Gemma Parellada (Barcelona, 1982) és periodista freelance i exerceix de corresponsal a l’Àfrica per a Catalunya Ràdio, CNN i RFI. Graduada en Periodisme per la Universitat Ramon Llull, va enamorar-se de l’Àfrica en el seu primer viatge al Senegal com a fotògrafa. Després de viure a Sud-àfrica, s’ha establert a Costa d’Ivori. És la corresponsal de l’Estat espanyol més veterana a l’Àfrica subsahariana i forma part del Fòrum de Periodistes d’Investigació Africans (FAIR). Ha estat guardonada en diferents premis, entre altres, el Premi Miguel Gil Moreno (2016)​ i el Memorial Joan Gomis de periodisme (2013). A Comunicació 21, Parellada reivindica la figura del corresponsal per enfortir el bon periodisme i critica la manca de criteri que respiren els mitjans de l’Estat amb la informació que genera el continent africà.

La vocació periodística i, per extensió, a exercir-lo a l’estranger et ve de lluny?
No, jo no ho havia mai ni somiat, no m’atrevia a somiar-ho, no ho veia a l’abast. Vaig fer Periodisme perquè m’agradava molt escriure i a la carrera de Literatura no li veia gaire sortides; aquesta barreja entre carrer i escriure creia que m’agradaria, i va ser així. Sempre m’ha interessat tot el que té a veure amb el món.

D’aquell primer viatge a l’Àfrica, què et va atrapar?
En aquell primer viatge vaig saber que m’adaptava molt bé a ser fora, i va ser molt natural, com si hi hagués estat tota la vida, era una sensació molt estranya. Quan hi vas i descobreixes tantes coses noves ja no pots parar, i vols anar estirant del fil. Tu imagines una Àfrica, però n’hi ha moltes més. Les històries de les quals escric me les trobo caminant pel carrer. En aquell primer viatge vaig escriure els meus primers reportatges, va ser com el meu laboratori sobre com seria ser una periodista independent.

Tornes a casa tenint clar que t’hi vols dedicar professionalment?
Sí, aquell primer viatge al Senegal el faig amb una feina pactada amb Wanafrica, una revista creada i dirigida per un senegalès resident a Barcelona. També vaig viatjar al Congo per cobrir-hi les primeres eleccions, i des d’allà vaig publicar el meu primer reportatge al Magazine de La Vanguardia. Tenia 24 anys i volia menjar-me el món.

A casa també al·lucinaven?
A casa no ho van acceptar bé. I vist amb perspectiva, ara que soc més gran, ho entenc. Avui encara els costa, però el meu camí és aquest.

“Els mitjans no inverteixen en l’Àfrica, hi ha un menyspreu informatiu”

Com era aquell periodisme sense internet ni xarxes socials?
Molt diferent! Recordo que treballava des de cibercafès perquè no tenia ni telèfon mòbil. Quan ja en vaig tenir, cantava les cròniques per telèfon, també les dels diaris. Enviar les fotos era el més laboriós, moltes vegades se’t tallava la connexió i havies de tornar a reiniciar.

De l’Àfrica t’especialitzes en el conflicte inacabat de la República del Congo.
Quan estava a la universitat em vaig obsessionar molt amb el Congo, i quan vaig descobrir tot el que hi passava i vaig veure que als mitjans no se’n parlava no ho vaig entendre. Quan hi ha coses que no entenc, busco respostes, i això va desembocar en què marxés al Congo per veure què hi estava passant, perquè des d’aquí no hi havia gaire informació, i així va anar.

Instal·lada a l’Àfrica des de 2007 entre Sud-àfrica i Costa d’Ivori. Per què tries aquests dos països?
Des de 2005 que ja anava i venia de l’Àfrica, però m’hi instal·lo definitivament el 2007. A Sud-àfrica hi vaig viure cinc anys, és un país que genera molt més interès que la resta, hi ha més cobertura informativa, tot i que és un territori que m’estimo molt. El 2012 vaig marxar a Costa d’Ivori perquè informativament em sembla més interessant la zona, i perquè hi ha menys periodistes, m’hi sento molt més útil.

L’Àfrica és un continent on hi ha menys corresponsals i que, de retruc, hi ha més oportunitats laborals?
A mi se’m fa difícil pensar en termes de competència. A l’Àfrica hi ha tant per fer i que no està fet que cada vegada que venia algú els rebia amb els braços oberts. M’agradaria pensar que som massa i que som competència, però el problema és un altre. Només hi ha un mitjà que tingui redacció a l’Àfrica subsahariana, l’agència Efe. Els mitjans no inverteixen en l’Àfrica, hi ha un menyspreu informatiu. Hi ha pocs professionals i la gran majoria exerceixen com a freelance. Acostumen a ser-hi un o dos anys abans de marxar, i això fa que la qualitat de la informació sigui molt baixa.

“Quant a qualitat, el periodisme ha baixat, i espero que ens adonem que, quan s’expliquen bones històries, l’audiència respon”

Per què els mitjans no hi aposten?
Pel que fa a l’Àfrica, en la majoria de mitjans de l’Estat espanyol hi ha molta manca de criteri, perquè se’n desconeix molt i no saben bé què és important i què no. El que es limiten a fer és enviar algú quan els mitjans francòfons o anglòfons fan soroll. Però la línia editorial no la tenen clara perquè mai hi han dedicat gaire interès, no saben llegir gaire les dinàmiques de conflicte i de pau.

Com s’explica?
Els mitjans tenen molta por a perdre el periodista en un lloc de conflicte, per evitar-se problemes legals o que rebin crítiques. Per això, si no tenen enviat especial, compten amb periodistes independents.

Actualment la figura del corresponsal s’ha devaluat?
Des dels mitjans s’ha apostat menys per fer bon periodisme en general, i quan parlem de la crisi del periodisme hauríem de fer autocrítica. No podem apostar per la porqueria i després queixar-nos que hi ha menys lectors. Quant a qualitat, el periodisme ha baixat, i espero que ens adonem que, quan s’expliquen bones històries, l’audiència respon. Jo ho noto, les històries que fas de pressa passen desapercebudes. Jo soc molt optimista, i penso que si fem bon periodisme ho podrem revifar entre tots i la gent s’hi connectarà una alta vegada, en qualsevol format.

Més enllà de les dificultats d’exercir el periodisme a l’Àfrica, ser dona és una dificultat afegida?
Sempre vas més prudent i sabent que tens un risc, a priori. Però em pesa més el masclisme dels mitjans espanyols que no pas treballar l’Àfrica sent dona. A l’Àfrica sempre m’han protegit més, els companys i la gent, mai he tingut cap risc afegit per ser dona.

Has passat por, alguna vegada?
Sí, i he temut per la meva vida. La vegada que em van detenir, el primer dia de la guerra a Costa d’Ivori, va sortir la policia i va matar gent. Jo havia estat tot el dia treballant i ja marxava cap a casa, aleshores em van començar a perseguir militars i milícies, i em van detenir juntament amb cinc persones més. Ens van posar de genolls i van pujar les armes com si ens anessin a afusellar. Aquell va ser el moment que més por he passat de la meva vida.

En aquell moment vas tenir la necessitat de fer un pas enrere, d’exercir el periodisme des de Catalunya?
No, no he reflexionat gaire sobre el perquè no, però és a l’inrevés. Aquest episodi em va provocar més a seguir a l’Àfrica. Quan em van alliberar tenia moltes ganes d’explicar el que estava passant a Costa d’Ivori, i des d’un dels mitjans per qui treballava em van dir que marxés, però jo vaig dir que no, perquè tenia la sensació que si marxava no serviria de res el que m’havia passat.

Com a mínim vas més protegida des d’aleshores?
No, normalment viatjo sola i acostumo a trobar-me amb els mateixos companys, perquè hi convivim temporades llargues. També treballo amb periodistes locals i cooperants, amb qui fem colla.

“L’Àfrica no són només els trets, sinó que són moltes coses més”

Fins a quin punt és rellevant disposar de bons contactes en aquests països per minimitzar la inseguretat?
Els contactes són el més important, no només per fer la feina, sinó per seguretat. Val molt més una bona llista de contactes que anar envoltat d’homes armats. És el secret que no m’hagi passat res, em refio moltíssim del que em diuen sobre el terreny, i fa que disminueixin molt els riscos.

Un dels riscos també són els continguts dels reportatges, la mirada del conflicte a l’exterior. Has rebut mai pressions institucionals a l’Àfrica?
No, mai he rebut pressions ni coaccions. El que sí m’ha passat és que a Angola em van fer saber que m’estaven llegint, però no va haver-hi amenaces. Tinc una sospita, però, que al Congo, que hi vaig pràcticament cada any, em van denegar el visat l’any després d’haver fet una cobertura grossa sobre el coltan, curiosament.

El periodista Nicolás Valle va explicar fa unes setmanes a El suplement de Catalunya Ràdio que “quan prefereixes viure amb un conflicte que amb la teva família, t’adones que ets addicte a la guerra”. Ho comparteixes?
No, jo no soc addicta a la guerra, però sí que soc obsessiva, i si hi ha una cosa que m’interessa, m’hi poso encara que hi hagi guerra. No tinc l’adrenalina del conflicte pel conflicte, m’hi ficaré si és necessari per entendre alguna cosa, però no necessito el conflicte. Hi ha dos tipus de periodistes: el que necessita la guerra i li agrada i el que no. L’Àfrica no són només els trets, sinó que són moltes coses més.

Després de tants anys vivint a l’Àfrica, les visites a Barcelona encara suposen un xoc?
Ara ja no em passa tant, m’ha canviat tantíssim la perspectiva que, si abans pensava que tenia l’obligació de fer coses a l’Àfrica i un sentiment de superioritat del qual no en som conscients, ara sento la necessitat de treballar sobre l’analfabetisme que hi ha a Europa envers les realitats africanes. Actualment estic més connectada a Barcelona, des de fa quatre anys vaig posar en marxar el Festival Wallay!, una mostra del cinema africà. És un projecte petit, on es generen converses interessants.

Des d’un vessant més personal, has pogut tenir la vida personal que has volgut al marge de la feina?
No tinc fills i aquest és l’etern dilema. Soc conscient que, en cas de tenir-ne, hauria de canviar d’estil de vida. M’agradaria seguir a l’Àfrica, però mantenint sempre els lligams amb Catalunya. Em veig trepitjant el terreny, el necessito per poder explicar bé les coses, però possiblement a un altre ritme. Estic cansada, els anys pesen i estaria bé una temporada més tranquil·la.