Foto: Ariadna Arnés

Albert Om (Taradell, 1966) actualment presenta el programa Islàndia a RAC1, que fa 15 dies va sumar el programa 1.000. Llicenciat en Ciències de la Informació a la UAB, és una de les veus de referència de la comunicació del país, on ha rebut diverses distincions del sector, entre les quals el Premi Ondas el 2011 pel programa El convidat de TV3. Ha treballat a televisió, ràdio i premsa escrita. Els primers anys com a periodista van ser a El 9 Nou. A la ràdio va liderar L’hora del pati en els inicis de RAC1. I a la televisió va ser copresentador de Malalts de tele i va dirigir El club, Jo vull ser i El convidat a TV3. Ha publicat diversos llibres: El nom del porc (1997), Els veïns de dalt (2000) i El dia que plegui Jordi Pujol (2003). El darrer és El dia que vaig marxar, una de les novetats d’aquest Sant Jordi.

Setmana d’EGM. Islàndia ha obtingut 155.000 oients, sent líders de la seva franja horària. Què suposa aquesta xifra?
És una satisfacció molt gran, un camí de cinc temporades d’un programa completament nou en una franja on tradicionalment RAC1 sempre havia apostat pels esports i la informació. I tot passa perquè les direccions confiïn en projectes que aportin un valor afegit. Com ho va fer l’aleshores director de RAC1, Eduard Pujol, qui va ser capaç d’apostar per una peça nova en l’engranatge de la graella. El més fàcil per a Pujol hagués estat no fer cap canvi, i més tenint en compte que el lideratge de RAC1 ja era indiscutible.

El temps i les dades reforcen l’aposta feta fa cinc anys.
Així és. La nova manera de consumir la ràdio ens va fer creure que aquesta petita illa dins una programació molt gran tindria més sentit que mai. I així ho demostren les dades: 155.000 oients i un share d’un 58,7%! És fantàstic! Ara bé, érem conscients que pujàvem en un fórmula 1.

Fa un parell de setmanes Islàndia va arribar al miler de programes. Què aporta a la ràdio?
He de dir que, tot i que fa cinc temporades, em costa més explicar Islàndia que fer-lo. El que ens plantegem cada dia és on podem endur-nos l’oient. Hi ha dies que l’encertes més que d’altres. Jo, a vegades, ho comparo amb l’ambient d’un bar. Hi accedeixes i, en funció del què s’hi parla, t’hi quedes o hi tornes l’endemà. I saps que hi tornaràs perquè habitualment estàs a gust amb la gent que t’hi trobes. Això és Islàndia.

Islàndia és l’aposta per un periodisme d’autor. És un programa fet a la teva mida?
Sí, totalment, i quadra molt amb la meva manera de fer i de ser. Des de fa molts anys, he anat agafant més distància de la realitat, a mesura que la política es feia més omnipresent en l’actualitat informativa. Islàndia neix a partir d’aquesta necessitat personal i que crec també és compartida per molta altra gent. Com a mínim, així ho demostren l’interès dels oients.

“Hi haurà sisena temporada! Abans em veig fent mil programes més d’Islàndia que començant un altre programa diari i arribant als mil”

Hi haurà més Islàndia la propera temporada?
Sí, aquesta és la intenció de la casa i també ho és per part meva. Hi haurà sisena temporada d’Islàndia! [Somriu]. He de dir que tots els meus projectes no han tingut més de cinc temporades i, és més, mai havia sumat més de 1.000 programes. Per tant, amb Islàndia ja he establert el meu propi rècord. La vida dona moltes voltes, però puc assegurar que abans em veig fent mil programes més d’Islàndia que començant un altre programa diari i arribant als mil.

Islàndia no és el teu primer tastet a RAC1. En una primera etapa vas liderar L’hora del pati en el naixement de l’emissora. Què recordes d’aquella primera etapa?
Recordo el risc i la valentia dels qui aleshores eren els responsables de l’emissora, Albert Rubio i Eugeni Sallent. Amb 33 anys em van fer l’encàrrec de fer un programa als matins que no semblés un espai tradicional del matí. Vist amb perspectiva, L’hora del pati va servir molt per marcar el to de RAC1. Així i tot, no era un programa que podia allargar-se amb el temps, perquè calia aportar-hi el segell informatiu que li van donar després tant Xavier Bosch com Jordi Basté. Haver tornat a RAC1, 16 anys més tard, sent realitat allò que ens dèiem amb to de broma a l’inici –si algun dia RAC1 fos líder a Catalunya–, fa que la il·lusió sigui doble.

Ara vius l’època d’esplendor de RAC1 sent la ràdio més escoltada del país amb 966.000 oients. Com s’explica l’èxit de RAC1?
Fent un símil futbolístic, RAC1 és un equip que ha estat capaç d’agrupar els millors jugadors per a cada franja horària amb un estil de joc molt reconegut. Quan tu jugues bé, et sents partícip amb el joc col·lectiu de l’equip i es genera bon rotllo que fa que els resultats acabin sent bons a final de temporada. I hi ha un altre aspecte rellevant: la distància respecte a l’oient. Des del primer dia RAC1 va situar el periodista i l’oient a la mateixa alçada i amb una mirada totalment horitzontal. El Tots som 1 simbolitza que la ràdio és la suma de tots: aquells qui la fem i els qui l’escolten. Tot plegat ha convertit RAC1 en una ràdio molt popular.

En una entrevista recent a Comunicació 21, Xavi Bundó va assegurar que “RAC1 tocarà sostre quan assolim la xifra màgica del milió d’oients”. Ho comparteixes?
La xifra del milió d’oients sempre és present. L’any 2017 vam obtenir 971.000 oients, ara 966.000. És molt probable que RAC1 superi el milió d’oients, però no m’atreveixo a dir quin serà el seu sostre, perquè el projecte és molt potent. Però més enllà de RAC1 també hi ha la màgia de la ràdio. L’espectacle de la paraula viu el seu moment més dolç i és meravellós.

La ràdio és un valor que està en alça i que contrasta amb la incertesa que viu el paper o la televisió, que encara no han trobat l’encaix davant la nova realitat digital. Hi ha alguna explicació?
Podria especular molt i en el fons té un punt de misteri. La ràdio és un mitjà que pot competir en rapidesa i immediatesa. Sense oblidar la intimitat que genera la mateixa ràdio, que sembla que et parli només a tu. És bo que la ràdio estigui forta quan sembla que només es consumeixi imatge, i que la ràdio en català tingui aquestes xifres de consum en un moment en el qual la nostra llengua està patint tant.

Foto: Ariadna Arnés

RAC1 ha contribuït a enfortir la ràdio en català.
Una part important de l’audiència de RAC1 és castellanoparlant. I et diré més: RAC1 potser atrau més castellanoparlants que TV3. I no és únicament per una qüestió política, però és el que palpo al carrer, al taxi, en els missatges o en les trucades que rebem. I que és una sensació personal, a partir d’haver treballat molts anys a les dues cases. RAC1 s’ha convertit en una ràdio molt popular i ha afavorit al fet que molts castellanoparlants consumeixin la ràdio en català.

En un moment en el qual a TV3 li plouen les crítiques perquè, segons els crítics, hi ha més castellà que mai.
L’altre dia veia la reposició de Les Teresines a 8tv, un programa dels inicis de TV3. Aleshores ningú es va queixar del castellà que s’usava a Les Teresines? Possiblement en aquell moment no interessava a ningú queixar-se’n. Ara la política té un pes molt rellevant en la graella de TV3, potser massa, i tot està molt enredat. Així i tot, TV3 és dels grans encerts del pujolisme i de comprovar que des de Catalunya es pot fer una televisió trencadora i competitiva. I TV3 és un valor rellevant de la història recent del país, convertint-se en una estructura d’estat. Fruit d’aquesta rellevància, TV3 és el gran objectiu a batre.

Ho vas comprovar tu mateix amb aquell episodi que passarà a la història amb Pepe Rubianes, que va aixecar molta polseguera.
Sí, és clar. I aquella època era només a l’inici amb la retallada de l’Estatut. Hi va haver una clara intenció política en totes aquelles crítiques. Si la conversa amb Rubianes hagués estat a RAC1, no hauria passat res.

Rubianes ens aniria bé per fer una bona teràpia en plena pandèmia.
Segur! [Riu] Estaria molt bé retrobar-nos tots plegats amb Rubianes amb una gran actuació al Palau Sant Jordi el primer dia postpandèmia. Seria meravellós.

“Twitter s’ha convertit en la gran agència de notícies per als mitjans de comunicació, on majoritàriament conviuen periodistes i polítics. I qui la mou és l’elit”

Mantens la idea de només ser a la ràdio?
Sí, estic dedicat exclusivament a Islàndia. Vivint a la Provença vaig sentir que volia tornar a la ràdio i he trobat allò que tant desitjava. Aquella intenció d’agafar distància amb l’actualitat també ha provocat que no tingui perfil a Twitter. No vaig tenir cap dubte de no ser-hi, i a mesura que passa el temps es demostra que vaig prendre una bona decisió.

Twitter està condicionant el periodisme actual?
Twitter s’ha convertit en la gran agència de notícies per als mitjans de comunicació, on majoritàriament conviuen periodistes i polítics. I qui la mou és l’elit. Abans hi havia els teletips i ara és Twitter. És la gran font d’informació on els periodistes no hi perden la mirada. Som en un moment en el qual tot el que no surt a Twitter no existeix. Ara qualsevol persona fa un fil més o menys enginyós a Twitter i l’entrevistaran tots els mitjans de comunicació.

Un dels mitjans de comunicació del país, l’Ara, acaba de celebrar la seva primera dècada. Com a membre de l’equip fundador, quin paper juga l’Ara en l’actual ecosistema del periodisme català?
La primera gran reflexió és que deu anys després no em sé imaginar l’ecosistema del periodisme català sense l’Ara. S’ha convertit en una veu imprescindible en diversos àmbits, sobretot en el digital, on va apostar-hi des del primer dia, anticipant-se en el temps. L’Ara és una capçalera que té tres elements molt identificables: periodisme, innovació i referència.

Aquest Sant Jordi estrenes el teu darrer llibre, El dia que vaig marxar. És un llibre que et reconcilia amb tu mateix en una etapa difícil des d’un àmbit més personal?
Sí, possiblement. Tot i que quan l’he escrit ja no és un moment difícil de la meva vida. Ho era quan vaig decidir marxar a la Provença, sobretot perquè els pares iniciaven la decadència, l’un per una demència i l’altre per un càncer. I jo necessitava fugir una temporada per agafar aire. El llibre és un homenatge als meus pares, recordant les seves escapades a França quan eren més joves i que jo vaig fer-ho més gran.

Tothom hauria de marxar alguna vegada a viure a l’estranger?
Jo crec que tothom hauria de fer el que vulgui. Un dels capítols del llibre es titula Tu rai, un comentari recorrent que em feia la gent quan sabia que havia marxat un temps a l’estranger. “Tu rai que t’ho pots permetre”, “tu rai que no tens fills” o “tu rai que quan tornis tindràs feina”… això m’havia de sentir. I és veritat, jo rai. Em sento un privilegiat perquè ho he pogut fer. I és més, les dues millors coses que he fet a la meva vida són les estades a Anglaterra i a França. I ara que he pogut explicar la meva estada a la Provença, també he de dir que em sento molt a gust escrivint aquest llibre i que m’agradaria seguir-ho fent amb més freqüència.