Peté Soler: “TV3 ha de competir amb la BBC i no amb les autonòmiques de l’Estat”

Maria Josep ‘Peté’ Soler s’acaba de jubilar com a periodista de cultura i moda de TV3. Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, va ser directora de Ràdio Castelldefels abans de fer el salt a TV3, on ha treballat durant 40 anys. A Televisió de Catalunya va exercir de cap de cultura dels informatius durant més d’una dècada. A Comunicació 21, Peté Soler repassa la seva trajectòria professional i aposta per una TV3 que miri més el món.

Sempre va en bicicleta a tot arreu. Avui ha vingut a l’Espai Línia en transport públic.
[Riu] Avui, excepcionalment, he anat a buscar la meva filla al tren, i he vingut a peu. Però sempre vaig en bicicleta! Durant tots aquests anys he anat en bici des de Badalona fins a la tele… trigava una hora i vint minuts!

Fa un mes que s’ha jubilat. Com ho porta?
Encara no he tingut temps de parar! [riu] Abans de finalitzar la meva etapa a la tele, ja vaig iniciar un seguit de projectes que podré fer ara, un cop ja no he d’anar a la feina com fins ara.

De quins projectes parla?
D’un llibre! Estic elaborant una història molt periodística i d’investigació al voltant d’un personatge famós vinculat al ball que va morir fa 20 anys, i actualment em trobo en la fase de recerca. És un projecte que em lliga emocionalment, perquè jo sempre hagués volgut ser ballarina, però he acabat sent periodista i navegant.

Navega?
Sí, des de fa un any i mig visc amb la meva parella en un veler a Badalona. I tots dos, que ens acabem de jubilar, farem un viatge a partir del mes de maig navegant pel món. Ara estem posant el veler en solfa! [somriu]. I, a més, estic estudiant per titular-me en patró de iot. Quan comenci el viatge seguiré escrivint.

Com a colofó de la seva trajectòria a TV3 ha dirigit Toni Miró, amb els cinc sentits, un documental que recupera la figura del dissenyador català coincidint amb el primer aniversari de la seva mort.
És un documental  que recorre la vida personal i professional del dissenyador a través dels seus pensaments sobre moda, el seu impacte en el món del disseny, i la seva relació amb l’art i la política.

“Les dones cometen l’error d’imitar la manera de manar dels homes”

Què li ha donat TV3?
La tele m’ha donat moltíssim, he estat una autèntica privilegiada. En el moment i en l’edat que la vaig trobar i, sobretot, poder créixer com ho he fet. He gaudit moltíssim.

En una altra vida tornaria a ser periodista?
No, en una altra vida faria una altra cosa. M’agradaria ser ballarina o actriu, ja que els meus pares m’ho van impedir, no em van deixar ballar. Ara toca gaudir navegant.

Vostè ha fet carrera televisiva, tot i que els seus inicis van ser a la ràdio.
Vaig tenir el privilegi de viure el moment d’efervescència de les emissores municipals a Catalunya a principis dels 80. Jo vaig dirigir Ràdio Castelldefels i recordo que, tot i ser una emissora petita, venien tots els artistes de l’època. Però vaig dimitir com a directora per pressions polítiques.

Què diu ara!
Poc abans d’unes eleccions municipals, l’aleshores alcalde de Castelldefels, Agustín Marina (PSC), em va donar indicacions de com havia de fer la meva feina, com havia d’enfocar els debats electorals. I vaig plegar, de cop.

I què va fer aleshores?
El meu cas, la meva dimissió de Ràdio Castelldefels, va aparèixer publicat en algun diari de l’època, i poc després em va trucar Alfons Quintà. Li va encantar que hagués dimitit [riu]. I va ser ell qui em va fitxar per TV3.

Tenint en compte l’historial que s’ha donat a conèixer de Quintà, quina relació va tenir amb ell?
Quintà era un psicòpata i un dèspota, com ha quedat demostrat, i de fet, ja se li notava. Però he de dir que ningú com ell haguera impulsat el projecte de TV3 amb tant d’atreviment. En l’àmbit professional sempre hi va haver una relació cordial, però quan senties el seu alè per darrere l’esquena, et feia tremolar. “Ai, què hauré fet malament?”, sempre em preguntava.

De Quintà s’ha dit que va assetjar dones. Vostè va patir-ho directament?
Em va fer molts oferiments, però era un home fàcilment esquivable. Curiosament, tots dos érem navegants, i ell sempre em proposava anar a navegar amb el seu veler. Mai va aconseguir-ho! Amb Quintà no haguera anat mai ni a prendre una cervesa.

Com van ser aquells inicis a TV3?
A tots ens venia gran aquell projecte, però érem molts joves, vam dedicar-hi moltes hores, molt d’esforç. Que actualment TV3 sigui una cadena reconeguda internacionalment és la recompensa de tots els qui hi vam posar el coll des del primer dia.

“Soc més partidària d’apostar més per l’olfacte periodístic que no pas per les dades d’audiència”

Vostè va accedir a TV3 com a cap de societat i cultura.
Quintà va decidir des del primer dia que societat i cultura havien d’anar de bracet, i ho considero un encert. Després es va decidir separar societat i cultura, i fa ben poc, el departament de programes culturals de la tele s’ha integrat al d’entreteniment. Per a mi, la cultura deslligada de la societat té una connotació elitista.

Què entén per cultura?
La cultura pot ser des d’una sardana fins a una desfilada de moda a París. Són dos extrems, però dos estereotips. Aquesta barreja m’agrada. I a la cultura tot hi té cabuda. A TV3 hi incorporaria més cultura popular i, sobretot, la moda, que és la gran absent de la programació de la tele.

I la moda, no és elitista?
No, la moda és el nostre estat d’ànim de cada dia. No podem associar la moda exclusivament a les passarel·les ni per a gent més adinerada. La moda del carrer, la que veiem cada dia i arreu, és meravellosa. Veus gent molt diversa vestida amb molt d’estil, sigui urbà o més clàssic.

Vostè es va especialitzar en espectacles i es va convertir en un referent televisiu de la moda. Van ser els seus millors anys a TV3?
[Somriu] Probablement. Van ser els anys en els quals vaig viatjar arreu del món. En aquell moment anàvem a tot arreu. Des de la gala dels Oscars de Hollywood fins a les principals desfilades de moda del món. Era així, principalment, perquè les mateixes empreses i marques et convidaven al certamen. Actualment és impensable. L’escenari no té res a veure. Arrosseguem una crisi econòmica darrere l’altra, i ho fa impossible.

En una entrevista a Comunicació 21, una veu autoritzada a TV3 com Carolina Rosich assegurava que “la cultura s’ha fet forta als Telenotícies, però ha perdut pistonada en la programació”. Ho comparteix?
Sí, totalment. Tot el que no és notícia als TN, després té un paper residual en la cadena. És el cas de Quan arribin els marcians, que és l’únic programa cultural i s’emet en una franja poc visible. Més enllà dels informatius, l’audiència no té espais culturals de referència a la tele. I si una cosa he après de tots aquests anys a TV3, és que la nostra audiència té debilitat per la cultura.

Així, apostaria per un canal exclusivament cultural?
Per descomptat, amb els ulls clucs. Soc partidària que el 33 sigui un canal únic de cultura. Perquè si no és així, s’acaba convertint en un canal on tot té cabuda, i acaba convertint-se en un abocador de continguts desendreçats. Sempre he cregut que som la televisió pública del país, però som davant d’un problema conceptual que té TV3.

Què vol dir?
Que TV3 ha de competir amb la BBC i no amb la resta de televisions autonòmiques de l’Estat. Per mi és un error que avui comet la tele. Perquè la majoria de continguts que ofereixen les televisions autonòmiques són realitys o programes que no tenen res a veure amb la realitat del nostre país. Estic convençuda que l’audiència de TV3, que és llesta, ens ho agrairia. I aquesta tendència ens fa perdre la identitat, i la identitat és la nostra essència.

“A bona part dels periodistes que els falta poc temps per jubilar-se, se’ls arracona”

Com s’articulen des de TV3 els continguts en funció de la territorialitat del país?
TV3 no ho està articulant bé. Ens costa molt arribar a la gent que ens estima de veritat, i aquesta és la Catalunya més enllà de l’àrea metropolitana. Quan trepitges el territori t’adones que és l’audiència que se sent TV3 com a seva. Per què funcionen programes com El foraster o Caçadors de bolets? Hi ha programes que deixen molt clara l’essència de TV3: ser partícip en el territori. Jo m’he sentit molt estimada arreu del país sempre que he anat a treballar-hi.

Un cop jubilada, com veu les noves generacions de periodistes joves que són avui a la TV3?
Admiro la capacitat que tenen a l’hora d’entrar i sortir d’una temàtica a l’altra, com he comprovat aquests darrers anys a la redacció del Tot es mou. Són periodistes tot terreny que tenen l’habilitat de posar-se davant la càmera i tirar endavant llegint un text al mòbil sense la necessitat de saber què diuen a l’audiència. Els planyo, perquè per a mi, així és impossible gaudir de la professió. No hi ha aquell periodisme en el qual tens temps suficient per preparar-te bé els temes, tot va molt de pressa, és una pressió afegida.

També hi juguen una pressió afegida les audiències.
Sí, és un factor que es té molt en compte, els directors dels programes analitzen diàriament quines temàtiques contribueixen a fer pujar l’audiència. Això em recorda Josep Cuní, de qui vaig aprendre moltíssim. A Cuní no li caldrien aquests aparells que et diuen en el mateix moment què fa pujar o baixar l’audiència, perquè tenia un olfacte periodístic descomunal. Soc més partidària d’apostar més per l’olfacte periodístic que no pas per les dades d’audiència. I actualment hi ha una gran manca d’olfacte periodístic.

A més de Cuní, quins són els companys que més l’han marcat?
Jaume Roures, era un productor d’informatius amb una visió internacional i professionalment extraordinari. Recordo que va arribar un teletip d’un terratrèmol a Mèxic, i al cap de mitja hora va enviar Carles Bosch cap a l’aeroport. Roures ho va decidir sense consultar al director, posant per davant l’interès periodístic. Aquell cop, TV3 va ser l’únic mitjà que va arribar abans que tanqués l’aeroport. Actualment, falten professionals amb aquesta determinació i amb un cert risc.

“Sempre he cregut que som la televisió pública del país, però som davant d’un problema conceptual que té TV3”

Com s’ha adaptat els darrers anys de la seva etapa professional en el seu equip, del qual també formava part gent jove?
He intentat mantenir un esperit proactiu fins a l’últim dia de la feina. Estic convençuda que aquest comiat tan emotiu que he rebut per part de tot l’equip ha estat perquè s’havien adonat que hi havia una col·lega gran dins l’equip que els importava. Però això no sempre passa. A bona part dels periodistes de la meva edat, que els falta poc temps per jubilar-se, se’ls arracona.

Això passa a TV3?
Sí, hi ha molts companys a la tele (i no diré noms) que ho han viscut. I els darrers anys de la seva vida laboral s’han dedicat únicament a agafar telèfons. I d’altres que han marxat per la porta del darrere. I encara soc molt sensible si això passa amb les dones.

En el cas de les dones d’una certa edat, a l’hora de fer pantalla, desapareixen de la televisió.
És així, hi ha molts casos que ho demostren. Per què el TN més vist de la tele (el cap de setmana) el presenta un periodista home que supera la seixantena i una periodista dona 20 anys més jove? En Pellicer, que el veig antic, no molesta. En canvi, una dona de la seva edat, sí. Crec que si això passa és perquè les dones en tenim una part de culpabilitat.

Quina?
Quan ens apareixen arrugues i no ens sentim estupendes, ens arraconem nosaltres mateixes. En condicions normals, Mònica Huguet hauria d’estar fent pantalla a TV3. És una periodista fresca, dinàmica i que està en forma. Possiblement la direcció ja busca aquest perfil de dona jove, no només d’aspecte físic, sinó també d’actitud.

TV3 s’ha funcionaritzat?
Lamentablement, sí. En alguns aspectes continuem sent molt innovadors, però en d’altres ens hem acomodat. És cert que és una tele que té una plantilla envellida, que molts d’ells estan estancats. Però el problema és que els professionals joves que entren a TV3 es contagien d’aquest tarannà.

Cap on va TV3?
Sincerament, no ho sé. La tele hauria d’haver tingut un moment de reflexió per veure cap on va, i el moment de decidir què volem ja ha passat. Ara estem immersos en la roda de les altres teles. Diuen que el camí de TV3 passa per convertir-se en una plataforma multimèdia.

La Corpo la lidera una dona (Rosa Romà) i va tenir una directora (Mònica Terribas). Calen veus femenines en els llocs de direcció?
Majoritàriament, les dones que són en llocs de direcció tenen un perfil de dones workahòliques, que sacrifiquen la vida familiar per la feina, i això no m’agrada. S’ha de ser dona amb tots els vessants. Les dones cometen l’error d’imitar la manera de manar dels homes.

“Ens costa molt arribar a la gent que ens estima de veritat, i aquesta és la Catalunya més enllà de l’àrea metropolitana”

És partidària que els mitjans de comunicació els dirigeixin periodistes?
No, perquè s’impliquen en excés. Soc partidària que aquests llocs de direcció els ocupin perfils més gestors. Els periodistes han de fer de periodistes.

La televisió té els dies comptats?
Jo no veig la televisió, com a mínim l’emissió en directe, excepte que informativament sigui inevitable. Sempre la consumeixo a la carta. I com jo, moltíssima gent. Les meves filles no tenen televisió a casa. I davant d’aquest escenari, l’audiència encara es regeix per uns paràmetres que no són digitals. Em sembla un escàndol.

Què recorda del seu últim dia de feina a la tele?
L’equip del Tot és mou em va demanar que entrevistés algú que em fes molta il·lusió i que no hagués entrevistat mai. Vaig triar l’empresària de moda catalana i periodista Cristina Sala –dona de Pep Guardiola–, però, tot i agrair-m’ho, va declinar la proposta. Em vaig acomiadar amb Marta Pontnou, que no va estar gens malament.

Així i tot, ha entrevistat moltíssimes personalitats d’arreu del món, amb qui també ha viscut una munió d’anècdotes. Quina ha estat la més sonada?
Moltes! [riu] Va ser a Hollywood, quan TV3 tenia accés a la catifa vermella dels Oscars. Recordo un any amb Ariadna Gil i Penélope Cruz, que van coincidir a l’entrada amb Tom Cruise i Nicole Kidman… La repassada que li va fer Cruise a Ariadna Gil va ser espectacular! I a Penélope ni se la va mirar. Després vaig comentar-li a David Trueba i va dir-me: “així que has vist el mateix que jo?”. Vam riure plegats.