Foto: Pau Venteo
Maria Xinxó Morera (Sabadell, 1982). Llicenciada en Periodisme per la UAB, va començar la seva trajectòria professional a mitjans locals, com Canal Català Vallès, Ràdio Sabadell o Televisió de Sant Cugat. Ha treballat als informatius de RAC1 i a 8 al dia, amb Josep Cuní. Actualment és la sotsdirectora del programa Islàndia de RAC1, fent parella radiofònica amb Albert Om. A Comunicació 21, Xinxó posa en valor treballar cos a cos amb Albert Om i reivindica la ràdio que explica les històries de la gent.
Et vas forjar als mitjans de proximitat. Què recordes d’aquells primers anys?
Van ser anys de fer-me la periodista que soc ara, per a mi els mitjans locals són la millor escola del periodisme, molt més que la universitat. De seguida vaig tocar a la porta del Canal Català Vallès, que la tenia al costat de casa, i va ser on vaig començar a viure el periodisme de veritat. Vaig veure que m’agradava molt.
Has fet ràdio i televisió, també has escrit. En quin gènere et sents més identificada?
Ara mateix amb la ràdio és on gaudeixo més, perquè amb la televisió tot és molt més elaborat per fer un bon producte i és molt més encarcarada. A la ràdio, amb una sabata i una espardenya pots explicar el que estàs veient i és l’essència de la ràdio, tal com raja. Amb la televisió necessites un producte molt més elaborat. El mitjà escrit l’he tocat molt poc, així que no m’atreveixo a opinar, és on soc més verge.
Què recordes de la primera vegada que vas aterrar a RAC1?
Era el 2004 quan vaig fer-hi la beca universitària. Anava a la ràdio que més escoltàvem a casa, perquè la mare era i és una gran seguidora de RAC1, i allò suposava un esdeveniment familiar. Recordo que en una de les primeres cròniques venia d’una roda de premsa i vaig demanar-li al taxista si podia posar RAC1 per escoltar-la. Ho recordo amb molta il·lusió, i vaig esprémer les pràctiques al màxim.
Hi tornes al cap de quatre anys.
Després d’un temps a l’estiu, hi torno reincorporada a la plantilla, i va ser una sort. Vaig estar en el lloc correcte en el moment adequat.
“L’Eduard Pujol va ser molt valent, perquè El primer toc funcionava i els oients volien esports en aquella franja horària. Era una aposta molt arriscada, però el presentava l’Albert Om, que ho ha petat amb tot el que ha fet”
A RAC1 sempre havies treballat en l’àmbit d’informatius.
Primer vaig ser a societat, després vaig passar a matins, després el cap d’informatius em posa a fer els butlletins del cap de setmana, que pensava que no en seria capaç. Però m’ho vaig prendre com una gran responsabilitat, perquè edites un informatiu de butxaca, i pensava que no seria capaç de fer-ho. Després vaig estar a La nit a RAC1 com a redactora i a especialitzar-me en els àmbits de salut, benestar social i immigració, que és on vaig créixer més i on vaig entendre la importància de les fonts. Tot això em va portar a la televisió amb Josep Cuní.
Què et va convèncer de la proposta de Cuní?
Era una nova experiència, una nova oportunitat, però em va costar, perquè estava molt a gust a RAC1. A més, em feia força respecte, perquè feia un canvi quan estava molt bé en un altre lloc, però creia que si no agafava aquell canvi deixava d’evolucionar. Vaig voler provar-ho i em vaig endur coses bones i d’altres no tan bones, vaig estar-hi tres anys i mig.
Què vas aprendre, del projecte a 8tv?
Vaig aprendre que hi ha gent amb qui no vull tornar a treballar, i no parlo precisament de Josep Cuní. Vaig aprendre que aquella manera de treballar no m’agradava i que no havia d’anar per aquell camí. De Cuní vaig aprendre com tractar segons quins temes, com comunicar-los, el saber estar. És una manera de fer periodisme que és molt seva, que ha triomfat i de la qual en vaig aprendre molt.
Molts periodistes de RAC1 han fet el salt a 8tv. Per què la fórmula RAC1 funciona i l’experiment de 8tv no ha tingut la continuïtat desitjada?
No t’ho sabria dir. Suposo que fer una televisió no és tan senzill com fer ràdio, es necessiten molts més diners, la inversió econòmica d’un mitjà i l’altre no tenen res a veure. Sí que és cert que va haver-hi un temps en què els programes de 8tv funcionaven molt bé, i s’hi han fet coses bé, però han faltat recursos i inversió per fer-ho més competitiu.
La revolució tecnològica ha reforçat la ràdio, que és més viva que mai. Per què ha agafat més embranzida que la televisió o la premsa escrita?
La ràdio és immediatesa, l’aquí i ara. És portable, la ràdio va amb tu a tot arreu i això és meravellós, i hem sabut apropar les noves tecnologies a la ràdio. A Islàndia hem incorporat les notes de veu al programa i això ens ha apropat molt a l’oient, li dones veu i amb una rapidesa increïble i un so molt bo. A la ràdio hi juguen a favor aquests factors, i com a oient de ràdio se’m fa molt difícil pensar que algun dia pot no funcionar.
“Amb Islàndia s’ha demostrat que l’oient vol escoltar històries humanes, senzilles, properes i que algunes són molt colpidores”
Va acabar el Cuní i va arribar l’Albert Om. Recordes el dia que et va fer la proposta per a Islàndia?
Vam quedar en un restaurant al passeig de Gràcia. Mai havíem treballat junts, tot i que ens coneixíem, i allò era tot un experiment. Em vaig il·lusionar molt amb el projecte.
T’ha explicat mai per què va voler apostar per tu?
No li ho he preguntat mai, tot i que sé que ell tenia ganes de fer un equip nou i jove. Quan em fitxa em diu que vol gent amb qui no hagués treballat mai i gent molt jove, i tot l’equip ho és. Ell tenia ganes de fer una cosa nova, volia arriscar-se i amarar-se de gent jove i amb idees diferents. Ens coneixíem molt bé, amb l’Om, i podia ser un desastre treballar junts, però va anar bé.
De periodista d’informatius a programes. Canvia molt el teu registre?
Sí, moltíssim. En l’àmbit d’informatius, el que fas és llegir una cosa que has escrit i pensant que és per a un programa informatiu. A Islàndia ric molt més, ara soc molt jo, i hi he fet de tot.
Com ha evolucionat la Maria en el projecte d’Islàndia?
Crec que la Maria del principi tenia problemes. Em trobava entre l’Albert, el cap, i l’equip. Rebia d’una banda i de l’altra, i em trobava al mig, i de vegades havia de fer més de psicòloga que de periodista, afegint que es tractava d’un programa nou. Amb el temps vam crear un equip on no hi havia tantes diferències, estem tots iguals, ningú és més que algú altre. Tots tenim el nostre espai, i això és molt xulo, ens hi sentim molt còmodes.
Diuen que quan hi ha una cosa que funciona, millor que no la toquis. RAC1 va treure El primer toc, un programa consolidat, per apostar per un registre totalment diferent com és Islàndia. Quantes vegades vau sentir que allò no quallaria?
Crec que cap vegada [riu]. L’Eduard Pujol –l’aleshores director de RAC1– va ser molt valent, perquè El primer toc funcionava i els oients volien esports en aquella franja horària. Baixar de la figuera amb un projecte nou, diferent, que no saps què faran, que costava explicar què farien, era una aposta molt arriscada. Però el presentava l’Albert Om, que ho ha petat amb tot el que ha fet. De seguida es van fer públiques les primeres dades d’audiència i això ens va donar la tranquil·litat per seguir fent el que estàvem fent.
Om és d’aquells caps que sap delegar o es cou el programa a la seva mida?
Sap delegar moltíssim, treballa molt, no és d’aquells que arriba i ho té tot fet, i ens dona molt marge perquè vol que creixem. A ell li agrada dir que s’ha de treballar fi, hi dona moltes voltes, i ens ho ha transmès a tot l’equip. A mi em dona el marge de portar el programa els divendres. És un cap que quan fas alguna cosa que li ha agradat molt ho notaràs, perquè et felicitarà i ho farà notar clarament, així com quan fas alguna cosa que no li ha agradat, i ho farà amb mà esquerra.
En una entrevista a Comunicació 21, Om va assegurar que “abans em veig fent mil programes més d’Islàndia que començant un altre programa diari i arribant als mil”. Hi haurà setena temporada?
Ell és un motivat. Si no té motivació, malament. Quan està bé t’ho transmet, però també quan no ho està, a gust. Ell té ganes de seguir, mai havia fet més de 1.000 programes amb cap altre projecte, i això ja és un èxit molt celebrat per tot l’equip. El 7 és un número molt especial per al programa perquè és allò de “si són les set, això és Islàndia”. Per tant, només per això la setena temporada ha d’estar assegurada… [Riu] Albert, si m’estàs llegint, n’hi ha d’haver, de setena!
Què atrapa d’Islàndia, als oients?
Penso que és una estona de ràdio on pot passar de tot, i hi ha aquesta incògnita de no saber per on sortirem. Podem fer el que volem i juguem molt amb això, ho gaudim molt, i és difícil, has de pensar moltes coses diferents i innovar molt. És molt esclau el programa, perquè contínuament estàs caçant històries. Amb Islàndia s’ha demostrat que l’oient vol escoltar històries humanes, senzilles, properes i que algunes són molt colpidores.
L’Islàndia ha estat un estímul per fer el llibre que has publicat recentment, Marieta de l’ull viu?
Aquest llibre no existiria sense Islàndia. A Maria Petit –la protagonista del llibre– la vaig conèixer a través del programa, és una de les primeres entrevistes que fa l’Albert Om a domicili. Jo vaig preparar-ne el guió, vaig contactar amb ella i des d’allà va néixer la nostra relació. Durant el confinament em proposa donar-li un cop de mà per escriure el llibre sobre els deu últims anys d’ençà que es va quedar cega.
“A 8tv vaig aprendre que hi ha gent amb qui no vull tornar a treballar, i no parlo precisament de Josep Cuní”
Estàs còmode exercint un paper secundari o d’acompanyant de l’Om, enlloc d’aspirar a ser la veu predominant a Islàndia o en qualsevol altre projecte?
Soc una copilot feliç. No tinc cap necessitat de posar-me a pilotar si al costat hi ha un bon pilot, soc una gran executadora. Estic en una posició de comoditat, perquè no tinc la pressió de ser a la primera línia. Si al costat tinc algú de qui puc aprendre soc feliç, quan ell no hi és el trobo a faltar. Em sento molt estimada, no tinc necessitat de ser la primera, perquè a l’equip d’Islàndia tots estem al mateix nivell.
Ets molt activa a les xarxes socials, especialment a Instagram. Et sents més estimada sent la Maria Xinxó a RAC1 o sent #LaXinxu a les xarxes socials?
Fa molts anys que soc a les xarxes socials i em sento molt estimada, malgrat els haters. Crec que les dues Maries han crescut juntes. Instagram és una xarxa de molt bon rotllo, m’ha portat coses molt positives, tinc amics que he fet a través de les xarxes i sé que els podré trucar si mai tinc un problema.
Què dius ara!
Fins i tot, a través d’Instagram, fa poc vaig aconseguir que adoptessin una gossa de la qual en soc padrina i n’he conegut qui l’ha adoptat, i m’ha donat una injecció d’energia.
Compartir la vida amb un fotògraf potencia #LaXinxu a les xarxes?
L’ha millorada, no l’ha potenciat perquè ja era molt activa. Aporta més qualitat, perquè abans només em feia selfies. Les fotografies són molt millors, i el que abans eren paisatges ara surto molt més jo sent la protagonista.
