Entrevista realitzada a l’Espai Línia / Foto: Maria Cerezuela
Jordi Molet (Roda de Ter, 1954) serà distingit amb el Premi a la Trajectòria en els Premis de Comunicació Local 2023, reconeixent així la seva dilatada carrera en el món del periodisme de proximitat. El periodista va desenvolupar la seva carrera a El 9 Nou, on s’hi va estar 39 anys, dels quals 29 com a director general. Abans de jubilar-se el gener passat, va exercir com a conseller delegat de Regió7, Diari de Girona i el setmanari Empordà del grup Prensa Ibérica. També va ser president de TVLocal.cat i conseller delegat de la productora Catalana de Televisió Local. A Comunicació 21, Molet defensa el model de capçaleres d’àmbit local i comarcal.
Després de tota una vida dedicada al periodisme de proximitat, rep una distinció que reconeix la seva trajectòria.
[Somriu] Ha estat tota una sorpresa, no hi comptava en absolut. Fins al punt que el dia previst d’entrega del premi jo soc fora de viatge. En la gala dels premis no hi seré físicament, però he enregistrat unes paraules en un vídeo. El premi? M’ha fet molta il·lusió, m’ha fet feliç i em sento molt agraït amb la professió.
Aquest 2023 és el de la seva jubilació. Com ho viu?
Des del febrer passat que ja no soc en primera línia, ara mato el cuc escrivint articles d’opinió. Els últims anys van ser molt durs, amb molt desgast provocat per la pandèmia. Uns mesos en els quals es van modificar els hàbits de compra i va fer caure la publicitat un 50% en gairebé tots els diaris. Espero que aquest escenari no l’hàgim de tornar a viure.
Vostè ha viscut la professió des de la màquina d’escriure a la intel·ligència artificial, una de les èpoques més transformadores de la història: una revolució tecnològica i digital. Com ho ha mastegat?
Amb una ment oberta, jo soc un enamorat de la tecnologia. Perquè entenc que no ens podem quedar ancorats ni enrere. Sense els avenços tecnològics que hi ha hagut, moltes de les capçaleres locals i comarcals actuals no podrien subsistir. Perquè la tecnologia ha abaratit els processos i els ha fet més eficients.
Vostè ha estat partícip de la consolidació dels mitjans de comunicació al territori.
El premi m’ha ajudat a posar una mirada enrere. A mi em van nomenar director d’El 9 Nou d’Osona i el Ripollès l’any 1983, fa 40 anys. Aleshores, la premsa del Movimiento estava a les acaballes, desapareixien la majoria de capçaleres i la nostra missió era constituir mitjans de premsa local i comarcal potents arreu del territori. Teníem un repte: fer periodisme professional i de qualitat des de comarques.
“Els grans diaris de Barcelona sempre han explicat l’actualitat barcelonina com si fos la del país”
El 9 Nou és actualment en el lloc on somiaven els seus fundadors?
Diria que està més enllà del que s’havia somiat en el seu moment, perquè els fundadors (jo no hi era) van impulsar-nos només per a la comarca d’Osona, i actualment és un referent més enllà de Vic. El seu objectiu era crear un setmanari d’uns 3.000 exemplars. Al cap de poc temps d’haver posat en marxa la capçalera, les vendes van respondre i es va iniciar el procés de professionalització i d’expansió, entre els anys 80 i 90, amb la suma del Ripollès, l’edició del bisetmanari d’El 9 Nou Vallès Oriental; l’aposta per Terrassa i Sabadell, i l’edició d’El 9 Nou Vallès Occidental.
Van tenir la temptació d’abastar tot el país?
No, mai vam plantejar-nos fer-ho en solitari. Cap als anys 90 vam ser partícips de l’agrupació Comit (Coordinadora de Mitjans), la suma de diaris com El Punt, Segre, Regió7, VilaWeb o el Diari d’Andorra on compartíem sinergies i serveis. En el cas d’El Punt sí que ja tenia la intenció d’abastar tot el territori.
Quin és avui el distintiu d’El 9 Nou?
El d’un diari molt arrelat al seu territori, que intenta ser rigorós i fer periodisme local de qualitat, que tracta bé la llengua per tal que la gent pugui entendre bé les històries que s’hi expliquen, i que vol ser independent.
Foto: Maria Cerezuela
Com es construeix un diari amb la reputació que té El 9 Nou fora de la mirada barcelocèntrica del país?
Els grans diaris de Barcelona sempre han explicat l’actualitat barcelonina com si fos l’actualitat del país. Per exemple, la Festa Major de Gràcia o la de Sants ens l’expliquen cada any com si no n’hi hagués cap altra, i la de Granollers o la de Vic són magnífiques. En el moment en què apareixen mitjans de comunicació que t’expliquen les coses del teu territori, a la gent els interessa. En el periodisme local passa una cosa, i és que és de trinxera, el que tu expliques has de poder-ho defensar al carrer. A més d’El 9 Nou, altres capçaleres com Regió7, El Punt o Segre ho han aconseguit.
En aquest moment tan global que vivim i amb l’experiència de la pandèmia, el factor local ha guanyat pes?
Sí, i segurament les que han perdut pes són les històries intermèdies, que no són ni globals ni locals. Segurament que la informació del teu entorn és la que t’interessa més, més enllà de la global.
Factors com aquests garanteixen la viabilitat de mitjans com El 9 Nou?
S’haurà de veure què passa amb el paper i com evoluciona el digital. I també El 9 TV, per exemple, que és una altra línia de negoci. La televisió era molt cara, però ara s’ha abaratit molt, perquè la tecnologia ho ha facilitat. Ara les inversions són molt més assumibles i la qualitat és molt bona. Però fer premsa de qualitat és molt car, si la vols fer bé.
“Amb els digitals a Catalunya s’ha inflat un globus que difícilment es podrà sostenir”
En les darreres quatre dècades, el periodisme ha viscut diverses crisis, o no sé si dir-li que és un sector que viu en una crisi permanent.
Totes les crisis han aparegut entre uns anys de molt creixement. La primera sotragada va ser després dels Jocs Olímpics de Barcelona, tot i que va ser curta. I la gran crisi va ser la de 2008, que va coincidir amb l’esclat de les noves capçaleres digitals. Aleshores la premsa cavalcava sobre dues crisis: d’una banda, l’econòmica, que va ser molt severa en molts àmbits i que va fer caure diversos mitjans de comunicació; i de l’altra, l’aparició del format digital. Així és com la premsa va entrar en pànic.
De quina manera?
El format paper i el digital oferien els mateixos continguts, però l’un era pagant i l’altre gratuït. La publicitat va començar a patir un retrocés, les tarifes no es movien, però el preu real era diferent. I després va arribar el moment en què les grans capçaleres regalaven els diaris a tot arreu, cosa que va donar la sensació que el producte perdia valor. En aquell moment, es va fiar tot en la publicitat.
Què vol dir?
Que va ser un error pensar que la informació als digitals podria ser gratuïta perquè la publicitat ho pagaria tot. No va ser així. La publicitat en el format digital és molt més barata. Actualment, el sector ja ho està reconduint, s’estan aplicant mesures, però aquells van ser uns anys en què es van cometre diverses errades, el sector va equivocar-se.
Foto: Maria Cerezuela
Amb l’aparició del format digital i l’adaptació que van viure les capçaleres de paper, es va posar en qüestió el model de negoci. S’ha trobat la fórmula?
El model de negoci del format paper té la fórmula perfecta: publicitat, vendes i difusió. Que el negoci sigui viable, que el compte de resultats sigui positiu, que el director tingui les mans lliures i que la redacció faci un periodisme de qualitat. Ara bé, el format digital té altres servituds: massa crítica i usuaris únics. És un escenari que s’està descobrint.
Tot i la crisi que viu el format paper (per l’augment de costos i la davallada de lectors), continua aportant més publicitat que el format digital.
El format digital necessita més massa crítica. Les magnituds són diferents i, per això, el format paper està resistint, sobretot en els àmbits més petits.
En l’auge del digital ha aparegut el clickbait. Tot s’hi val per acumular usuaris únics?
Crec que no, i a la llarga això no funciona. Pel que fa al temps de lectura, és preocupant, només s’ha de mirar quanta estona està el lector amb cada informació, és molt poc. Ara molts mitjans busquen que fins a l’últim paràgraf no trobis la informació important. Han aconseguit que llegeixis més, però aquesta jugada te la faran només un parell de vegades. A la tercera potser ja no t’interessa.
“Va ser un error pensar que la informació als digitals podria ser gratuïta perquè la publicitat ho pagaria tot”
A Catalunya hi ha moltes capçaleres. Moltes de les digitals dels últims anys van dirigides a la mateixa audiència. Hi ha espai per a totes?
No, no n’hi ha. Crec que s’ha inflat un globus a partir de les expectatives que hi havia. Hi ha hagut subvencions per part de la Generalitat que han ajudat molt, però s’ha inflat un globus que difícilment es podrà sostenir.
El paper morirà?
[Somriu] La mort del paper s’ha anunciat tantes vegades…, i els mateixos que ho han predit s’han hagut de desdir. És el cas del director de The New York Times, que va haver de rectificar. Tot i l’auge del digital, el paper continua resistint.
Per què resisteix el paper?
Segurament perquè els formats són diferents. No és el mateix llegir un diari digital que un diari de paper. De la mateixa manera que hi ha diferències si es consumeix informació per televisió, per ràdio o per la tablet. Cada suport té el seu propi llenguatge, i si es respecten els llenguatges tothom té el seu espai i la seva funció.
“No tot s’hi val per sumar usuaris únics, a la llarga no funciona”
Quins són els reptes que tenen els mitjans que conviuen entre paper i digital?
Primer, tenir molt clar que cada suport té el seu llenguatge. Després, crec que s’ha de treballar amb continguts professionals perquè l’espectador sàpiga que el que està veient és veritat. I per últim, s’ha de ser rigorós amb les tarifes de publicitat. Si hi ha unes tarifes, s’han de respectar.
I no es respecten?
En general no és així. El 2008 tot va embogir i des d’aquell moment hi ha moltes ofertes, crec que això no és bo. Cada vegada hi ha menys quioscos i menys punts de venda. El negoci s’ha aprimat perquè els punts de venda no tenen el mateix marge que tenien.
Vostè és més romàntic i prefereix el paper que un altre format?
Sí, he consumit la informació majoritàriament en paper, tot i que reconec que m’he adaptat a tot, perquè sempre m’ha agradat la tecnologia. Si puc llegir una bona informació en paper, la prefereixo del digital. I és així perquè en el paper pots buscar què passa i per què passa, mentre que en un digital només fas una ullada al titular i l’entradeta.
En una entrevista a la revista de Comunicació 21, Tatxo Benet assegurava que “el periodisme té un problema amb la credibilitat”. Hi està d’acord?
El periodisme en general, sí. La primera cosa que ha d’aconseguir un mitjà de comunicació és ser creïble. El 1983 volia aconseguir allò de “si ho diu El 9 Nou, és que és veritat”. Si no hi ha credibilitat, el negoci no funciona. Si ens equivoquem, ja rectificarem, no ens ha de fer mal dir-ho ben gros i ben clar, que ens hem equivocat. S’ha d’aconseguir que la informació sigui veraç, l’has de poder contrastar i ha de ser fidedigna, perquè si no el lector creu que el diari menteix.
