Toni Muñoz (Sant Feliu de Llobregat, 1984) és periodista de La Vanguardia especialitzat en successos i tribunals. Llicenciat en Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra i en Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha treballat a Cadena SER i RAC1, on continua col·laborant, així com al Planta baixa de TV3. La seva consagració arriba amb el cas del crim de la Guàrdia Urbana de Barcelona on posa la cirera del pastís sent l’autor del llibre Solo tú me tendrás. A Comunicació 21, Muñoz traça una trajectòria iniciada en el periodisme esportiu local fins a cobrir un dels casos més rocambolescos del país.

Estudia Ciències Polítiques i després periodisme. Què el convenç per acabar exercint com a periodista?
Vaig pensar que la carrera de Periodisme no m’aportaria un gruix formatiu suficient, per això vaig estudiar primer Ciències Polítiques. Sempre he tingut la vocació de periodista perquè és una professió molt dinàmica, la qual et permet conèixer molta gent. En els meus inicis vivia apassionat pels esports i somiava locutar els partits del Barça.

La seva primera experiència va ser a la Cadena SER.
Sí, és la millor escola i on vaig aprendre moltíssim. Un aprenentatge que encara em serveix ara quan em poso davant de l’ordinador a l’hora d’escriure. La Cadena SER és una de les emissores on millor es treballa la informació.

Fins que aterra a RAC1. El Grup Godó ha sigut el seu gran aparador periodístic?
Sí, tant RAC1 com La Vanguardia. A RAC1 vaig poder créixer amb companys amb una gran empenta, amb molta il·lusió i talent que han fet la ràdio líder a Catalunya. I aquest lideratge s’explica per la seva capacitat de connectar amb els oients rejovenint l’estil, el llenguatge i els continguts. El primer EGM que vaig viure a RAC1 es va obtenir, per primer cop, la fita històrica de ser la ràdio líder a Catalunya.

Arribar i moldre, gairebé. A RAC1 va agafar la maleta en diverses ocasions per cobrir crisis sanitàries com a enviat especial. La primera, el terratrèmol de L’Aquila (Itàlia).
Hi ha un moment en el qual RAC1 es fixa com a prioritat ser a tot arreu responent al seu lideratge de la ràdio a Catalunya. I en això Jordi Basté hi va tenir un paper rellevant. L’Aquila va ser el primer moment en el qual em vaig sentir periodista amb majúscules. Des de les 6 del matí fins a la mitjanit pràcticament vaig haver d’informar en tots els butlletins horaris. Una circumstància que professionalment em va posar a prova a l’hora de reinventar-me incorporant nous continguts durant sis dies molt intensos.

Aquell terratrèmol va deixar més de 300 morts, 1.500 ferits i 50.000 persones van perdre casa seva. Quina col·lecció d’imatges en guarda?
En guardo moltes. La del campanar de l’església de L’Aquila completament enfonsat, o el testimoni dels estudiants que vivien en una residència i que a la tornada de Setmana Santa van comprovar com havien mort companys seus i que l’edifici s’havia ensorrat. Va ser desolador i colpidor.

Els següents episodis van ser a Mali i a Líbia. Primer, durant el segrest de tres cooperants catalans per Al-Qaeda, i segon, en la primavera àrab.
A Mali vaig estar esperant 13 dies per viure el primer alliberament de la cooperant Alicia Gámez. Uns dies en els quals vaig haver de desxifrar els motius del segrest i explicar als oients la implantació d’Al-Qaeda a Mali. A Líbia vaig viure l’avançament de les tropes rebels en aquella revolta, amb l’inconvenient que les fronteres estaven completament bloquejades. Dues experiències en zones de conflicte que em van ensenyar aspectes que no havia vist fins aleshores.

En la darrera etapa a RAC1 s’obre la finestra dels successos.
Una època convulsa amb el moviment del 15-M, dues vagues generals, protestes constants i fortes càrregues policials al carrer que van generar molta conflictivitat social. Uns anys en què m’especialitzo i que em serveixen per fer el salt a La Vanguardia quan es va produir una vacant. Després de tres anys, és ara quan estic gaudint molt més de la professió.

Com a redactor de La Vanguardia viu un dels fets més colpidors de la història recent del país: els atemptats a la Rambla de Barcelona i a Cambrils.
Quan vas sumant anys d’experiència en la cobertura de successos, t’acabes immunitzant del dolor aliè. Ara bé, he de reconèixer que aquells fets van ser dels que més m’han afectat personalment al llarg de tota la meva carrera professional. Per primer cop vaig sentir que el terrorisme global era més a prop que mai de casa. Recordo que era de vacances i l’endemà vaig anar a treballar a Ripoll per conèixer les famílies dels joves terroristes. Parlar amb el pare de Younes Abouyaaqoub, qui va conduir la furgoneta que va atemptar a la Rambla, va ser molt impactant.

Si hi ha un cas que marca, de moment, la seva carrera professional és el del crim de la Guàrdia Urbana de Barcelona.
Representa el meu primer gran cas, perquè em va tocar ser el periodista de referència de La Vanguardia. Feia relativament poc que m’havia incorporat a la redacció quan es va produir una agressió d’un agent de la Guàrdia Urbana a la Rabassada que va acabar amb la suspensió de sou i feina. Aquell agent acabaria sent la víctima del cas.

Què passa a partir d’aleshores?
Poc després a la redacció de La Vanguardia va visitar-nos una noia acompanyada d’un noi, qui presumptament era la seva parella sentimental, denunciant la filtració d’una fotografia sexual per part d’un alt comandament de la Guàrdia Urbana. La meva sorpresa va ser que, 18 dies després d’aquella visita al diari, aquell noi –Pedro Rodríguez– era calcinat en el seu propi vehicle al pantà de Foix, i que la noia –Rosa Peral–, una setmana més tard era detinguda acusada d’un presumpte assassinat.

Vostè va titular-ho com a ‘pornovenjança a la Guàrdia Urbana’.Tant el va marcar aquest cas com per arribar a escriure un llibre: Solo tu me tendrás?
La decisió d’escriure el llibre va aparèixer quan em vaig adonar que el cas tenia moltíssimes derivades. A més, com que no hi havia ningú que conegués el cas millor que jo, ningú el podia explicar millor. Estava en contacte amb totes les fonts possibles i amb tota la informació recollida, escriure el llibre va ser com posar ordre a tota aquesta història de no-ficció.

Quina és la credibilitat que ha quedat en el cos de la Guàrdia Urbana de Barcelona?
Ha deixat al descobert diversos episodis foscos comesos per agents de la Guàrdia Urbana de Barcelona els quals la ciutadania té dret a saber-los. A hores d’ara, ningú autoritzat de la Guàrdia Urbana no ha dit res, continuem sense resposta.

N’ha sortit reforçat el periodisme després d’aquest cas?
Sí, actualment es fa molt bon periodisme. Sobretot perquè més que mai s’ha de fer ús del mètode tradicional del periodisme clàssic: contrastar, contrastar i contrastar. És un temps positiu per a la premsa perquè ara et llegeixen milions de lectors. Ara bé, cal ser curós per no caure en les temptacions de les xarxes socials, que generen molt soroll.

En televisió, la sèrie Crims de TV3 ha actuat com a eina de normalització del periodisme de successos en la societat catalana?
És interessant que els successos s’apropin als ciutadans i que l’audiència ho percebi com un producte de qualitat i no pas com un producte sensacionalista. Amb Crims això ha quedat superat. És evident que l’auge de les sèries d’aquesta temàtica a Netflix també hi ha ajudat, però l’èxit de Crims té un factor determinant:la proximitat. El periodisme de successos sempre ha tingut aquesta missió de buscar la part fosca de la societat. I com diu el company d’El Periódico, Guillem Sànchez, “una societat que no coneix la seva part més fosca és que no es coneix a sí mateixa”.

En els atemptats de la Rambla i Cambrils, les xarxes socials dels Mossos d’Esquadra van tenir un reconeixement notori per part de la societat civil. Vostè, com a periodista especialitzat en successos, ho va aplaudir?
En aquells moments de crisi, la comunicació dels Mossos va ser exemplar a partir d’un cas en el qual es van guanyar tota la credibilitat. Ara bé, que la informació veraç passi sempre per una font oficial pot generar contradiccions i riscos. I poso un exemple: el cas d’Ester Quintana, qui va rebre l’impacte d’una pilota de goma a l’ull per part dels Mossos. Des del primer moment, el compte oficial de Mossos va negar els fets i va ser l’esforç dels periodistes el que va permetre descobrir la veritat. Per això penso que el filtre dels periodistes és imprescindible com a contrapoder.

De petit somiava en ser locutor dels partits del Barça i ara que és jove escriu un llibre sobre un crim. Què vol ser quan sigui gran?
Tinc una sort: m’agraden els esports, l’economia, la política i la informació internacional. Amb el pas dels anys em veig treballant en un diari, una ràdio o una televisió, però amb una singularitat: que allò que faci estigui sempre lligat al carrer. El que més m’apassiona és el periodisme de carrer.

Aquest periodisme de carrer que tant li apassiona es troba amb comptagotes.
Sí, això ho ha provocat la precarietat laboral, que obliga els professionals a escriure diàriament entre quatre o cinc notícies i els manté permanentment lligats a una cadira tota la jornada. Aquesta dinàmica empobreix el periodisme, perquè no hi ha temps a contrastar la informació, i només afavoreix l’empresari, a qui els números li surten millor. Si tot ho fem des de casa o des d’una redacció perquè ens ho acabi explicant algú altre, al final, la funció del periodista queda totalment desdibuixada. Per combatre-ho, hem de fer creure als equips directius que les històries que tenen transcendència i valor són aquelles que passen a peu de carrer. Són autèntiques, úniques i les que marquen la diferència respecte a la resta de mitjans. Aquestes històries són les que donen sentit i un valor afegit al periodisme.