Foto: Joanna Chichelnitzky
Guillem Sánchez (Caldes de Malavella, 1981) és periodista d’El Periódico de Catalunya, i una de les veus autoritzades del país en l’àmbit dels successos, tribunals, assumptes policials i cossos de seguretat. Llicenciat en Periodisme per la Universitat Ramon Llull, va iniciar-se professionalment com a redactor de societat a l’Agència Catalana de Notícies. És professor associat a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. A Comunicació 21, Sánchez posa en valor el periodisme d’investigació.
En els darrers anys t’has reivindicat com un dels periodistes de successos de referència del país.
I això que la vocació pel periodisme em va arribar tard, jo volia ser bomber [riu], ho tenia claríssim! Tenia clar que havia d’estudiar una carrera, però no sabia quina, realment no tenia ni idea per on començar. Recordo de parlar-ho a casa, amb la meva mare, l’opció d’estudiar periodisme. Però estava estudiant sense convicció, jo tenia ganes d’aprovar les oposicions, era auxiliar forestal i treballava en les campanyes d’estiu.
Per no tenir-ho clar, hi tens la mà trencada (en el periodisme).
[Somriu] Sempre m’havia agradat molt escriure. Quan era a la facultat fent pràctiques i escrivint reportatges, fer preguntes, el contacte amb la gent i després intentar explicar-ho, anava amb mi, i a partir d’aquí vaig anar fent. Tenia clar que, si no sortia bé, provaria l’opció de ser bomber. Passen els anys i la vocació de bomber sempre la portaré dins meu. Prefereixo ser periodista que bomber, així i tot, són feines de vocació de servei, com la de metge, mestre o policia, amb la missió d’ajudar.
En els teus inicis vas forjar-te a l’ACN. Què vas aprendre en una agència de notícies?
Sobretot, periodisme amb majúscules. Una agència de notícies és el que et permet començar des de zero, estàs treballant per a altres mitjans i et permet començar d’una manera molt pura i neta, lluny dels egos que neixen després i de l’ambició que es desferma després. Et manté molt en contacte amb l’ofici, es tracta d’anar a buscar notícies, trepitjar molt el carrer, compartir-ho i publicar-ho sense cap mena d’exposició. El jo professional està molt mesurat i tranquil.
“El true crime té un perill: el ciutadà pot viure els successos com un entreteniment”
És a l’ACN quan comences a tastar l’àmbit dels successos.
Saül Gordillo, sent director de l’ACN, i els meus caps, Oriol Burgada i Lluís Vilaró, em van proposar endinsar-me en la informació de successos després que quedés una plaça vacant. M’agradava molt sortir al carrer, cobrir manifestacions, buscar informació entre la gent.
Fins que t’arriba l’oportunitat d’El Periódico.
Sí, Mayka Navarro, que estava treballant a El Periódico, es va incorporar a La Vanguardia. Aleshores a El Periódico hi havia una vacant a la redacció i l’aleshores director Enric Hernàndez buscava un redactor de successos, un substitut. Diria que jo no estava en cap travessa, fins i tot crec que era la tercera o quarta opció.
Qui era la primera opció?
Em consta que Anna Punsí, com a mínim era la més ferma. Després es va intentar amb Josep Fusté, un periodista d’agències. I al cap d’uns dies de reunir-me amb Enric Hernández, em va dir que comptaven amb mi. Entrar en una capçalera com El Periódico i rellevar Mayka Navarro va ser tot un repte.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Per què t’especialitzes en els successos?
Moltes vegades prens les decisions no en funció de les teves virtuts, sinó dels teus defectes. I jo no em sentia a gust quan havia de cobrir rodes de premsa o quan havia d’anar al Parlament a seguir una sessió que durava cinc hores; m’adonava que no tenia les aptituds necessàries per mantenir la concentració tanta estona, i allò que podia fer bé allà brillava per la seva absència.
Tenies algun referent periodístic abans d’especialitzar-te?
No, després sí que en vaig tenir a mesura que vaig començar i em fixava en altres companys amb qui em sentia identificat o amb qui no. A El Periódico hi havia l’Antonio Baquero i m’agradava molt com treballava.
“La informació de ‘The nota’ va deixar El Periódico en una situació molt compromesa”
En la professió de periodista, les fonts d’informació són essencials. Per als qui treballeu la informació de successos ho són un esglaó més?
Les fonts són molt importants facis el periodisme que facis, però en el cas dels successos tenen un preu molt més alt, costen molt més, tenint en compte que els successos tenen una part enorme de fonts policials. Perquè estàs intentant que el cos de policia t’expliqui coses que té prohibit.
Com s’aconsegueix aquesta informació privilegiada?
Guanyant-te molt la seva confiança, i fer-los entendre que estaran segurs, que els protegiràs, els respectaràs i els cuidaràs molt. La discreció és un valor determinant per guanyar-te una font d’informació, et dona molts punts.
Hi ha més fonts a banda de la policia?
Sí, una part enorme de reporterisme és tenir com més fonts millor, no només la de la policia. És cert que, com més fonts policials tens, menys creus que necessites anar al carrer i tocar el timbre per parlar amb els veïns, però és un error. A partir de la combinació entre les dues versions, has d’intentar explicar els fets.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Per què els successos tenen tanta demanda, són tan llaminers per a l’audiència?
Sempre l’ha tinguda, les primeres informacions que es publicaven a les gasetes ho eren i sempre han tingut aquest paper. El periodisme de successos sempre ha interessat, perquè no deixen de ser un reflex de la societat, i darrere poden amagar-se històries humanes molt positives, no tot és tan negre. Però és cert que, a partir de l’aparició de la televisió privada a Espanya, la informació de successos va començar a ser mal vista.
El cas més flagrant va ser el d’Alcàsser, ho canvia tot.
És un punt d’inflexió claríssim. Amb el temps, però, hem après què és ètic en un contingut televisiu de successos. L’audiència ha madurat, i els periodistes han après la lliçó: no es poden creuar línies vermelles com es va fer en aquell cas.
Crims de TV3 està sent tot un fenomen televisiu. Què ha generat per a l’audiència?
Crims ha augmentat l’interès pels successos a Catalunya. El true crime, en general, és un fenomen global. Jo he escrit dos llibres que poden considerar-se true crime, un gènere que m’agrada molt, però que té el risc de desdibuixar la línia que separa la realitat de la ficció. S’ha convertit en un producte de consum massiu que té aquest perill: el ciutadà pot viure els successos com un entreteniment. Quan, en canvi, estem parlant de casos que poden tenir efectes en la vida de les persones i, sobretot, de les víctimes i les seves famílies.
Més enllà de la televisió, hi ha mitjans de comunicació que estan apostant pel periodisme d’investigació.
No hi ha cap director que no li interessi el periodisme d’investigació. No només li interessa, sinó que li dirà al seu equip que generi informacions cada dia. Però és una informació que necessita temps, paciència i diners. I els recursos són limitats.
“El dia que deixem de sortir al carrer a fer periodisme, què ens diferenciarà de la intel·ligència artificial, que avui ja és una amenaça?”
Quina és la solució?
Necessitem que el ciutadà torni a confiar en el periodisme, i que vulgui aportar una part dels seus diners, per petita que sigui, a aquests periodistes. Si tu tens una independència econòmica sustentada per ciutadans subscrits al teu mitjà, tindràs molts recursos per destinar periodistes a investigar fets que siguin transcendents. Ens cal aquest model.
Una de les informacions que vas desvetllar des d’El Periódico va ser el cas dels Maristes. Fins i tot, va escriure’n un llibre.
Jo no m’havia plantejat escriure el llibre, va ser l’editorial que m’ho va proposar. Tenia moltes ganes d’explicar com havia anat, perquè van ser mesos de moltíssimes turbulències, setmanes molt intenses i molt dures, però també molt gratificants. Quan abans t’explicava que a la facultat vaig descobrir que m’agradava el periodisme, no imaginava que viuria situacions com les del cas Maristes, però em sentia molt a prop del periodista que m’agradaria ser quan estava estudiant.
Què va ser el més rellevant d’aquell cas?
Explicar les seqüeles que deixen o de l’encobriment, del silenci, de les víctimes. Fins aleshores, a Catalunya i a Espanya no es parlava dels abusos sexuals en col·legis religiosos, era una assignatura pendent. Va ser un moment de molta tensió, de fortes pressions, i per això, com a periodistes, havíem de fer molt bé la nostra feina. I així va ser.
Foto: Joanna Chichelnitzky
En una entrevista a Comunicació 21, un altre expert en successos, Toni Muñoz, de La Vanguardia, va assegurar que “les històries que tenen transcendència en el periodisme són al carrer”. Ho comparteixes?
Sí, completament. Moltes vegades no et quedarà més remei que cobrir-ho des de la redacció, però si fas successos tens la gran sort que pots anar al lloc dels fets i que allò que facis serà diferent cada vegada. Hi ha cada cop més periodistes i caps que creuen que es pot treballar amb el cul a la cadira de la redacció, i això no és veritat. El dia que deixem de sortir al carrer a fer periodisme, què ens diferenciarà de la intel·ligència artificial, que avui ja és una amenaça?
El carrer ha estat un escenari convuls els darrers anys amb el procés. Com vas viure els fets a Plaça Urquinaona arran de la sentència als líders socials i polítics independentistes?
Va ser una època molt difícil per als periodistes, perquè els fets van provocar la necessitat de prendre partit, cap a un bàndol o cap a un altre. Molts periodistes van fer-ho, mostrant un compromís per la causa, implicant-s’hi a tots nivells. En canvi, aquells qui vam tenir una actitud equidistant amb el procés ho vam passar malament. Perquè els dos bàndols se sentien traïts per la informació que publicaves. El meu compromís no era amb cap bàndol, sinó explicar els fets com els veia.
Així i tot, El Periódico (o l’aleshores director Enric Hernàndez) es va posicionar en contra de l’independentisme amb la publicació de ‘The nota’. Com ho va viure la redacció?
Va ser una informació que va signar el director, que només la va treballar ell i que va generar una gran polèmica. Aquella informació va deixar el diari en una situació molt compromesa.
Han passat gairebé sis anys d’aquella publicació. N’hi ha que no ho obliden.
Sí, però durant aquest temps, El Periódico ha publicat informacions molt potents, està fent molt bon periodisme i continua sent un mitjà de referència al nostre país.
