Foto: Joanna Chichelnitzky
Salvador Sala (Torelló, 1958) s’ha jubilat recentment després de 30 anys a Televisió de Catalunya. Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, va estrenar-se com al Setmanari Torelló i El 9 Nou, del qual va formar part de l’equip fundador. En el salt a Barcelona va treballar, primer a Ràdio 4, i posteriorment a l’àrea de premsa del Departament de la Presidència de la Generalitat. En la seva etapa a la CCMA va formar part dels serveis informatius de TV3. Va exercir de corresponsal de la cadena als Estats Units (2001-2005) i Brussel·les (2010-2013), i en l’última etapa com a redactor de política. A Comunicació 21, Sala desgrana la seva trajectòria professional.
Tot i que majoritàriament has fet carrera a TV3, vas bregar-te com a periodista al costat del president Jordi Pujol. Com era la comunicació institucional a principis dels 80?
Vaig formar part del gabinet de premsa de Presidència sis anys. Em dedicava a elaborar notes de premsa i un contacte constant de servei amb els periodistes i els mitjans. Aquella experiència va ser molt reconfortant, no només perquè vaig trepitjar i descobrir molts racons del país, sinó que també em va permetre viatjar per Europa.
Què en destacaries de la figura de Pujol?
Era una persona que es coneixia el país pam a pam. Pujol, com també Pasqual Maragall, van ser dos polítics molt semblants, els agradava trepitjar el terreny a qualsevol hora, eren propers als ciutadans.
I de la Generalitat a la Corpo. Com hi aterres?
Em va venir a buscar Jordi Llompart, amb qui ja ens coneixíem, i aleshores presentava Versió directe, un programa de debat al 33. Vaig entrar en el seu equip fent tasques de producció i redacció. A partir d’aquí, vaig anar recorrent diferents programes, amb un peu a TV3 i l’altre a Catalunya Ràdio. Fins que no es van convocar oposicions, que van trigar força anys, no vaig trobar l’estabilitat a la tele a la redacció d’informatius.
Vas coincidir amb el polifacètic Alfons Quintà?
No, quan vaig aterrar a la tele, Quintà ja no hi era.
“La redacció ha de continuar sent un espai de discussió i debat entre els periodistes”
Vas ser corresponsal de TV3 als Estats Units i a Brussel·les. De l’etapa nord-americana, tens una data assenyalada: l’11 de setembre de 2001.
Va ser un dia que durarà anys, l’experiència professional més bèstia de la meva vida. Aquell dia va ser el més llarg que he tingut mai en directe: més de vuit hores! Recordo que érem a la redacció de Washington, havíem acabat d’enllestir una peça per al Telenotícies quan per televisió vam veure un avió esclatant en una de les Torres Bessones. Pensàvem que era fruit d’un accident, però poc després va esclatar el segon avió, i ja es va activar l’alerta terrorista.
La notícia era a Nova York i tu eres a Washington.
Sí, vam intentar volar fins a Nova York, però posteriorment va caure un altre avió a tocar del Pentàgon a Washington. A més, es van bloquejar tots els aeroports del país. Per tant, la meva font d’informació van ser les grans televisions americanes, que van recuperar el múscul i el prestigi que havien perdut tímidament amb l’inici de l’era d’internet i els primers blogs digitals. I sense oblidar-me d’Anna Úbeda, amb qui vam fer un treball d’equip impecable.
En moments així és quan pren valor el fet que TV3 pugui disposar de diferents corresponsalies per tot el món?
És evident. TV3 sempre ha tingut aquesta mirada a l’exterior, un instint cap als continguts d’àmbit internacional. Com a anècdota, sent als Estats Units com a corresponsal de TV3, un col·lega de Canal Sur (la televisió andalusa) em deia “el primo rico” perquè tenia a la meva disposició una seu, un càmera i una productora. Ells no s’ho podien pagar. Sense ser res de l’altre món, TV3 sempre s’ha dotat de recursos per fer-ho.
Foto: Joanna Chichelnitzky
En 20 anys hem passat d’informar-nos únicament a través dels canals convencionals a fer-ho per altres vies. Com afronta el periodisme el vincle amb l’actualitat i els nous canals d’informació?
Actualment, el periodisme té un problema: el polític ens necessiten cada cop menys. Publica la seva piulada, envia el seu vídeo de les imatges d’un míting i només li queda que ens faci la peça perquè s’emeti directament per televisió. I aquest és un perill real, ja que el periodista és qui ha de ser present als llocs, certificar les coses, comptar amb un esperit crític i desconfiar del sistema.
Les fake news, el ChatGPT i la intel·ligència artificial, són una amenaça?
Les fake news, segur, són una amenaça real per al periodisme. Per això, des d’una mirada informativa, el periodisme es fa més necessari que mai. I el periodista haurà de dedicar més temps a desgranar el blat de la palla. Ara bé, el ChatGPT i la intel·ligència artificial dependrà de l’ús que se’n faci. Sempre m’ha fascinat la tecnologia, sempre he intentat estar al dia de tot. Gràcies a la tecnologia, avancem com a societat.
La televisió convencional morirà?
Ja ha mort. La televisió convencional ja no és com era. La gran majoria de l’audiència la consumim a la carta. Qui mira actualment una pel·lícula per televisió convencional? Gairebé ningú. Tothom ho fa a través de les plataformes d’entreteniment. El negoci és en una altra banda. I ens evoca perillosament cap a una societat molt més individualitzada, i amb els joves cada cop més tancats a casa, en el seu món.
“Es cobreixen massa rodes de premsa, quan el més important és aixecar temes i històries d’arreu del país”
En aquesta revolució digital i tecnològica, el periodista passa massa hores a la redacció i trepitja menys el carrer?
Sí, cal trepitjar molt més el carrer, que és on passen les coses. I més ara, que els equips tècnics són molt millors i més àgils que no pas anys enrere. Estic convençut que la televisió del futur serà al carrer, enmig de la gent. Ara bé, que la velocitat no ens faci perdre el missatge. Jo reivindico l’slow journalism, un periodisme més pausat, que possiblement portaran els diaris de paper.
Els diaris de paper s’extingiran?
Em sembla increïble que els diaris de paper encara publiquin notícies que són del dia abans i que, qui més qui menys, tothom ja les ha consumit a les xarxes, la televisió o la ràdio. Però encara ho fan. Els diaris de paper estan encaminats a oferir-nos altres continguts i no de forma diària. Aquest canvi està per arribar.
Les redaccions dels mitjans també han canviat?
Sí, i aprofito l’avinentesa per dir que la redacció ha de continuar sent un espai de discussió i debat entre els periodistes. Si, en canvi, cadascú treballa individualment amb els seus auriculars i no comparteix res, s’acaba perdent la força del col·lectiu. El periodista necessita conversa, discussió i debat.
TV3 i Catalunya Ràdio acaben de sumar 40 anys. Quin paper juga la Corpo en l’ecosistema comunicatiu del país?
La Corpo és una eina molt rellevant. TV3 és una estructura d’estat. Des dels seus inicis, la Corpo ja no va voler dibuixar un format de televisió com són les autonòmiques de l’Estat, sinó un model emmirallant-se en la BBC, salvant les distàncies. I prova d’això és el lideratge dels informatius de TV3. Els companys fan una gran feina cada dia, sent rigorosos i perseguint els millors temes.
Entrevista realitzada a l’Espai Línia / Foto: Joanna Chichelnitzky
Per què TV3 sempre està al rovell de l’ou de totes les crítiques?
Amb TV3 tothom s’hi atreveix, especialment els partits polítics que volen tenir com més quota de pantalla millor. Els polítics haurien d’estar més pendents d’afinar el seu missatge que no pas del minutatge. He de confessar que en 30 anys mai m’han censurat res. Sempre he pogut explicar allò que he considerat oportú complint els paràmetres que marca la professió. Al contrari del que es pensa la gent, TV3 mai ha sigut la veu del seu amo.
En una entrevista a Comunicació 21, Tatxo Benet assegurava que “els diners d’una televisió han de ser a la pantalla. En el cas de TV3, té una desmesurada i gegantesca estructura de personal que li impedeix que la principal despesa sigui la compra de programes”. Ho comparteixes?
És curiós, perquè The New York Times –el mitjà de referència al món– està acomiadant editors per incorporar periodistes, sumant múscul en la redacció. I precisament és en la direcció contrària d’allò que es critica a TV3. Estic convençut que, si avui es fundés de nou TV3, no es contractaria tant personal. Però més enllà de qüestionar l’estructura de personal, crec que on TV3 ha de posar més atenció que mai és en els continguts.
Què vols dir?
Es cobreixen massa rodes de premsa, quan el més important és aixecar temes i històries d’arreu del país. Cal que hi hagi més periodistes que dediquin temps a voltar, hi ha moltes històries que no s’expliquen, i tindrien molt d’interès. És una manera de posicionar-se davant la resta de mitjans i de ser més presents en el territori.
“Al contrari del que es pensa la gent, TV3 mai ha sigut la veu del seu amo”
TV3 peca, a vegades, de tenir una mirada massa barcelonacèntrica?
És probable, però hem de tenir en compte el pes que té Barcelona en tots els àmbits. Però, sí, a vegades hi ha una mirada excessivament barcelonina en detriment de la resta del país. T’ho puc dir jo, que soc de comarques. Som en un espai de contradiccions, i és positiu, així és com s’avança.
TV3 s’està reinventant i és a punt de posar en marxa una plataforma que la situarà en el nou aparador digital. Aquest és el camí?
Sí, ens cal un Netflix a la catalana, és urgent. Una plataforma que pugui oferir tota mena de continguts i, sobretot, que atrapi la gent jove. Eufòria és un cas d’èxit, i cal donar-hi continuïtat. TV3 ha de fer un gran esforç per captar la gent jove, és qui ha d’assegurar el futur. Sense oblidar els seus trets diferencials que són els informatius.
Al llarg de tots aquests anys com a periodista, has patit diversos episodis vinculats amb la salut.
Així és. Tot va començar a Brussel·les, d’on vaig haver de tornar abans d’hora per una malaltia de Crohn, ja superada. Més endavant vaig patir un càncer de pròstata, i estic curat. I darrerament, em van intervenir per problemes d’arítmia, a més de la covid-19.
Tot plegat ha provocat que hagis plegat abans d’hora.
Podia haver treballat un parell d’anys més, però a banda dels controls rutinaris de salut que em faig, soc fill únic i tinc els pares vius, sortosament. Periodísticament, ja he fet el que havia de fer, i actualment em dedico a la pintura i a l’aquarel·la. De jove vaig dubtar a estudiar Belles Arts i vaig decantar-me pel Periodisme. Avui soc feliç així.
