Foto: Jordi Borràs

Francesc Canosa i Farran (Balaguer, 1975) és periodista i director del magazín digital La Mira. Llicenciat en Periodisme i doctor en Comunicació per la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna – Universitat Ramon Llull, Canosa ha treballat com a reporter i guionista de televisió a TV3, Canal Estilo, Canal 9, Telecinco i Antena 3; en premsa a El Singular Digital, El País, La Mañana, Avui i El Periódico, i també a Catalunya Ràdio. És professor associat a la Facultat Blanquerna. A Comunicació 21, Canosa reivindica l’aposta pel periodisme cuinat que aporta La Mira.

La Mira s’ha consolidat com una de les capçaleres que donen valor afegit al periodisme a Catalunya. Com es va cuinar el projecte?
La Mira va sorgir fa quatre anys, en un moment molt convuls per al país, però la vam estar preparant durant un any i mig abans. És un mitjà molt pensat, fruit de les xerrades amb l’editor Joan Camp i Magda Gregori. Així, com diria el filòsof Francesc Pujols, de la idea inicial a la realitat (en el moment en què surt el primer exemplar), l’aproximació és molt màgica.

Observar i mirar. Hi ha una ‘mira-manera’ de veure el país?
És una expressió que ja ens és familiar, ens ho diuen. La Mira té com a essència una mirada de país, de tot el país i de la seva gent. Mirem allò que no es veu: la Catalunya iceberg, invisible i soterrada. D’aquí el nom de la capçalera. És un magazín en el qual des de la no-actualitat expliquem millor l’actualitat.

I l’expliquen a través d’històries.
Tenim un país ple d’històries, les quals totes tenen valor, i no caduquen. No som conscients del que tenim. Tots els continguts de La Mira s’elaboren perquè es puguin llegir amb el pas dels anys. A diferència d’altres mitjans, que els seus continguts tenen milers i milers de visites, les nostres històries comptabilitzen xifres menors, però tenen una incidència brutal.

Com ho demostra?
Tenim desenes de casos. Quan publiquem un reportatge sobre una catedral del Pallars que s’està caient, l’endemà la visita la consellera; el cas de l’espoli dels ateneus catalans acaba amb una proposta de llei al Congrés, o quan conversem amb un senyor del Pallars que és l’únic que es queda al seu poble i la resta marxa, posem sobre la taula el debat del despoblament i les infraestructures. Per tant, La Mira no fa folklore, fa periodisme.

“No es pot ser periodista a Catalunya i no parlar català, és una riquesa, hi incidim poc”

Són l’essència del nou periodisme?
No, està tot inventat. És com el cas dels americans als anys 20 i 30 del segle passat, no es van inventar el nou periodisme; a Catalunya ja se’n feia, i n’hauríem de parlar en una altra ocasió. El que s’inventen els americans és el màrqueting sobre el nou periodisme.

Un dels manaments de La Mira és que usa els gèneres periodístics (el reportatge o l’entrevista) que tenen més futur.
Sí, aquesta és una obsessió meva. La notícia mor al cap d’uns minuts o de 24 hores, i, en canvi, aquests gèneres clàssics no moren. A mi m’interessa la vida i no la mort. Quan rescatem una temàtica, que molts lectors descobreixen al cap dels anys, resulta fantàstic. I allò que fem tindrà un valor documental i històric. Aquesta és l’essència, el que li dona valor a La Mira i al periodisme.

Aposten per un periodisme reposat. És necessari?
De vegades ens oblidem que per escriure una bona història o una entrevista que commogui es necessita temps. I el periodisme d’actualitat va molt de pressa. A La Mira garantim aquest temps a l’equip, perquè les històries que s’escriuen acaben tenint valor per al territori.

“Hi ha molta actualitat, però poca realitat. Des de la no-actualitat expliquem millor l’actualitat”

És un magazín per a persones connectades a la realitat, no esclavitzades per l’actualitat. Estem excessivament esclavitzats de l’actualitat?
Amb 47 anys, he tingut una vida mediàtica i superactiva i diversa, molt lligada a internet i les noves tecnologies. Actualment el valor més preuat és el temps, i també l’espai. Són els dos carrils pels quals funcionen els mitjans de comunicació. Les cases són petites i tenim molt poc temps, per tant, anem cap a un món on els valors més essencials s’estan convertint en més extraordinaris.

I el periodisme és un valor extraordinari?
El periodisme és com l’aigua que surt de l’aixeta; si l’aigua està contaminada, ens contaminem com a persones i ens emmetzinem com a societat. La gent és o pren decisions en funció del que veu, escolta o llegeix. Per tant, l’aigua de l’aixeta beguda en el vas mediàtic de cada dia, si aquella aigua no és salubre, la persona que la beu s’anirà contaminant i veurà un món irreal, i d’aquí la meva defensa de la realitat. Hi ha molta actualitat, però poca realitat, que són dues coses molt diferents.

Hi ha una realitat que crema: la caiguda de les vendes en paper. Té els dies comptats?
La gent no llegeix diaris de paper, així i tot no han desaparegut. Estic convençut que es mantindran.

Quin és l’univers que enfoca La Mira?
La premsa a Catalunya té un problema oftalmològic. L’ecosistema de premsa local i comarcal de Catalunya és únic i espectacular, però no mira més enllà. Són mitjans que miren del territori cap a la capital. En canvi, els mitjans de la capital només miren cap a la capital i allò que passa a l’estranger, en clau internacional. La Mira té la capacitat d’oferir continguts de país amb una mirada àmplia i allargada sota l’univers dels Països Catalans.

Foto: Jordi Borràs

En la darrera dècada han aparegut una munió de mitjans digitals a Catalunya. Hi té cabuda La Mira?
Estem a favor de la biodiversitat de les espècies, en l’ecosistema comunicatiu català hi pot conviure tothom. La Mira és un mitjà formiga que, a diferència dels dinosaures, continua viva, no s’ha extingit. Som un mitjà petit i singular que ha apostat fermament per la qualitat. En el consum d’informació i d’actualitat de la gent, nosaltres som els últims. I som el que queda quan ja no queda res [riu]. Per això ens dirigim a la immensa minoria. Quedaran pocs grans mitjans i molts de petits.

Quin valor té el distintiu de la llengua en l’ecosistema català?
No es pot ser periodista a Catalunya i no parlar català, és una riquesa, hi incidim poc.

Amb les jornades Miravisions han estat capaços de convertir Juneda, a les Garrigues, en la capital catalana del fotoperiodisme.
Sí, és possible, ho hem fet! Durant dos dies convidem als millors fotoperiodistes a Juneda i s’hi apleguen més de 200 persones. I no només els fotoperiodistes sèniors, sinó també els júniors. Ens interessa promoure la pedrera, cal que el sector aposti de valent pel talent dels joves; nosaltres hi creiem i hi apostem. Hem convertit Miravisions en el gran certamen del fotoperiodisme a Catalunya.

Un certamen que té continuïtat arreu amb una mostra que recorre el país. Li dona valor afegit?
Així és, les exposicions de Juneda es poden veure al Palau Robert de Barcelona i s’inicia una ruta per tot Catalunya, és el viatge a l’inrevés. Jo en dic la deconstrucció. I el més rellevant és que aquestes històries són fotos que poden interessar a Juneda, a Barcelona o a Falset. El repte, ara, és consolidar el Miravisions internacionalment.

“Estem en un món on els mitjans petits poden tutejar els grans, i això és nou”

Una de les grans apostes de La Mira és el pòdcast.
El 2016, mentre cuinàvem La Mira, ja pensàvem en el pòdcast [riu]. Ho estan petant perquè, fins i tot, els podem escoltar al cotxe. Això no havia passat, perquè al cotxe només escoltàvem música o la ràdio convencional. Això és nou, a banda que és un format molt íntim, personal i amb una capacitat de penetració brutal. Per això, aquest 2023 tenim previst oferir una sèrie de deu capítols d’una gran història que estic convençut que generarà molt d’interès. Serà una aposta més d’un periodisme d’actualitat i narratiu.

Com es finança La Mira?
Com bona part dels mitjans del món, que beuen del model anglosaxó, del cas New York Times. A La Mira tenim diferents vies: els subscriptors (que voregen el miler); el que jo anomeno ‘mira-coses’, que tot el que fem ha de revertir en uns diners, i la publicitat. Aquestes tres potes han de dialogar permanentment. Som un mitjà petit i tot ho hem de mirar al cèntim.

La Mira acaba de rebre l’enèsim premi, aquest cop a La Nit de les Revistes i la Premsa en Català. Deu premis en només quatre anys, un d’ells, el Premi Nacional de Comunicació. Creu que els ha arribat massa aviat?
És una molt bona pregunta. Fent una reflexió personal, mentiria si digués que els premis no et generen felicitat. Ara bé, els premis no ens han de deixar veure el bosc. Des de La Mira som honestos i transparents, no hi ha més. Considero que hi ha molts altres professionals i mitjans en l’àmbit local molt interessants.

“La Mira no fa folklore, fa periodisme”

En aquest país es parla molt dels mitjans i dels periodistes, i poc dels editors. Parli’m del seu: Joan Camp.
En Joan Camp és un dels editors (encara jove) que més ha contribuït a l’ecosistema comunicatiu del país, amb una mirada privilegiada. Des de la posada en marxa de Racó Català fins a Viasona, passant per les jornades de la Catosfera, el principal punt de trobada anual de la Internet catalana. Hem associat molt que, als mitjans, l’editor és el que posa els diners, és la cultura del pelotassu mediàtic, quan és una mica més complex. En aquest sentit, crec que en aquest país fa falta la formació d’editors, és necessària.

Per què?
Sobretot quan penso molt en la premsa comarcal i de proximitat, tot i que s’hi troba tothom. Hi haurà un moment, i ja està passant, que els editors d’aquests mitjans s’estan jubilant, i els cal un relleu. Estem poc acostumats a editors a la saxona, hem d’anar més cap a editors del model nord-americà i del Regne Unit.

En una entrevista recent a Comunicació 21, l’exdirector de TV3, Vicent Sanchis, va dir: “avui els propietaris dels principals diaris digitals del país són periodistes, no havia passat mai”.
Sí, vaig llegir l’entrevista. Estic d’acord que els editors del futur potser seran periodistes, però l’editor que serà periodista, no serà un periodista pelat. Aquests editors hauran de tenir més coneixements, no només un grau en Periodisme. Ja no parlem de l’aspecte humà i del funambulisme de sempre. Estem en un món on els mitjans petits poden tutejar els grans, i això és nou.