Foto: Sílvia Jardí / ACN

Marc Colomer (Arenys de Munt, 1977) és periodista i l’actual director de l’Agència Catalana de Notícies. Membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils, va iniciar-se a la ràdio municipal d’Arenys de Mar –va ser-ne director– i va ocupar diverses corresponsalies a Europa Press, El Punt i COMRàdio, al Maresme. A més va formar part dels equips de política de les agències Europa Press i l’ACN, i va de ser membre de l’equip fundador de l’Ara.

A Comunicació 21, Colomer reivindica el paper rellevant que té l’ACN dins el mapa periodístic i editorial a Catalunya, i reflexiona sobre la necessitat de reorientar el model dels mitjans de comunicació públics en plena crisi sanitària.

Què suposa liderar la direcció de l’ACN després de forjar-se en el periodisme local?
Observant el panorama mediàtic català, el periodisme local té uns valors que el fan molt singular. Sobretot perquè és aquell que actua des de la primera línia de foc i reforça els valors de la proximitat, el rigor i que dibuixa el context millor que ningú. Un periodisme que es basa en el tracte humà amb les pròpies fonts. I a més, quan hem treballat en el periodisme local és quan hem tingut més marge per imaginar, innovar i crear continguts que en mitjans nacionals es fa més difícil. Hi ha molts continguts d’àmbit nacional que les seves arrels es troben en el periodisme local.

Què va innovar o imaginar mentre treballava en els mitjans locals del Maresme?
Mirant-ho en perspectiva, Ràdio Arenys sempre havia sigut una emissora molt potent i amb molta ambició periodística. Vaig tenir la sort de coincidir amb professionals que actualment són autèntics referents del periodisme a Catalunya, i des del primer moment ens vam creure que la comunicació local no era el germà pobre del periodisme ni fèiem un periodisme de segona, sinó tot el contrari. Té una incidència directa en els ciutadans i exigeix el màxim rigor tenint en compte la distància curta que hi ha amb les mateixes fonts. Tinc la sensació que, des d’aquesta fermesa periodística, vam fer un salt important en la defensa del periodisme local entès des d’aquests paràmetres.

Des d’aquesta mirada és com van cuinar l’Ara, vostè que va ser membre de l’equip fundacional del diari?
Així és! Vam tenir l’oportunitat de dissenyar un diari des de tot allò que havíem somiat i après en l’etapa inicial del periodisme local. Un nou producte periodístic, possiblement en el pitjor escenari econòmic possible per posar en marxar un diari de paper. Va ser una experiència brutal, treballant cos a cos amb l’equip de Carles Capdevila, al costat de Ferran Casas i altres companys, dedicant totes les hores del món, possiblement en els millors anys de les nostres vides. La capçalera ens la sentim molt nostra, i aquells amb qui vam formar part de l’equip fundacional ens uneix una amistat allargada.

Què recorda d’aquells anys de llançament de l’Ara?
Que podíem fer el periodisme que ens commovia, tot i les dificultats que genera la professió. És a dir, aquell periodisme incòmode i que sacseja consciències. Vaig gaudir moltíssim amb els companys fins que s’obre una nova perspectiva en l’àmbit nacional i m’arriba la possibilitat de dirigir l’ANC, un mitjà en el qual ja hi havia treballat com a redactor. Tornar a l’ACN, aquest cop a la direcció, en un escenari polític llaminer com el que s’obria, em semblava una gran oportunitat que no podia refusar. Em sento molt agraït amb el tracte que m’han donat els meus companys per les facilitats en l’adaptació. Tot plegat ha contribuït en el rigor, la qualitat i l’ambició periodística que estàvem convençuts que havíem d’impulsar des del primer dia i que actualment projecta l’ACN.

Més de dues dècades després de la posada en marxa de l’ACN, la seva funció es manté intacta?
No només es manté intacta, sinó que crec que l’ACN ha esdevingut en una eina imprescindible per a l’espai català de comunicació. No només per als mitjans que en formen part, sinó per al mateix espai. He de subratllar que els plantejaments inicials de l’ACN eren molt visionaris, una reflexió que és compartida amb els exdirectors de l’agència, però sense allunyar-nos del que sempre havia reivindicat Ramon Barnils: tot país que se sent nació ha de disposar d’una agència nacional de notícies per explicar-se a ell mateix i també a fora reflectint la seva pròpia realitat i les seves peculiaritats.

L’ACN assumeix el seu lideratge en la comunicació del país?
A hores d’ara, l’ACN juga un paper vertebrador en l’espai comunicatiu català des de la vocació de servei públic i l’ambició periodística nacional. És el mirall en el qual es veu reflectit tot l’escenari editorial català. L’agència assumeix aquest lideratge amb una voluntat d’articular el territori des de l’àmbit de la comunicació, que és la nostra principal fortalesa. En aquest sentit, l’ACN no només manté la seva aposta hegemònica de capil·laritat territorial –que no té cap altre mitjà de comunicació a Catalunya–, sinó que, a més, ha ampliat i consolidat el seu paper estratègic en l’escenari comunicatiu nacional. I com ho hem fet? Fruit d’un equilibri constant que es tradueix en fer arribar al territori allò que es cou a la capital i, a la vegada, fer nacional allò que neix al territori i que genera un interès arreu del país.

Com exemplificaria aquesta doble direcció a la qual fa referència?
Hi ha moltíssims exemples! Des del referèndum de l’1-O i els atemptats terroristes a Catalunya fins al confinament en plena pandèmia de la Covid-19, amb una mirada de proximitat des de la Conca d’Òdena o les altres zones que han estat focus d’atenció informativa. Moments excepcionals i difícils que com a periodistes vam tenir el privilegi d’explicar des de tots els racons del país. L’exemple més rellevant va ser la jornada de l’1-O, però s’hi sumen les protestes que es van generar arreu del país arran de l’empresonament del Govern amb l’aplicació del 155 o quan es va anunciar la sentència del judici als líders independentistes. Cap altre mitjà va poder explicar amb la mateixa proximitat territorial, des de primera línia, els fets. Ho han reconegut els mateixos responsables de la majoria de mitjans subscrits a l’agència. Així és com l’ACN ha pogut reivindicar el seu paper capdavanter en els darrers quatre anys, fins i tot en mitjans d’àmbit estatal. És molt remarcable que en els darrers mesos s’han incorporat a la cartera de subscriptors de l’ACN destacats mitjans de comunicació d’àmbit espanyol.

Foto: Sílvia Jardí / ACN

Què suposa que els mitjans espanyols tinguin l’ACN com a agència de referència a Catalunya?
Som una veu necessària i una eina de contrast, un reflex rigorós d’allò que passa a Catalunya. Fins i tot institucions com el Consell General del Poder Judicial també s’hi ha sumat. De l’ús que en facin després ja no és cosa nostra. Tot plegat posa en valor el principal capital que té l’ACN: la credibilitat.

A banda dels mitjans espanyols, quin paper juga l’agència des d’una mirada internacional?
Defenso una agència pública integral en català amb les seves pròpies antenes en les ciutats més estratègiques del món. Actualment només tenim delegació estable a Madrid i Brussel·les. L’ACN sempre ha tingut una clara voluntat de projecció internacional adreçada a un públic no iniciat sobre Catalunya. A través de Catalan News, el canal en anglès de l’ACN, hi afegim el context necessari per ajudar a comprendre el moment d’excepcionalitat que viu Catalunya des de tots els punts de vista.

Quina acceptació ha tingut Catalan News en els deu anys de presència a l’ACN?
Hi ha una dada recent i rellevant de Catalan News. Durant la crisi sanitària el canal ha experimentat un creixement d’un 600%. És cert que veníem de xifres modestes, però després d’anys de treball de formigueta estem recollint els fruits. Fins i tot hi ha mitjans internacionals, com ara la BBC, que en els seus informatius de referència fan ús dels continguts de collita pròpia de l’agència. Ens ha causat certa sorpresa l’interès que han mostrat agències internacionals per conèixer a fons el nostre model, que consideren un model d’èxit.

Com es comptabilitza l’audiència de l’agència?
Al no ser un mitjà finalista i tenir unes eines digitals limitades fa complicada la traçabilitat. Estem fent esforços tecnològics per detectar aquesta traçabilitat. Per tant, on posem l’accent és en la nostra capacitat d’influència més que no pas en l’audiència. Actualment, prop de 300 mitjans fan ús dels continguts que ofereix l’agència. En els darrers anys, hem incorporat una vuitantena de nous mitjans de proximitat fruit de col·laboracions col·legiades. També s’hi sumen empreses i institucions que són subscriptores perquè o fan ús dels continguts de forma directa o simplement per estar permanentment informades.

Com conviu l’ACN amb la presència de noves capçaleres digitals en català que hi ha hagut en els darrers anys?
De manera absolutament pacífica i natural [riu]. Si hi ha una cosa que els pot oferir l’ACN és la dimensió multimèdia, la proximitat i la garantia de continguts bàsics que els permet dedicar els seus efectius a la creació de valor diferenciador afegit. Això ha provocat que la convivència sigui bona, amb aquella estratègia provinent dels Estats Units de win-win. Aquest és un motiu més per reforçar el paper que juga l’agència dins el sector i que contribueix a la democratització de l’accés a continguts de qualitat.

El sector viu permanentment en crisi. Quin diagnòstic fa de l’ACN?
En l’època de les retallades l’agència va patir moltíssim. L’ACN havia arribat a tenir una plantilla d’un centenar de professionals i actualment som més d’una seixantena de treballadors. En els darrers anys hem aplicat el concepte de redacció integrada descentralitzada. És a dir, totes les delegacions de l’agència –cinc territorials– tenen el mateix pes dins l’estructura i remen en la mateixa direcció. Això sí, el teletreball, que ja existia abans de la pandèmia, ens ha permès agilitzar i limitar els costos del projecte. En aquesta línia, vull subratllar que la grandesa de l’agència és que, malgrat que els recursos han estat minvants en els darrers anys i que ara són estables, el rigor i la professionalitat que requereix un servei públic no ha minvat, sinó tot el contrari. I això respon a la generositat i l’entrega de tothom. I l’ACN ha sabut crear, en les diferents etapes, un sentiment de pertinença de la seva plantilla fins al punt de defensar el projecte com si fos personal. Una plantilla que se sent part activa i necessària per a la continuïtat de l’agència. Un valor afegit que ja voldrien altres empreses.

El redactor de l’ACN escriu el text, capta el missatge d’àudio, enregistra les imatges i fa fotografies de qualsevol esdeveniment o fet noticiable. Aquest és el prototip de treballador que exigeix el periodisme del segle XXI?
Ho és! Anys enrere, quan el periodisme era més analògic, es titllava amb un cert recel al treballador de l’ACN com a ‘home orquestra’. Defensem que un periodista que formi part de l’ACN ha de ser capaç de dominar tots els formats, però això no significa que sempre hagi de fer-ho tot. Però és evident que qui més sap, més possibilitats tindrà de sobreviure. Si ho fem de manera àgil, ara pràcticament ho podem fer en directe. I aquí és on estem dedicant els recursos tecnològics que disposem a l’agència. Hi ha determinats continguts que requereixen especialització i no hi renunciem. El periodisme multimèdia ja no és una particularitat de l’ACN, tot i que sempre n’hem estat pioners.

Foto: Sílvia Jardí / ACN

Fins quan s’allargarà la precarietat laboral que viu el sector?
La professió periodística ho viu amb incomoditat tenint en compte que la transició dels mitjans de comunicació analògics als digitals encara no s’ha visualitzat en un model de negoci clar i de futur. Ni tan sols grans mitjans de comunicació internacionals com New York Times o Wall Street Journal tenen clara la convivència sostenible ideal. Des dels mitjans es va cometre el greu error d’oferir de forma gratuïta uns continguts digitals que fins aleshores sempre s’havien pagat per consumir-los. Actualment tenim una dificultat afegida, que és fer entendre a l’audiència que el contingut de qualitat té un cost i s’ha de pagar.

Quina solució planteja?
Per oferir continguts de qualitat i sortir d’aquesta mena de precarietat que s’ha instal·lat en el sector, el consumidor d’informació ha d’estar disposat a pagar-los. A ningú se li fa estrany pagar per visualitzar sèries i música –a Netflix o Spotify, per exemple– i, en canvi, des del sector de la comunicació no ens n’hem sortit en fer entendre la necessitat de pagament dels continguts periodístics. I seria una bona manera, al mateix temps, per combatre l’augment de les fake news.

Fins a quin punt les agències són més necessàries que mai per combatre les fake news?
És un debat obert i molt viu que envolta les agències de notícies en l’àmbit internacional. Actualment, les xarxes socials s’han convertit en un terreny adobat per a les fake news, provocat també per la mandra de l’audiència per discernir d’allò que és cert o no ho és. Davant d’aquest escenari, hi ha una necessitat de tornar als orígens i reivindicar i fer entendre la importància recuperar del periodisme: verificar, contrastar i publicar. Ara bé, és un procés que contrasta amb la immediatesa i la gran capacitat viralitzadora de les xarxes socials.

Com es combat la immediatesa que tenen les xarxes socials en el periodisme?
Amb l’aparició d’internet, les agències van perdre el monopoli de la immediatesa. Però és una oportunitat per reivindicar el periodisme clàssic. Les xarxes socials posen sota pressió els periodistes i costa molt d’extreure-se’n. Per això, la nostra batalla ha deixat de ser la immediatesa per passar a ser la veracitat. És a dir, quan l’ACN publica una notícia no hi pot haver marge d’error, perquè l’únic capital que tenim és la credibilitat. Perquè se m’entengui: la informació haurà passat pel notari. Aquest és el valor afegit que aporten les agències de notícies en aquesta transformació digital i social.

S’han trobat algun cas en el qual han pogut caure en la temptació de publicar algun fet que circulés per les xarxes socials sense tenir la informació contrastada?
Quan es va produir l’atemptat gihadista a Barcelona, a Twitter va córrer una informació que deia que un dels autors es trobava dins d’un cafè de la Rambla amb ostatges. Alguns mitjans generalistes ja havien donat l’alerta amb l’afegitó “segons ha pogut saber aquest mitjà…”. Nosaltres no ho vam publicar perquè no teníem ni cap font ni cap testimoni directe que això fos així. Vam viure amb gran tensió els intents frustrats de confirmació, per bé que el desmentiment ens va donar la raó i validar el criteri de prudència i verificació directa dels fets. El que ens semblava un fracàs inicialment, per impossibilitat de confirmar una suposada informació tan rellevant, vam acabar-ho reconeixent com un èxit. No vam ser còmplices ni propagadors de fake news provocades per la histèria. Aquella expressió tan lletja que s’utilitza en el periodisme de “sembla ser que…” no existeix. Si una cosa sembla, encara no és, i si no és, no és digne de ser publicat. La veracitat és el valor més preuat del periodisme i és l’essència de l’ACN.

Quins són els reptes que s’ha fixat per a l’agència en els propers anys?
Una de les prioritats de l’ACN és ser més visibles en l’imaginari col·lectiu dels mitjans de comunicació públics del país –n’hem guanyat en els darrers anys– i projectar l’agència com un autèntic laboratori de nous formats periodístics. L’ACN compta amb una redacció de professionals molt joves, que són més àgils en les noves formes de fer periodisme i que conviden a agafar la bandera de la innovació. A tot això cal sumar-hi els trets essencials que té l’agència: l’articulació territorial, l’ambició periodística nacional i la projecció exterior. Aquest seria l’escenari desitjable i així ho hem fet palès en el pla estratègic que vam presentar al consell d’administració i que es troba en estudi. Ara bé, no podem defugir les dificultats financeres amb què es troben els mitjans públics a Catalunya.

Què hi aporta en aquest pla estratègic?
És la nostra aportació modesta a la urgència de reordenació del mapa de mitjans públics de Catalunya. Cal cercar les diferents sinergies que han de tenir aquests mitjans, que inclouen Televisió de Catalunya, Catalunya Ràdio i l’ACN, a més de la Xarxa Audiovisual Local. Tots ells tenen una força mediàtica indiscutible al país, però a causa de dinàmiques massa enquistades amb el pas dels anys, en alguns casos, els mitjans encara viuen d’esquena entre ells. Per això, si entre tots plegats som capaços d’imaginar com hauria de ser un sistema públic de mitjans que ha de tenir com a prioritat oferir un periodisme de qualitat i contribuir en el perfeccionament del nostre propi sistema democràtic, faríem un salt de gegant també des del punt de vist de l’eficiència econòmica i financera.

L’escenari que dibuixa és possible?
És possible perquè no hi ha alternativa. I més, actualment,amb l’impacte que està tenint la Covid-19 en les finances dels mitjans públics del país. No descobreixo res si dic que s’estan fent mans i mànigues per garantir la sostenibilitat financera dels mitjans públics que depenen de la Generalitat. Com que no hi ha alternativa, és bo que ens agafem aquesta situació com una oportunitat engrescadora i no pas com un fracàs. Els temps han canviat, l’escenari, també. Per tant, ens hem d’adaptar a la nova realitat.

Planteja una fusió de tots els mitjans de comunicació públics de Catalunya?
No ho sé, diria que ningú té la solució, encara. Tant de bo ho sabés. El que sabem és que ens hem de posar a treballar amb agilitat per collar al màxim la imaginació i trobar la fórmula més òptima. Segurament anem tard, però encara hi som a temps.