Foto: Joanna Chichelnitzky
Fa tres setmanes que Marc Polo (Barcelona, 1968) és el nou degà de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna – Universitat Ramon Llull. Doctor en Comunicació i professor titular de l’àrea de Planificació, Estratègia i Mitjans, anteriorment havia estat director del Grau en Publicitat, Relacions Públiques i Màrqueting, compaginant les seves funcions amb la direcció del Màster en Estratègia i Creativitat Publicitàries. És professor a la Facultat Blanquerna des de 2011. En la seva etapa prèvia, va evolucionar en l’àmbit de la planificació de mitjans. Així, va treballar a les agències Media Planning (actual Havas Media), Mediaedge:cia (actual Wavemaker) i Data Planning. A Comunicació 21, Polo alerta que la baixa natalitat que viu el país és un dels grans reptes que tenen les universitats en la propera dècada.
Què l’engresca a liderar aquesta nova etapa?
Em motiva, especialment, perquè la situació actual és complexa i l’entorn no és agraït. Soc dels que penso que les feines fàcils t’acaben desmoralitzant. En canvi, les feines que impliquen un esforç important són les més agraïdes.
Quins factors considera que marquen aquesta “situació actual complexa”?
Principalment són tres. El primer, la baixa natalitat, que no juga a favor de les universitats. Cada cop les famílies tenen menys fills, i això ja s’ha traduït a les aules: cada cop hi ha menys estudiants. El segon, l’ampli ventall d’opcions per triar que té qualsevol estudiant quan acaba el batxillerat, no només els graus universitaris que tenien abans, sinó també el que ofereixen escoles especialitzades en feines molt concretes. I el tercer, l’econòmic. El poder adquisitiu de les famílies està minvant, la taxa d’estalvi és baixa i això provoca que les famílies hagin de fer un esforç gran perquè els seus fills estudiïn en una universitat com la nostra.
Tenen menys estudiants, és una tendència a la baixa?
Sí, hem tingut un descens progressiu d’estudiants provocat, precisament, per la baixa demografia que viu el país. Però no som l’única universitat, sinó que és un fenomen generalitzat.
L’oferta que plantegen diverses escoles privades en l’àmbit de la comunicació són una amenaça més per a les universitats?
Sí, és evident. Qui vol estudiar Periodisme o Comunicació Audiovisual si qualsevol persona pot penjar continguts a través de les diferents plataformes? A més, hi ha determinats graus que han perdut glamur, provocat també per una certa devaluació de la mateixa professió.
“El català està perdent pistonada a les universitats? A Blanquerna això no passa, no tenim cap problema amb el català”
I què poden fer les universitats per combatre aquesta fuita d’estudiants?
D’entrada, llegir bé la situació i tenir una gran capacitat d’adaptació. El principal problema que tenim les universitats és un cert immobilisme quant a plans d’estudis. És a dir, canviar els estudis d’una universitat és molt feixuc, un procés administratiu que pot allargar-se un mínim de dos anys, i fins a la posada en marxa gairebé tres anys. Per tot plegat, tots aquests processos dificulten la gestió.
Aquest és un repte. Quin és el full de ruta que s’ha fixat?
Continuar permanentment connectats per detectar quins graus poden ser més atractius, anticipar-nos. Al mateix temps, fer créixer la formació complementària amb màsters i postgraus. I alhora, consolidar cursos intensos i breus de formació continuada –que no són ni un grau, ni un màster, ni un postgrau– adreçats a persones del món laboral i que volen reciclar-se en diversos continguts.
Un dels distintius de la Facultat Blanquerna és que apel·la a la formació humanista. Continua sent necessària?
Sí, per descomptat. Tenim com a prioritat l’enriquiment del pensament dels nostres estudiants. Així i tot, és una eterna batalla que tenim amb els mateixos estudiants, que es pregunten de què els servirà tot aquest coneixement durant l’etapa laboral. Curiosament, la gran majoria dels exalumnes que per algun motiu tornen a la Facultat ens agraeixen la formació humanista, uns fonaments que complementen el projecte educatiu. I per això hi continuem apostant.
Foto: Joanna Chichelnitzky
En els darrers anys, des de Blanquerna han apostat molt fort per la internacionalització, amb estudis en anglès i amb l’oportunitat de fer pràctiques a l’estranger (Erasmus). Cada cop hi ha més demanda?
Sí, i l’interès ja comença quan els alumnes venen a conèixer la Facultat i els diferents graus que oferim en les sessions de portes obertes o en el mateix Saló de l’Ensenyament. És un valor afegit que enriqueix els estudiants.
En una entrevista a Comunicació 21, el degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, Enric Marín, assegurava que “el català està perdent pistonada a les universitats, hem de reaccionar, és una prioritat”. A Blanquerna també passa?
A Blanquerna això no passa, no tenim cap problema amb el català. La gran majoria d’assignatures dels diferents graus són en català, a excepció dels dos primers cursos, en els quals hi ha algunes classes en castellà orientades a aquells estudiants que provenen de fora de Catalunya, especialment de l’Amèrica Llatina. Quant a les classes en anglès, van dirigides als estudiants internacionals.
La comunicació corporativa està guanyant cada cop més adeptes que el periodisme clàssic i de mitjans en la tria de graus dels estudiants?
Sí, aquest moviment ja el vam detectar fa uns anys a la Facultat, coneixent les empreses que acabaven contractant els nostres estudiants. Prova d’això, vam canviar la nomenclatura i actualment es diu Grau en Periodisme i Comunicació Corporativa.
“Les noves eines tecnològiques ens ajuden a millorar, però l’essència, que és la idea, surt del cervell dels humans”
Les universitats van patir durant la pandèmia, i moltes d’elles encara viuen les conseqüències. Com es va viure la pandèmia i, vist amb perspectiva, què n’ha quedat?
Curiosament, dos mesos abans del confinament, la Fundació Blanquerna va aplegar tot el professorat per posar sobre la taula si havíem de canviar el model de classes quant a la presencialitat.
Vostès tenien més informació que la resta de la societat? [faig broma]
[Riu] Tant de bo fos així. Tornant a la seva pregunta, li diré que quan vam confinar-nos no teníem gens clar si el curs tindria recorregut tenint els estudiants i el professorat a casa. Però vam haver d’adaptar-nos, com tothom. Si hi ha un distintiu per excel·lència que defineix la nostra facultat és l’acompanyament a l’estudiant.
Com es va gestionar aquest acompanyament?
La prioritat va ser que els estudiants mai tinguessin la sensació d’estar desconnectats de les classes. I ho vam aconseguir, van tenir aquesta percepció d’acompanyament. No perquè ho digui jo, sinó perquè el que més van valorar els nostres estudiants durant la pandèmia va ser, precisament, aquest acompanyament. Volien tornar a les aules, i progressivament vam anar recuperant la normalitat. Això sí, la majoria preferia fer els exàmens a casa, suposo que per comoditat, per poder-lo fer en pijama [somriu].
“Possiblement, aquells periodistes que no disposin de la titulació no tindran les mateixes oportunitats laborals”
Quines són les sinergies que hi ha entre les diferents facultats de Comunicació del país?
Tots els degans i deganes de les diferents facultats ens reunim periòdicament. Fruit d’aquest vincle, properament hi haurà una trobada de tècnics audiovisuals i informàtics per veure si es pot treballar conjuntament per coordinar un programari.
En els anys de devaluació de la formació professional, la universitat va ser el camí triat per la gran majoria d’estudiants quan acabaven el batxillerat. Hi ha espai per a tothom?
Sí, hi ha lloc per a tothom, perquè poden arribar a ser complementaris. Actualment, és una evidència que aquella persona que estudia i es forma té moltes més possibilitats de créixer professionalment respecte d’aquelles que no ho fan. En aquest sentit, les empreses que han de contractar treballadors valoren aquells que disposen de grau universitari. Així i tot, sempre poso en valor que els estudiants no són alumnes, sinó treballadors potencials. La universitat és una etapa de formació abans del pas al mercat laboral.
Foto: Joanna Chichelnitzky
En aquesta revolució digital i tecnològica, quins canvis hi ha hagut a les aules i com hi conviuen els ordinadors?
Qui diu que no ha patit cap canvi, mentiria. A les aules hi ha moments de tot, a classe els estudiants poden treballar amb ordinadors portàtils, i també sense.
En el món del periodisme i la comunicació, l’ús del ChatGPT cada cop és més habitual. Als estudiants se’ls ajuda a usar aquestes noves eines?
Sí, és necessari que ho fem, ens hi hem d’adaptar. Ara bé, amb matisos i fent-ho correctament. En el cas del ChatGPT, recordo que un dia als meus alumnes els vaig plantejar un joc.
En què va consistir?
Vaig plantejar-los una prova amb quatre exemples fets a partir del ChatGPT. Només un dels exemples era el bo. La resta, estaven molt ben ornamentats, però si grataves una mica es demostrava que el text no tenia ni cap ni peus. Les noves eines tecnològiques ens ajuden a millorar, però l’essència, que és la idea, surt del cervell dels humans. Aquest és un missatge que intento inculcar sempre als estudiants.
“La baixa natalitat no juga a favor de les universitats”
Tenint en compte que el periodisme és un ofici que s’aprèn, principalment, practicant-lo, considera que és imprescindible que els periodistes disposin de la titulació de grau i que passin per la universitat per exercir-lo?
D’exercir-lo sí, perquè potser té una capacitat innata per escriure, locutar o d’explicar-se davant d’una càmera. Ara bé, possiblement, aquells periodistes que no disposin de la titulació no tindran les mateixes oportunitats laborals que aquells que no siguin graduats en Periodisme. Aquesta és la diferència que et garanteix el pas per la universitat, que s’obrin moltes més portes.
El món laboral, especialment el periodisme, viu permanentment lligat a la precarietat. Des de la seva mirada universitària, quin és el missatge que donaria?
Quan en una feina et mou la passió, no hi ha precarietat que valgui. La motivació és fer allò que t’agrada i pel qual et sentis recompensat. Hi ha persones que cobren cinc vegades més i se senten insatisfetes professionalment. No sempre els diners donen la felicitat. Així i tot, en els darrers anys, el desprestigi del periodisme ha provocat molta més precarietat.
I com es pot combatre aquest desprestigi de la nostra professió?
Amb formació i informació, que els professionals que hem format a les aules donin el millor de si mateixos quan exerceixin el periodisme. Aquest és el granet de sorra que podem aportar des de les universitats.
Foto: Joanna Chichelnitzky
