Carolina Rosich (Barcelona, 1978) és una de les periodistes de referència de l’àmbit cultural a Catalunya. Treballa des de fa gairebé 20 anys a TV3, on ha presentat diversos programes i festivals culturals del país, des de Liceu a la fresca a la gala dels Premis Gaudí. També ha col·laborat en espais com 33 recomana i Ànima. Llicenciada en Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, Rosich traça a Comunicació 21 el seu trajecte en el món del periodisme obrint la finestra de l’àrea de cultura de TV3 i sense oblidar un sector encara més tocat arran de la crisi sanitària.

S’especialitza en la comunicació cultural des dels inicis. Hi tenia algun lligam?
Sí, hi ha tres vincles molt arrelats que segurament em van fer connectar des de ben petita amb la cultura i han fet que li tingui una sensibilitat especial. El primer va ser la dansa, a través d’un familiar, amb el qual vaig poder veure molts espectacles, tot i que possiblement no n’era molt conscient. El segon és la música, ja que vaig estudiar al Conservatori Municipal de Música de Barcelona i soc pianista. I el tercer la literatura, tenint en compte que la meva àvia i el meu pare em van saber transmetre l’estima pels llibres. Així que tant l’especialitat cultural com la d’exercir de periodista les tenia molt clares des de ben petita per la incidència a casa, sobretot del meu pare.

També ho tenia tan clar a l’hora d’escollir la televisió?
Jo volia fer-ho des de la ràdio! I ho vaig tenir clar al cap de poc temps d’iniciar la carrera a la facultat, quan vaig tenir l’oportunitat de descobrir-la a Ràdio Gràcia. M’agradava escriure, però tenia clar que no acabaria treballant en una redacció d’un diari. També vaig dubtar d’encaminar-me en el món de la publicitat després de rebre una proposta professional, però la meva vocació era el periodisme.

I per què va acabar renunciant a la ràdio?
Abans de tenir clar de dedicar-me a la ràdio no volia deixar escapar l’oportunitat de descobrir la televisió. Així vaig tenir l’oportunitat de fer les pràctiques de la universitat al departament de cultura de TV3. Aquelles pràctiques van canviar-ho tot, perquè des del primer dia vaig sentir que allò era el que m’agradava de veritat.

I ja s’hi va quedar, a TV3?
No, un cop vaig finalitzar les pràctiques no hi havia cap plaça vacant i cap opció a optar a una contractació de llarga durada. En canvi se’m va obrir la porta de Catalunya Ràdio durant uns mesos, també a cultura, en una substitució laboral. Fins que va arribar un dels moments determinants de la meva carrera com a professional.

Què va passar?
El mateix dia que jo accedia per la porta de TV3 per cobrir una substitució, RAC1, que començava a emetre, em va oferir una proposta per treballar-hi. Encara ara no sabria explicar què em va fer decantar per TV3. Recordo que em va trucar Jordi Armenteras i jo vaig dir-li que no, però possiblement el que més em va atraure va ser la televisió i un mitjà com TV3.

I la va encertar.
Sent molt jove vaig poder gaudir de professionals que han marcat la història cultural de TV3. Des de Toni Puntí, Carolina Tubau a Maria Gorgues, que van ser els meus mestres. Uns referents indiscutibles els quals es van convertir en la meva gran escola. De tots ells vaig aprendre’n moltíssim, observant, no pas copiant. Cadascú agafa la seva personalitat i el seu segell, així que el meu és una mica de tots ells.

Quins són els ingredients per cuinar un bon plat de cultura des de la televisió?
La intenció, que acaba sent vital a l’hora d’explicar. En les imatges, en el muntatge, en l’inici i en el final de la crònica. Que no sigui pla i que no deixi indiferent el teleespectador. En cultura és difícil, sobretot quan no fas crítica. No m’agraden aquelles peces com a teletips, sinó que el valor afegit són les cròniques. Jo ara ja no sé treballar sense imatges, no sé escriure sense imatges. De fet no començo a fer cap crònica sense haver visionat totes les imatges.

Quins continguts culturals prevalen o es posen més l’accent a TV3?
Abans potser hi havia molta més presència de cinema, música, teatre i literatura. Abans era molt difícil emetre una crònica d’art en un Telenotícies. Actualment ho hem superat i els continguts estan més equilibrats que mai. Al·lucinaríeu amb els calendaris que disposem a la redacció per mantenir els equilibris. És un autèntic trencaclosques.

Com s’articulen els continguts en funció de la territorialitat del país?
És evident que l’estrena del Festival de Peralada genera molt interès i ja és un clàssic del calendari cultural a Catalunya. Però som conscients que som una finestra amb una audiència sòlida, on hem de visualitzar tot un país, i els continguts acaben sent un joc d’equilibris. Des de cultura es fa un gran esforç per aconseguir-ho.

Quin paper hi juguen les xarxes socials a l’hora d’elaborar nous continguts?
Les xarxes socials ens permeten estar al corrent, però no ens influeixen a l’hora d’elaborar continguts. Amb Twitter s’ha d’anar molt amb compte, s’hi genera molt soroll, i el més rellevant és detectar qui està generant la polèmica. Hi ha diaris digitals que hi han caigut i és cert que, d’entrada, ens impacten. Però hem preferit quedar-nos en la banda de la prudència que llançar-nos a la piscina.

I personalment, quina interacció té vostè a les xarxes des dels seus perfils personals?
Twitter em costa i opino poc. I soc conscient que és una xarxa en la qual si no interacciones constantment no guanyes seguidors. I això fa que tinguis menys repercussió. Ara bé, no podria suportar el dia a dia amb missatges constants en un escenari on es genera molt soroll. Tot i que no he tingut mai cap mala experiència, el trobo molt agressiu i prefereixo quedar-me on soc. Per tant, Twitter s’ha convertit en una eina per la qual només comparteixo allò que faig a la feina. Em sento més lliure a Instagram. Hi ha amics que em diuen que a les xarxes em mostro molt freda. Suposo que és una manera de conservar la meva privacitat.

Els TN no només són el referent informatiu, sinó que tenen un lideratge allargat indiscutible. Si parlem d’equilibris en la informació que genera un TN, en quin esglaó es troba la informació cultural?
En els darrers anys hem aconseguit una fita que semblava impossible als Telenotícies: que la cultura aparegui abans dels esports. I això té molta transcendència i va ser un triomf del departament molt celebrat. Per què? Doncs perquè quan hi havia una munió de directes i l’informatiu es desmarxava, qui era a la cua acabava saltant del guió. I la cultura sempre ocupava l’últim lloc de l’escaleta. I és més, si abans n’hi havia prou amb una crònica cultural, ara hem aconseguit que hi hagi més cobertura que mai amb tres o quatre vídeos en un sol TN. Som conscients que la cultura no tindrà mai el pes que tenen política o internacional. Així i tot, la cultura ha guanyat molta presència i s’ha fet forta als TN, i això fa que sigui més forta en el programa de referència de la casa, però en canvi hem perdut pistonada en els programes.

Quan arribin els marcians és ara l’únic programa cultural.
Sí, és un espai que ofereix un ventall de mirades culturals transversals de manera molt encertada, però TV3 hauria d’enfortir la presència de la cultura en la seva programació. Trobo a faltar aquells programes que s’havien emès fa uns anys i que havien deixat empremta des d’una òptica cultural. Ara bé, segurament s’està lluny per una qüestió pressupostària.

TV3 s’ha funcionaritzat?
És una crítica constant que rep TV3, ja que se la visualitza com un elefant gegant que no tira endavant amb un model obsolet… Òbviament, una estructura pública sempre pot afavorir que hi hagi certes conductes, però l’estructura és menys funcionarial del que s’explica de portes enfora. He de dir que tinc companys que fa molts anys que treballen a TV3 i cada dia s’hi deixen la pell com si fos el primer dia i vibren amb la mateixa intensitat. Com jo entenc la professió, és molt difícil exercir aquesta feina amb un esperit de funcionari. Més enllà de les crítiques, actualment TV3 viu un moment de canvi rellevant amb l’entrada de professionals molts joves que estan aportant energia nova.

Una altra de les crítiques ve des de l’àmbit polític. Tot i el paraigua de cultura, com va viure l’aplicació del 155 i les amenaces de tancament de TV3 que ressonaven des de Madrid?
Inicialment ho vaig viure amb temor i soc de les que vaig pensar el pitjor, que el tancament era qüestió de dies. Però en el moment de màxima agitació tothom va actuar amb molta lucidesa i serenor, i això ens va fer molt més forts. Els caps van generar una posició molt ferma i tota la redacció va decidir seguir endavant, passés el que passés. Aquest va ser un punt d’inflexió. La fixació que hi ha contra TV3 és una arma de demagògia. No és agradable, fa mal i em toca la moral. Aquella tardor no l’oblidarem mai, tot i que tinc clar que aquesta mena de crítiques sempre hi seran.

El món cultural sempre s’ha reivindicat com un sector poc reconegut des dels diferents governs pel que fa a la inversió pressupostària. Com a especialista, com veu la sotragada que està suposant la crisi sanitària per a la cultura?
El sector cultural es troba en estat de xoc, però no ha tocat fons. Les conseqüències greus es visualitzaran més endavant. S’han cancel·lat festivals, rodatges o circuits museístics, però encara no s’ha vist de quina manera es quantifica aquesta aturada inesperada. És un sector que ja ve arrossegant mancances des de fa anys i, tot i que tothom intenta mantenir-se constructiu, hi haurà conseqüències greus. No soc gens optimista, crec que hi haurà una patacada gran.

La Covid-19 també ha posat a prova la redacció de TV3?
Personalment no ha estat un bon confinament perquè m’ha costat moltíssim treballar entre quatre. Durant aquest temps he hagut d’editar la feina des de casa i ens hem trencat les banyes per seguir fent periodisme televisiu. I alhora responent a un sector que, com la resta, està patint moltíssim. No crec que tornem a aquesta nova normalitat tan ràpidament.

Té una llarga trajectòria a cultura de TV3 però, en canvi, mai ha exercit la direcció del departament. No és un al·licient?
Sent molt jove vaig ser sotscap del departament, però a mi el que m’apassiona és el contacte amb les persones i trepitjar el carrer. Exercir de cap del departament significa estar asseguda en una taula, enviant correus electrònics, enganxada a un telèfon, fer plannings, reunions constants… Confesso que m’agrada la presa de decisions, però et perds molt la resta de la professió. I exercir de cap o sotscap fa que perdis d’una manera o altra el paper de periodista.

Manté la il·lusió intacta per apuntalar la seva trajectòria professional des de TV3 i renunciar a altres camins?
Potser m’estic fent gran i és una pregunta que em faig molt sovint. Per una banda, jo sempre m’havia mantingut en el meu camp base, la redacció, però cada any hi havia altres al·licients, o floretes que en dic jo, cosa que actualment no hi ha. Per una altra banda, els TN s’han fet molt forts i des de cultura formem part del nucli dur informatiu de la casa, cosa que m’atrau. Així i tot, crec que ha arribat el moment que necessito un canvi, que no vol dir allunyar-me de l’àmbit cultural. Em veig treballant a TV3 molts més anys, però potser no fent-ho al ritme que exigeix un TN, que s’ha convertit en una màquina que no s’atura mai. Possiblement arribarà un moment en el qual necessitaré un projecte que em permeti treballar a un ritme més lent, cosa que no vol dir que pretengui convertir-me en una funcionària [riu]. M’agradaria cuinar projectes de més llarg recorregut i alliberar-me de l’actualitat més immediata.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram