Foto: Joanna Chichelnitzky
Imma Pedemonte (Barcelona, 1958) posa punt final a la seva carrera professional a TV3 després de 40 anys a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Llicenciada en Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona, va iniciar-se en la premsa escrita al diari Dicen i a les revistes Todo Sport i Patín Sport. L’any 1983 es va incorporar a la Corpo, primer a la redacció d’esports de Catalunya Ràdio, i uns mesos més tard al departament d’esports de TV3. Durant quatre dècades, ha cobert dos jocs olímpics (Seül 1988 i Barcelona 1992) i ha presentat programes com Gol a gol, Tot l’esport i Zona de ball. A Comunicació 21, Pedemonte aborda els seus anys a la tele i aposta per les noves generacions de periodistes.
El 5 de juliol és el dia que s’acomiadarà definitivament de TV3.
Sí, és una data doblement assenyalada, perquè també és el dia del meu aniversari! [somriu] Faré 65 anys, o sigui que serà un dia gros. Sé que podria haver allargat un parell d’anys més la feina, però ja en tinc prou.
Gairebé 40 anys a la tele, són molts o pocs?
Són molts! Vaig entrar a la Corpo amb 25 anys, era molt joveneta. I durant tot aquest temps he pogut fer tot el que hauria desitjat com a periodista. He presentat davant la càmera durant 32 anys seguits, no sé si és el rècord de la casa. TV3 m’ho ha donat absolutament tot.
Tot i que majoritàriament ha fet carrera a la televisió, els seus inicis en la professió van ser en la premsa escrita.
Sí, al diari Dicen, que malauradament va desaparèixer. Va ser una època molt bonica, cobrint la informació del futbol i l’hoquei. Eren temps en els quals tenies accés directe als jugadors, res a veure amb l’actualitat. Allò era una meravella. Però una casualitat em va portar a TV3, que tot just començava a emetre.
Vostè no havia fet mai televisió.
Mai. Però com la gran majoria d’aquella primera generació de TV3. Ens vam haver de bregar ràpidament. La gran sort que vam tenir és que érem una redacció molt familiar, hi havia molt bon rotllo i ens passàvem el dia a la tele. Fins i tot doblàvem jornada. No ens importaven les hores de feina, sinó que el projecte es consolidés. Avui ja hi ha horaris, tot és més professional.
“Em van treure de la pantalla de la nit al dia, sense donar-me gaire explicacions”
TV3 va fer una aposta clara des del primer dia amb la incorporació de periodistes femenines en el departament d’esports. Com es va viure aleshores?
Va ser una novetat, perquè la presència de la dona en la informació esportiva era molt escassa. En el cas de TV3, érem Isabel Bosch i jo; i Olga Viza a TVE. Érem rara avis, però sempre ho he portat amb molta naturalitat. A poc a poc i amb el pas dels anys, la presència de la dona als mitjans de comunicació ha fet un salt molt gran. Actualment, hi ha moltes periodistes dones amb visibilitat. Però el valor no és que siguin dones, sinó que siguin tan o millors professionals que els homes.
Vostè és de la generació de professionals de TV3 que va coincidir en l’etapa del polifacètic Alfons Quintà. Hi va tenir relació?
El vaig patir poc, poquíssim! En el llibre El fill del xofer expliquen una història que és meva. Jo presentava el Telenotícies i va aparèixer el rètol amb el meu nom equivocat: Inma enlloc d’Imma. Quintà va embogir i buscava qui havia comès l’errada per acomiadar-la. Sincerament, no sé com el va esquivar. Més enllà d’aquesta anècdota, a Quintà el vaig viure des de la distància.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Professionalment ha viscut dos Jocs Olímpics. El primer a Seül, el 1988.
Va ser molt intens, sobretot pels horaris invertits. Anàvem molt amunt i avall, treballant a peu de carrer. Dormíem molt poc, em vaig veure més prima que mai, estava desolada. Recordo que érem a l’equador dels Jocs i vaig pensar que no ho aguantaria fins el final [riu]. Però, sí, vaig resistir. A més, en l’àmbit personal, recordo que abans dels Jocs de Seül tenia intenció de ser mare, però amb les vacunes que em vaig haver de posar per anar a Corea del Sud… Això sí, uns mesos més tard va néixer la meva filla.
Els de Barcelona van ser els Jocs de les nostres vides.
Sí, jo els vaig viure embarassada de bessons! No vaig dir-ho a ningú, no volia fer-me la ploramiques. Professionalment, d’aquells jocs tinc l’experiència molt especial del Canal Olímpic, que vam emetre conjuntament amb Televisió Espanyola. Jo presentava l’informatiu del matí (n’hi havia tres al dia), eren com tres rodes del 324 actual. Per al periodisme, aquells jocs van ser un abans i un després.
Vostè va ser de la generació que tenia el privilegi de parlar amb els jugadors d’elit gairebé sortint de la dutxa. Actualment, vivim en una bunquerització per part dels clubs. Quina mirada hi posa?
A principis dels 80 no hi havia tants mitjans com actualment. Per tant, entenc que els clubs hagin hagut de posar una porta, és impossible gestionar la quantitat de mitjans que avui cobreixen la informació dels grans clubs.
Hi perd el periodisme?
Sí, per descomptat. La proximitat que et dona poder conversar amb els jugadors avui no hi és. Així perds matisos. Actualment, tots els mitjans tenen el mateix jugador que apareix triat a dit pel propi club abans o després d’un partit. I gairebé sempre són els mateixos jugadors.
“Soc partidària de recuperar el canal 33, que fusionava cultura i esport”
L’arribada d’internet i les noves tecnologies ha provocat una sacsejada a l’hora de fer periodisme. Tenint en compte que vostè es va formar en un model analògic, com s’ha adaptat a aquesta nova realitat?
Trobo que m’he adaptat prou bé, i t’he de dir que m’agrada molt. Recordo que abans teníem un muntador d’imatges que s’encarregava d’editar-les. Actualment ho fa el mateix periodista, i ho he hagut d’aprendre. És molt útil, està molt bé. Perquè ara la prioritat és el digital, i durant el confinament va ser un aprenentatge intensiu.
Després de 32 anys seguits en pantalla, vostè va desaparèixer per al telespectador. Què va passar?
Això es va produir fa vuit anys. Jo presentava els esports al TN vespre i em van treure de la nit al dia, sense donar-me gaire explicacions. Jo tampoc les vaig demanar, perquè aleshores estava dolguda. A partir d’aquell moment va començar un canvi laboral per a mi. Que hi ha d’haver un relleu generacional? Sí, ho entenc perfectament. Un cop acceptat el nou rol, em vaig adaptar de la millora manera possible. No soc de flagel·lar-me.
Per què hi ha aquesta tendència, que a la periodista dona d’una certa edat se l’aparta de la pantalla, i en canvi al periodista home se’l manté?
[Somriu] Això voldria saber-ho jo. El cas de Ramon Pellicer és el més visible. S’ha posat ulleres i continua sent la cara del TN cap de setmana. Sincerament, no he volgut donar-hi massa voltes.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Forma part d’una generació de periodistes que van posar en marxa TV3. Com veu les generacions que han de liderar la refundació de la tele?
Són periodistes que destaquen per la seva polivalència, tenen un gran domini de la feina. I al cap i la fi, són els qui hauran d’agafar el nostre relleu.
Vist amb perspectiva, TV3 manté l’essència 40 anys després de la seva posada en marxa?
L’essència segur que ha canviat, i TV3 ha perdut la ingenuïtat dels seus inicis. Aquella TV3 era un projecte totalment nou, diferent i en català. La tele s’ha acabat professionalitzant, per tant, no és la mateixa TV3 que fa 40 anys.
Quina ha estat l’aportació de TV3 en la normalització del català?
La missió de TV3 era portar el català a les cases i s’ha aconseguit amb escreix. No entenc les crítiques que rep per la presència del castellà, no tenen cap fonament. Ara bé, com és una televisió pública, té unes obligacions i tothom la mira amb lupa. TV3 fa molt bona televisió, és un referent.
“Els periodistes d’avui destaquen per la seva polivalència, tenen un gran domini de la feina”
El departament d’esports de TV3 està sobredimensionat?
No, en cap cas. És més, manquen més professionals. En aquests darrers anys han anat marxant companys, i com en el meu cas quan em jubili, ja han assegurat que no posaran cap altre periodista en el meu lloc. Hi ha un canal que es diu Esport3 que s’ha d’omplir de continguts cada dia; hi ha els blocs del 324 i del TN, hi ha connexions en directe. T’asseguro que no sobra ningú.
En una entrevista a Comunicació 21, Tatxo Benet assegurava que “sense drets atractius per a l’espectador, Esport3 no té cap sentit”. És partidària de suprimir Esport3?
Soc partidària de recuperar el canal 33, que fusionava cultura i esport, i canviant el logotip en funció dels continguts. Així seria suficient. Durant uns anys vam viure una època de vaques grasses amb els partits de LaLiga i la Champions League de futbol, l’Eurolliga de bàsquet o la Fórmula 1.
No n’hi ha prou amb l’esport català?
Està molt bé emetre l’esport català, però no té el mateix atractiu. Les dades d’audiència quan teníem l’oferta de primer nivell eren bestials. Malauradament, aquesta és una herència complexa que els queda als companys del departament. Però hi ha una altra mancança a Esport3.
Quina?
La qualitat de la imatge. Esport3 no emet en alta definició, i això fa que juguem en desavantatge respecte a altres canals. Qualsevol telespectador que vulgui veure un partit que l’emetin les dues cadenes, triarà Teledeporte, que emet en HD. Així i tot, en el darrer Godó de tennis, Esport3 va tenir una bona audiència.
Imma Pedemonte i Quim Miró a l’Espai Línia / Foto: Joanna Chichelnitzky
Quant a continguts, el Barça és qui es menja la part més grossa del pastís esportiu de la tele. Per què?
El Barça és qui genera més audiència, qui té més interès per part dels telespectadors. A nivell personal, m’agraden més altres esports que no pas el futbol, però al final, els números manen. I no hi ha cap altre esport ni club que desperti més atenció que el Barça.
En el nou escenari digital, ha aparegut una nova figura: l’streamer. Quin ha de ser el rol dels mitjans de comunicació tradicionals?
No en soc usuària d’aquests perfils, tot i que n’he seguit més d’un en alguna ocasió. Els streamers han de ser un complement més respecte als mitjans de comunicació tradicionals. Tot evoluciona, i l’adaptació és bàsica. Soc conscient que un dia els diaris de paper desapareixeran, però jo encara els gaudeixo cada matí mentre esmorzo. Però la cultura de fullejar i llegir diaris de paper s’està perdent, els meus fills no la tenen.
A vostè sempre la recordarem pel programa Zona de ball.
[Riu] He de confessar que, quan em van fer la proposta de presentar el programa, no me’n sabia avenir. Em va costar fer-me’l meu, però després vaig gaudir moltíssim. Fins al punt que quan va deixar d’emetre’s em va saber greu.
“He de reconèixer que tinc un últim desig professional: ser a Eindhoven a la final de la Champions femenina amb l’equip de TV3. Seria la cirereta del pastís”
Cap dels seus fills ha agafat el testimoni professional de la mare?
No, no n’hi ha cap de lletres! [riu] Una és economista, un enginyer industrial i l’altre direcció i administració d’empreses. Els ha anat molt bé fins ara, i com a mare me’n sento orgullosa.
En 40 anys tindrà una munió d’anècdotes.
Sincerament, no les recordo massa. Això sí, alguna vegada he hagut de córrer per arribar a temps al Telenotícies. Però el pitjor moment va ser quan es va canviar l’hora d’emissió del TN, de dos quarts de nou a les nou. Durant un temps somiava reiteradament que era l’hora i no estava maquillada ni pentinada. Era un neguit, molt angoixant.
Ha entrevistat una munió d’esportistes al llarg de la seva carrera.
Hi ha una entrevista que mai oblidaré, a l’àrbitre Guruceta. Recordo que vam enregistrar-la al parc de Cervantes, amb el Camp Nou al fons. L’endemà d’aquella entrevista, tornant cap a casa seva va morir en un accident de cotxe. El més colpidor va ser que en una imatge del cotxe de Guruceta sinistrat es veia dins el maleter una cadira de la tele que li havíem regalat.
Com estan sent les teves últimes setmanes a la tele?
Una mica estranyes, ja noto un pessigolleig dins meu. Quan em jubili trobaré més a faltar el contacte amb els companys que no pas la feina. He de reconèixer que tinc un últim desig professional [somriu]: m’agradaria ser a Eindhoven a la final de la Champions femenina amb l’equip de TV3. No ho he dit a ningú, i no sé si comptaran amb mi, però seria la cirereta del pastís abans de jubilar-me.
