Laura Rosel (Sabadell, 1980) és periodista i directora d’El matí de Catalunya Ràdio després de rellevar Mònica Terribas. Llicenciada en Periodisme i Ciències Polítiques a la UAB, va iniciar-se a Ràdio Sabadell per fer el salt a RAC1, on durant deu anys va ser editora de l’informatiu migdia. Després d’un petit tastet a 8 al dia de 8tv, dirigir el FAQS de TV3 la referma com una de les presentadores més emergents. Una decisió inesperada fa que sigui rellevada al cap d’un any. Després s’estrena a Catalunya Ràdio per copresentar el Catalunya nit, el preàmbul per dirigir El matí de Catalunya Ràdio.

Amb els resultats sobre la taula de la primera onada d’EGM, Laura Rosel traça a Comunicació 21 els seus primers mesos al capdavant d’un dels programes més escoltats del país, reflexiona sobre la pressió de l’entorn i posa la mirada allargada en el model de Catalunya Ràdio.

46.000 nous oients en la primera onada d’EGM de la temporada amb vostè al capdavant d’El matí de Catalunya Ràdio. És el primer efecte Rosel?
[Riu] Dit així, sona molt fort. Aquesta dada representa recollir el fruit d’una inversió de dedicació, d’il·lusió i d’esforç molt gran. A més reforça el projecte de programa que vam impulsar al setembre: l’aposta per uns continguts, uns col·laboradors i una manera d’explicar l’actualitat. Per a tot l’equip, aquests resultats han suposat una empenta que ens permet afrontar el segon tram de la temporada amb moltes més ganes.

Han escurçat la distància respecte a RAC1. Més enllà de captar nova audiència o recuperar la perduda en els darrers anys, el gran repte de Catalunya Ràdio és capgirar el lideratge de l’emissora del Grup Godó?
Escurçar la distància amb RAC1 és un objectiu lícit i penso que l’hem de tenir, però no és l’objectiu prioritari. No hem d’oblidar que Catalunya Ràdio és una emissora amb una clara vocació de servei públic i que ens devem a la ciutadania. Així i tot, retallar una distància tan gran no es pot fer en un any ni en dos, sinó que requereix una estratègia de llarg recorregut. Per això caldrà temps, molta paciència i seguir persistint en allò que s’està fent bé. La competitivitat és sana i ens fa créixer a tots.

On era vostè quan Mònica Terribas va anunciar el seu comiat d’El matí de Catalunya Ràdio?
A casa, esmorzant. Vaig haver de seure perquè no entenia res del que estava passant. Va ser una sorpresa majúscula, per a mi i per a molts companys de la casa.

En aquell moment, dins seu, va pensar que era la seva gran oportunitat?
No pas. Mai he pensat que estigués prou preparada per fer totes les feines que he tingut la sort de fer fins ara. Sempre he pensat que hi ha havia algú millor que jo, i per això sempre crec que he de seguir esforçant-me més encara.

Terribas va marxar per motius personals amb un missatge clar: “Els engranatges d’una màquina tan exigent com aquesta no es poden permetre cap grinyol, i menys ara. I els engranatges grinyolen”. En va prendre nota?
Tot s’ha de tenir en compte. Sortosament, vaig poder parlar amb molts actors implicats i vaig poder crear-me la meva pròpia opinió. Ara bé, el missatge que va llançar Terribas no anava dirigit als qui hem vingut després, sinó més aviat als qui l’acompanyen en aquell moment i en són coetanis. Terribas va liderar El matí de Catalunya Ràdio durant set temporades, i en set anys passen moltes coses. Ara bé, aquesta és la seva història. Ara el meu equip i jo hem començat a escriure una altra història, i no podem estar condicionats per això.

Presentar El matí de Catalunya Ràdio és un somni fet realitat, sempre ho havia desitjat?
No pas. Quan jo estudiava Periodisme tenia claríssim que volia treballar en un diari –aleshores no existien els digitals–, i en cap cas fer-ho a la ràdio i la televisió. Un cop vaig ser a la ràdio, tenia claríssim que només serviria per presentar butlletins i, com a molt, algun informatiu. Després vaig acabar presentant l’informatiu de RAC1… Mai m’he fixat en el fet d’arribar a obtenir una feina concreta. He d’admetre que em fa molta il·lusió aquest repte a Catalunya Ràdio, i que l’experiència m’ha ensenyat que no serveix de res mirar més enllà. El que cal és treballar dia a dia.

És la segona temporada a Catalunya Ràdio. El curs passat va estrenar-se compartint amb Kílian Sebrià el Catalunya nit. Va ser com una mena de pretemporada?
No m’ho vaig prendre així, en cap cas. No va ser mai una pretemporada perquè no sabia què hi hauria després. Tornar a fer ràdio va ser molt engrescador, i fer-ho en una franja que mai havia explorat, una gran experiència. Sobretot per la complicitat especial que es crea amb l’oient a la nit. Sí que em va anar molt bé per situar-me, conèixer la casa i prendre’n les mides.

Vostè i el seu equip què aporten de nou a El matí de Catalunya Ràdio?
Mantinc el gruix de l’equip que ja tenia Mònica Terribas. Representa una base compartida que és fonamental, perquè sense aquest equip seria impossible tirar endavant el programa. Per tant, ells són El matí de Catalunya Ràdio. Juntament amb Albert Segura i quatre incorporacions més aportem una altra manera d’explicar l’actualitat, amb matisos i mirades diferents. I sobretot, posant-hi les dèries personals de cadascú. En el meu cas, una mirada més cultural i social que, a poc a poc, es va visualitzant en el programa.

Des que dirigeix El matí de Catalunya Ràdio, el moment que ha aixecat més polseguera –sobretot a l’univers Twitter– va ser després d’etzibar-li un ‘ara no toca’ a l’epidemiòleg Oriol Mitjà, qui havia criticat la gestió del Govern català durant la pandèmia. Vist amb perspectiva, se’n va fer un gra massa?
Qui vulgui fer creure que els periodistes no tenim opinió, una mirada personal i subjectiva sobre els fets que vivim, hauria de tornar a la facultat de Periodisme. És probable que si s’analitzés aquell editorial, punt per punt i amb un microscopi –ja no dic amb una lupa–, sempre podríem trobar aspectes que puguin esmenar-se. I això pot passar en cada programa, en cada editorial. Aquell episodi viscut a Twitter no va ser un incendi, va ser un linxament, una cosa totalment forassenyada.

Així i tot, el consell professional de Catalunya Ràdio va arribar a fer públic un comunicat sobre aquell editorial. En un article d’opinió a Comunicació 21, Josep Martí Blanch assegurava, entre d’altres, que “s’han atrevit amb Rosel perquè senzillament acaba d’arribar, no té colla dins de la casa…”. Li va molestar aquell comunicat?
Ho vam parlar de portes endins. Des del consell professional han reconegut que les formes no van ser les adequades i que haurien d’haver-ho parlat amb mi prèviament. A partir d’aquí, s’han compromès a millorar els circuits interns de la casa. N’han pres nota i no tornarà a passar perquè, al cap i a la fi, som al mateix vaixell i hem d’anar tots a l’una.

Va dirigir el FAQS de TV3 i ara El matí de Catalunya Ràdio, dos programes referents de la comunicació del país i, alhora, dos espais que a Twitter generen un soroll permanent. Com hi conviu?
Amb Twitter hi tinc una relació tempestuosa i intensa, amb anades i vingudes, i que va evolucionant per fases de tolerància [riu]. En l’etapa del FAQS vaig comprovar com una colla de gent a qui no conec digués la seva sobre mi públicament: criticant-me, censurant-me i menystenint la meva feina.

Va protegir-se?
Vaig silenciar totes les notificacions, perquè no hi estava acostumada i aquella situació em va fer mal. Amb el temps, assumeixes que les crítiques també formen part de la feina i vaig tornar a obrir les notificacions… fins dues setmanes després de començar El matí de Catalunya Ràdio.

S’hi ha vist obligada?
Sí, perquè jo treballo amb el Twitter obert a l’ordinador i anar veient allò que opina la gent en temps real, mentre fas el programa, ho fa impossible. És inexplicable i absurd com ens pot afectar tant allò que es diu a Twitter. I malauradament és així. Ara bé, el que passa a Twitter no és la vida. I hem d’aprendre a separar una cosa de l’altra.

Presentar un programa d’actualitat –sobretot política– a TV3 com el FAQS li va servir d’aprenentatge per afrontar amb millors garanties el repte d’El matí de Catalunya Ràdio?
El FAQS em va ensenyar moltíssim! Em va permetre tenir el primer contacte amb un mitjà públic i, sobretot, em va ensenyar el poder que té la televisió per als ciutadans. És xocant comprovar com una sèrie de persones –els telespectadors– et confereixen una autoritat pel fet de presentar un programa a la televisió, quan no és així. De fet, l’única cosa que tens és una responsabilitat molt gran perquè arribes a moltíssima gent. I llavors t’adones de la incidència i la repercussió que té tot allò que té a veure amb la televisió. El FAQS també em va permetre descobrir com funciona una parcel·la del panorama polític del país, com és el rerefons de l’entorn polític.

Sense cap ànim de llepar-se les ferides i vist amb perspectiva, quina lliçó n’ha tret del seu final inesperat al FAQS?
La lliçó és molt clara: gaudeix al màxim d’allò que tinguis i mentre ho tinguis; confia en els teus –tenint clar qui són els teus aliats– i en tu mateixa.

Vostè és una dona de ràdio, una periodista feta a RAC1, on va treballar-hi onze anys. I ara es troba a l’altre costat de la Diagonal.
És així, tot i que els meus inicis a Ràdio Sabadell van ser una gran escola. Sempre dic que RAC1 és el meu pare radiofònic, i ho és per una qüestió d’edat. Allà vaig viure el creixement d’una nova manera de fer ràdio, amb un equip de professionals molt jove, amb una direcció molt ambiciosa… I tots aquells qui vam poder créixer plegats seguirem sempre units, perquè vam tenir la sort de compartir una etapa històrica i única de la ràdio a Catalunya.

Sent partícip de les dues grans cases de la ràdio del país, com és cadascuna?
[Riu] Són dos mons completament diferents. Tenen moltes diferències, li faria una llista llarga que no s’acabaria… A grans trets, les més rellevants són les mides de l’espai físic, la plantilla de treballadors, i la mitjana d’edat dels professionals, un aspecte que està començant a canviar. També tenen punts en comú: les ganes de fer ràdio, de fer bon periodisme i d’arribar a tot arreu.

Què està fent bé Catalunya Ràdio en l’intent de recuperar el lideratge indiscutible que li va pispar RAC1?
Apostes molt interessants com per exemple El búnquer, o mantenir espais com L’apocalipsi o l’APM? Catalunya Ràdio ho està fent bé, perquè no està anant a remolc ni copiant RAC1, sinó creant un model nou, propi. I és el més intel·ligent que pot fer ara mateix: buscar la seva pròpia essència. Que ja la tenia abans de l’eclosió de RAC1, i ara de nou està marcant el seu propi camí.

La ràdio d’avui no és la mateixa que la de fa uns anys. Els oients poden connectar-s’hi de manera convencional o a la carta. I fins i tot no només se la pot escoltar, sinó que es pot veure en streaming o en píndoles de vídeo a través de les xarxes socials. Els obliga a pensar la ràdio d’una altra manera?
La ràdio va encaminada cap aquesta direcció, tot i que jo al principi m’hi resistia. I ho feia perquè la màgia de la ràdio és, precisament, jugar a imaginar-te qui hi ha al darrere d’aquella veu. I amb les imatges, aquest factor de màgia que sempre ha tingut la ràdio, l’estem perdent. A l’estudi hi ha dues càmeres per a l’streaming i, a vegades, penso: deixeu-me fer la ràdio de sempre [riu]. Anem cap aquí, no ens hi podem resistir, però l’hem de seguir gaudint com fins ara.