tot, no canvio Andorra per res del món.
